Nit 87

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad— que els soldats van rebre amb gran alegria i visques al rei la distribució d’aquelles riqueses. Els objectes preciosos del tribut de Damasc es van repartir també entre els oficials i la noblesa fins que no en quedà ni un a les arques de l’estat.

—Daualmakan és el rei més generós que mai hem tingut —va reconèixer un dels consellers mentre es retirava satisfet a la tenda.

El matí següent es desmuntà el campament, emprengueren la marxa cap a la capital i ben aviat arribaren a les envistes dels ravals ponentins de la perla del Tigris. Els ciutadans havien engalanat Bagdad per rebre amb merescuts honors el flamant rei i tota la comitiva, i després del triomfal pas per la vila, Daualmakan féu l’entrada solemne a palau. Seguit en primer terme pel visir Dandan i el camarlenc major, sa majestat trepitjà la sala de parament i ocupà immediatament el tron del seu difunt pare. Abans que res, convocà el secretari i li dictà una carta oficial, dirigida al seu germà Xarkan, on el posava al corrent dels darrers esdeveniments i li demanava que posés el seu exèrcit en peu de guerra. «Hauríem d’unir les nostres forces, estimat germà, i al més aviat possible declarar la guerra als infidels per venjar la mort del nostre pare i refermar l’honor de la família», li deia. El rei mateix repassà la carta, enrotllà el pergamí, li lligà la cinta i la lliurà en mà al visir Dandan.

—Només vos, personalment, podeu portar aquesta carta a Xarkan —li encomanà—. Partiu cap a Damasc immediatament i entrevisteu-vos amb ell. Que quedi ben clar que si reclama el regne, per part meva no tinc cap inconvenient a traspassar-li el ceptre, ell hi té més dret que jo, a la successió. Però si accepta la situació tal com està ara, recordeu-li que continuarà com a virrei de Síria amb les mateixes prerrogatives. Però sigui com sigui, que vingui a Bagdad tan aviat com pugui a parlamentar amb mi. Entesos?

—Així li ho faré saber, majestat.

I el visir emprengué el viatge cap a Síria. Daualmakan aprofità l’absència del visir per congelar durant uns dies els assumptes de govern i dedicar-se a altres afers d’importància. Per començar, el rei no havia pas oblidat tan fàcilment el seu passat recent de fatigues i l’home que l’havia ajudat a superar-les. Em refereixo, és clar, a l’entranyable fogoner que havia quedat una mica despenjat del fil de la història. Daualmakan li féu arranjar una residència a palau amb tots els luxes i les comoditats i, de moment, el deixarem a part fruint de la vida regalada, perquè la seva pròpia peripècia és massa llarga per explicar-la ara.

I tornant a Daualmakan diré que, entre altres activitats, aprofità també l’absència de Dandan per anar de cacera. Quan va tornar de l’expedició, un dels emirs de la ciutat li regalà un esplèndid cavall de raça i unes quantes esclaves verges per entretenir-se. Una d’elles era especialment bella i sa majestat, fent honor a la sang calenta que li corria per les venes, se n’enamorà a l’instant i, en una memorable nit de plaer i alegria, la desponcellà i va gaudir-ne. La donzella, en la flor de la joventut, era fèrtil i de bona casta i aquella mateixa nit es va quedar prenyada. Però el temps de lleure quedà interromput amb la tornada de Dandan a Bagdad.

—Majestat, el vostre germà és en camí cap aquí al front del gruix dels exèrcits de Síria —anuncià el visir a l’audiència—. Potser fóra convenient que sortíssiu a rebre’l. A mi em va tractar d’allò més bé i m’assegurà que a vós mateix, en persona, us comunicaria la resposta definitiva. Però per experiència us puc dir que la seva disposició és immillorable.

—Bones notícies, visir, moltes gràcies —s’entusiasmà el jove rei—. Ara mateix ho disposaré tot per anar a l’encontre de Xarkan.

Daualmakan sortí al cap del cos d’alabarders i va fer plantar les tendes a una jornada de Bagdad, en espera de l’honorable visitant. Només havien passat una nit al campament quan, amb l’esclat lluminós de l’aurora, albiraren a l’horitzó les rengleres d’avantguarda dels braus cavallers de la Gran Síria. Harmoniosament, les files militars avançaven emparant-se de l’esplanada, coronades pel flamejar ondulant de les senyeres. Daulmakan muntà en el corser i, acompanyat d’una escorta, cavalcà en direcció als que s’acostaven.

Xarkan donà l’ordre d’aturada als exèrcits sirians i continuà sol l’avançada fent senyals a Daualmakan perquè també parés l’avenç de l’escamot i anés sol a l’encontre. Daualmakan, conscient que era el seu germà qui li ho demanava, així ho féu i seguí al galop fins que la seva mirada distingí el rostre colrat de Xarkan. Aleshores, els dos cavallers estrebaren les regnes i pararen en sec les respectives cavalcadures.

Tots dos desmuntaren alhora i, prenent la iniciativa, Xarkan es dirigí amb passos mesurats i ferms cap a la posició de l’altre. El cor de Daualmakan bategava acceleradament; Xarkan ja era a toc d’espasa. Les mirades espurnejants dels dos germans s’entretoparen i Xarkan quedà clavat a terra. Daualmakan ja no es va poder aguantar més i es llançà al coll del seu germà, emmudit per l’emoció i amb els ulls negats de llàgrimes. I en un instant Xarkan enterrà la seva passada recança i es deixà vèncer per l’impuls de la sang. Abraçà per primera vegada el seu germà petit i el va estrènyer amb força contra el pit. Però, qui seria capaç de descriure amb paraules l’emoció, el terbolí de sentiments que sorgí en aquell esclat d’amor fraternal?

L’exèrcit provinent de Damasc arribà a la capital saludat pels visques dels ciutadans que clamaven perquè es declarés la guerra contra els bizantins. Xarkan posà els seus homes a disposició del rei i Daualmakan convocà tots els destacaments del reialme i els aliats musulmans a unir-se’ls en el combat contra els infidels. Els preparatius de la gran guerra ocupaven el temps dels governants; no obstant això, cada vespre, Daualmakan es reunia amb el seu germà per sopar i, posteriorment, solien allargar la tertúlia fins ben entrada la nit. De fet, tenien tota una vida per explicar-se. Daualmakan contà amb especial afecció els episodis viscuts amb el fogoner de Jerusalem.

—Sort que hi ha bona gent en aquest món de Déu —havia reconegut Xarkan.

—Quan hagi passat aquesta guerra, te’l presentaré —li havia promès Daualmakan—. I encara el recompensaré amb més riqueses, que bé se les mereix per la seva bondat.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…