Nit 568
M’han explicat, majestat —reprengué Xahrazad—, que, després de molts dies de cavalcar, només deturant-se per menjar i dormir, Tàlib ben Sahl i el seu seguici arribaren a Egipte, on foren rebuts per l’emir Abdelaziz. Aquest, en llegir la carta del califa s’adonà de la importància de la missió i s’apressà a oferir-los bon menjar i millor jaç perquè es refessin del cansament. Quan Tàlib va anunciar a l’emir Abdelaziz la voluntat de partir, aquest posà a la seva disposició, a més de les vitualles necessàries per al camí, un adalil perquè els guiés, a través de l’Alt Egipte, cap a les contrades d’Occident.
No trigaren a estar tots llestos per a la marxa, que encapçalaren Tàlib i l’adalil. Varen galopar veloçment durant dies i nits i travessaren planes desèrtiques i muntanyes obagoses fins a arribar a la presència de l’emir Mussa. Aquest, tan bon punt va saber que arribaven, es disposà a atendre’ls en tot el que calgués. Tàlib li va lliurar la carta i el va posar al corrent de la missió i de la importància que tenia per al califa.
—La meva obligació és complir les seves ordres —va acatar Mussa.
I va reunir el consell en ple per assabentar-los de tot el que passava i per debatre què s’havia de fer i com.
—Altesa, la persona que millor us hi pot conduir és el xeic Abdassamd ben Abdalkuddús Assamudi —va proposar un—. És un gran coneixedor de tots els paratges, ha viatjat molt i coneix terres i mars pam a pam, els qui les habiten i totes les meravelles que amaguen.
Mussa, seguint els consells dels dignataris, féu presentar el xeic Assamudi. Era un vell xaruc, amb la cara clivellada per l’edat i els revessos de fortuna. Mussa el saludà respectuosament, li explicà l’encàrrec del califa i afegí:
—Jo no conec les contrades, per això us he fet venir. M’han dit que vós ens podeu guiar per camins i caminets; esteu disposat a col·laborar en l’acompliment de les ordres del califa?
—Altesa, em parleu d’una via llarga i dificultosa, gairebé inaccessible.
—Quina distància hi ha?
—No és tant per la distància sinó per les grans dificultats i entrebancs amb què podem topar. Ja sé que sou un home coratjós, però tot i així heu de pensar que ens endinsarem per contrades que pertanyen als cristians, els nostres enemics. Per tant, us aconsellaria que deleguéssiu algú per fer-se càrrec de les vostres responsabilitats aquí.
—Així ho faré —respongué Mussa.
La preparació pel viatge va ser llarga i va estar, en tot moment, supervisada tant pel mateix Mussa com per Tàlib i el xeic Abdassamd. I així que ho varen tenir tot a punt, l’emir Mussa va cridar el seu fill Harun, que era un jove fornit i de braó heroic, i els generals de l’exèrcit. Al fill li va fer prestar jurament i deixà el govern a les seves mans, i als generals els ordenà que l’obeïssin incondicionalment. Fet això, va anunciar que l’endemà a primera hora partirien.
I així va ser. L’endemà a sol ixent un escamot de soldats, encapçalats per l’emir Mussa, Tàlib i el xeic Abdassamd, muntats a cavall i menant sengles mules amb les provisions, varen partir a la recerca d’un d’aquells flascons que contenien els genis tancats i segellats per Salomó. Després de molts dies de lenta i feixuga marxa el xeic Abdassamd va anunciar abans d’endinsar-se vall amunt:
—Senyors, d’ara en endavant hem d’estar alerta, entrem a les terres del rei cristià Daran, també conegut com «El Grec».
I varen enfilar camí pels lents corriols de les muntanyes. Tot d’una, en tombar un revolt, varen veure un alcàsser edificat al vessant de la muntanya del davant. Quan hi arribaren es quedaren meravellats. Era un alcàsser majestuós: una escalinata de marbre de variats colors conduïa a les portes del castell, que eren obertes i custodiades per dues imponents columnes. La façana i la teulada tenien incrustacions d’or, d’argent i de pedres precioses i, damunt la volta de la portalada, hi havia una inscripció.
—Què hi deu dir? —va fer l’emir Mussa.
—És grec, altesa —va dir Abdassamd—. Si voleu us la llegeixo.
—Feu-ho —s’apressà a contestar Tàlib.
El xeic va llegir:
Després del que han fet,
veieu que la gent plora
per allò que han deixat.
Sols roman el castell
de tots aquells senyors
que la pols ha aplegat.
La mort d’aquí els ha tret,
i sota terra es troba
el que havien servat.
Així sembla talment
que sols per fer repòs
haguessin desmuntat.
L’emir Mussa s’emocionà talment que no va poder deixar d’exclamar:
—Només hi ha un Déu, l’Etern!
I va voler entrar-hi. A l’arcada del portal que donava pas al pati central hi havia escrits aquests versos:
Ai, quants i quants, sota les cúpules
havien viscut i han marxat!
Fixa’t, però, què els ha passat
seguint el temps el seu transcurs:
el que tenien han deixat
i, sense remei, han perit.
I per molt que haguessin gaudit,
la pols a tots els ha colgat.
Les parets de les cambres eren plenes de dibuixos i figures. Les cambres buides i desertes els van donar entenent que aquells colpidors versos feien al·lusió al fet que no hi vivia ningú.
Al bell mig d’una gran sala hi havia una cúpula gegantina sostinguda per quaranta columnes de marbre. En una el xeic Abdassamd hi va llegir:
Tant que he viscut i lluitat!
Tants éssers que he conegut!
Tant que he menjat i begut!
I de cants, quants n’he escoltat!
Tant de manar i prohibir!
Tants alcàssers que he assetjat,
escorcollat i expugnat
per més tresors obtenir!
I he transgredit, ignorant,
els límits del que és caduc.
Jove! Vés-te preparant
per quan la mort vingui a tu!
Si et colga prest la polsina,
voldrà dir que no tens vida!
Darrere les columnes del costat de muntanya hi havia vuit portes de fusta de sàndal amb els claus d’or i incrustacions d’argent en forma d’estels, sobre les quals destacaven gemmes de totes classes. A la primera porta hi havia aquests versos:
Tot el que hagi pogut deixar jo aquí
no ho he deixat per generositat,
de fet ha estat més cosa del destí:
ell i la vida així ho han disposat.
Jo sempre havia viscut ben feliç,
defensant els meus béns amb gran coratge;
mai no hauria deixat anar ni un bri
ni que m’haguessin dat al foc salvatge.
Però del fat no se’n pot pas fugir,
així ho ha demostrat l’Omnipotent.
Ai las! La mort, de sobte, em prescriví
i no hi hagué remei prou poderós:
ni un exèrcit fidel, ni cap amic,
ni els més propers dels col·laboradors!
De forma fàcil o bé més difícil,
he fet viatge a l’ombra de la mort!
D’altres tindran el fruit dels teus desficis,
car tu algun dia acabaràs al clot.
Llavors, tot sol, al Judici Final,
a Déu els comptes hauràs de passar.
I guarda’t bé dels encants terrenals,
perquè com tots nosaltres finiràs.
Per bé que aquest poema trasbalsà profundament l’emir Mussa, ell, Tàlib i el xeic hi varen entrar. Era un habitacle excavat a la roca al bell mig del qual hi havia una tomba enorme, revestida de ferro xinès i amb unes inscripcions. El xeic Abdassamd llegí: «En Nom de Déu Etern i Únic, que no engendra ni fou engendrat».
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…