Nit 616

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que Sàlim i Salim no paraven de meravellar-se davant de l’abundor i l’exquisidesa dels plats que es pensaven que preparava la mare, així com de la quantitat de diners que demostrava tenir Jaudar i que invertia, a part de fer obres de caritat, en millores per a la casa i el benestar de la família.

—Renoi, des que aquest gamarús ha tornat de l’estranger anem tips nosaltres i tots els pobres del barri —comentà un dia Sàlim a Salim en la intimitat de la seva habitació.

—Ja tens raó! No sé pas d’on ha tret tants diners. Ni que fos el soldà!

—I no has observat que en aquesta casa ningú no va a comprar?

—A comprar? No, però i què?

—I què, dius? No siguis sòmines! Si no van a comprar, d’on treuen tanta teca?

—Jo què sé! La mare deu tenir una bona reserva a la cuina.

—Vés ara mateix a donar-hi un volt i veuràs com no hi ha res. Ja m’hi he fixat jo, i em penso que aquí hi ha algun misteri amagat.

—Noi, potser sí. Demà li preguntarem al nostre germanet què passa aquí.

—Salim, de vegades sembla que tinguis el cap ple de serradures! Tal com és, si no ens ha dit res fins ara, vol dir que no té cap interès a fer-ho. Val més que estirem la llengua a la mare. Ja me’n rumiaré alguna…

L’endemà, els dos pintes esperaren que Jaudar sortís de casa i, seguint el pla de Sàlim, Salim va dir a la mare:

—Mare, ja sé que encara no és hora de dinar, però sento un rau-rau als budells que…

—Ara que ho dius jo també! —l’ajudà Sàlim—. No he menjat gaire per esmorzar i tinc una gana que m’atrapa.

—Tranquils, fills meus, digueu-me què us ve de gust i us ho prepararé ara mateix —va dir la pobra dona sense sospitar res.

—Un estofadet ben condimentat ja ens estaria bé!

—Doncs ja podeu seure, que de seguida us el portaré.

La mare entrà a la cuina i al cap de poc va tornar a sortir amb una plata ben plena d’estofat de xai fumejant.

—Caram, quina rapidesa! —va fer Sàlim—. L’heu cuinat en un batre d’ulls!

—Oh, amb l’alforja rai que no he de cuinar! Només cal demanar per ser servit.

—Amb l’alforja? Què dieu ara?

—Sí, l’alforja màgica de Jaudar.

Sàlim i Salim intercanviaren una mirada significativa.

—Una alforja màgica? —va fer Salim en el to més innocent possible.

—L’alforja que va dur del Magrib. És una alforja encantada i a les bosses s’hi troba tot el menjar del món, encara que és invisible. Només cal pensar en el plat que es vol, posar la mà a dins d’una de les bosses i ja està: a l’acte és a punt per ser servit a taula.

—Oooh! I no ens podríeu pas ensenyar aquest prodigi? —va demanar Sàlim.

—A condició que no digueu res al vostre germà Jaudar. Li va regalar un bruixot amic seu i potser no li agradaria que us l’ensenyi.

—No tingueu por, no direm res. Teniu la nostra paraula.

La mare els va fer entrar a la cuina i els va fer una demostració de les qualitats de l’alforja. Sàlim i Salim quedaren bocabadats i, amb llagoteries i astúcia, no van parar fins que la mare els va explicar amb detall com funcionava l’alforja, incloent-hi la fórmula necessària perquè oferís el menjar sol·licitat.

—Ja veieu si n’és de bo el vostre germà —els digué la dona subestimant la mala fe dels seus fills grans—, que ha volgut que d’aquest magnífic obsequi se’n beneficiés tota la família.

—Quin cor que té!

—És un sant!

Sàlim i Salim, no sense dedicar encara més lloances al seu germà —totes falses—, van fer com si es desinteressessin de l’assumpte i la mare imaginà que tot el que havien volgut era satisfer la curiositat.

Però aquella nit, a l’habitació, Sàlim va dir a Salim:

—Ara que sabem com va això d’aquesta alforja màgica, per què necessitem a Jaudar?

—Insinues que ens hauríem de desfer d’ell?

—És clar, tanoca! Total, amb l’alforja tindrem tota la teca que vulguem i ens traurem una nosa de sobre. Ja n’estic fart d’anar a repartir menjar als pobres!

—Jo també, però com ens el traurem de sobre?

—Tinc una idea. Demà tu i jo anirem a veure un vell conegut del pare: el capità de galeres de la regió de Suès. Ell s’encarregarà que Jaudar acabi fent de galiot. Ha, ha, ha!

—I com t’ho faràs?

—Tu deixa’m fer a mi i, quan l’anem a veure, limita’t a confirmar tot el que jo digui.

—Entesos.

El dia següent, havent esmorzat, Sàlim i Salim dirigiren els seus passos cap a la seu de la capitania de marina que hi havia al Caire i esgrimint el nom del seu pare, el comerciant Umar, que havia estat un bon amic del capità, aconseguiren fàcilment l’audiència.

Després de saludar el capità i de referir-se llargament a la vella amistat que l’unia amb el seu difunt pare, Sàlim continuà dient:

—I per la confiança que el nostre pare us tenia i el respecte que ens mereixeu, ens hem permès avui de fer-vos una visita per demanar-vos un favor respecte a un assumpte familiar d’extrema importància.

—I de quin assumpte es tracta? —s’ hi interessà el capità.

—Es tracta del nostre germà petit. Potser el pare us havia parlat d’ell, de Jaudar.

—Sí, ho recordo, el tenia en molta estima.

—Doncs, malauradament, el noi ha anat pel mal camí. És l’ovella negra i si continua així molt ens temem que portarà la mare a la tomba. Ai! Sort que el pare —al cel sigui— no ho pot veure!

—I doncs? Què fa aquest xicot?

—Us ho explicaré, senyor. Mentre el pare era viu es feia passar per un bon noi, però a la seva mort va començar a treure tot el verí que duia a dintre. En primer lloc es va gastar tota la part que li va tocar de l’herència en folgança i vicis, i quan es va quedar pelat ens va exigir la nostra sense cap dret. Fa temps que visitem els tribunals al darrera d’aquest assumpte i, a còpia de pagar advocats, ens està arruïnant a tots. Us en podria explicar un munt de les males passades que ens ha fet al meu germà Salim i a mi, o també us podria parlar de les males companyies que freqüenta, però el pitjor són els tràngols que fa passar a la mare: li ha perdut tot el respecte, se’n riu d’ella, la maltracta…, en fi, un escàndol!

—Ui! A aquest germà vostre li convé una bona temporada a galeres! —assegurà el capità.

—Això és el que pensem. I ens faríeu un favor, a nosaltres i a la llarga a ell també, per apartar-lo del mal camí, si l’agaféssiu de galiot.

—Bé, no sé si sabeu que el preu d’un esclau destinat a galeres és de quaranta dinars —els informà el capità—. Si us sembla, us pagaré aquesta quantitat pel vostre germà, així contribuiré a refer un xic la vostra economia. Tot sigui en memòria del meu vell amic Umar!

—Com vulgueu —digué Sàlim, d’allò més satisfet—. De tota manera, encara no som tan miserables, i a casa sempre tindrem un plat a taula per a vós. Per què no ens feu l’honor de venir a sopar aquest vespre?

—De bona gana. Però, quan em dureu el vostre germà?

—Com que segurament serà a sopar, potser el millor és que vingueu amb dos dels vostres agents i us l’emporteu. Però cal que el molt murri no sospiti res o seria capaç de fugir davant dels nostres nassos. És molt viu! Veniu de paisà i direm que sou un antic amic nostre que avui hem retrobat per casualitat i ens ha fet gràcia de convidar. Penseu que Jaudar és molt astut i segurament mostrarà amb vós una educació exquisida, però no en feu cas, ja us hem dit com és en realitat.

—I com ho farem, doncs, per agafar-lo?

—Després de sopar, procurarem allargar la conversa entre nosaltres, per exemple, parlant de suposades vivències passades en comú. Inventeu-vos qualsevol cosa. Ja veureu com ell s’avorrirà i se n’anirà a dormir, perquè no li agraden les innocents converses de sobretaula. Ell, si no hi ha abundància de vi i d’altres coses… ja m’enteneu. En fi, que quan dormi podeu entrar a la seva cambra, l’emmordasseu, us l’endueu i llestos.

—Bé, entesos. I com quedem per aquest vespre?

—Us passarem a buscar a Bab Zàuia després de l’oració del vespre, d’acord?

—D’acord. Fins després, doncs. I gràcies per la invitació.

—Gràcies a vós, capità. A reveure!

Quan van ser al carrer, Salim va dir a Sàlim amb admiració:

—Quin cap que tens! Te les penses totes.

—Intel·ligència, noi, intel·ligència —va fer Sàlim amb aires de superioritat—. Ara només falta la segona part del pla, però… anem a fer quatre tombs i a la tarda tornarem a casa.

Quan després de mitja tarda els dos germans es presentaren a casa, Jaudar, amb la preocupació reflectida al rostre, els va preguntar:

—Com és que no heu vingut a dinar?

—Casualitats de la vida! —s’empescà Sàlim—. Hem trobat pel carrer un antic amic, un que durant la teva absència ens havia ajudat moltes vegades a tirar endavant, i tot parlant ens ha passat el temps que ni ens n’hem adonat.

—Ah, molt bé! —va fer Jaudar suavitzant les faccions—. Com que no havíeu avisat, la mare i jo patíem.

—Tranquils. De tota manera, el que ha passat és que…

Sàlim vacil·là i abaixà el cap com si li costés dir el que volia.

—El què? —s’impacientà Jaudar.

—Potser ens hem precipitat —reprengué Sàlim—, però el cas és que ens hem pres la llibertat de convidar-lo a sopar. Ell ens havia ajudat molt en els mals moments i ara que gaudim de prosperitat… però si a tu no et sembla bé, Jaudar, podem convidar-lo fora de casa, algun lloc o altre trobarem.

—Què dius ara? —saltà Jaudar tot ofès—. I és clar que pot venir a sopar a casa, avui i tots els dies que vulgui! Els vostres amics són els meus amics, no se’n parli més.

—És que l’hem convidat a ell i… als seus dos germans! —afegí Sàlim afectant un to de culpabilitat, tot i que estava segur que Jaudar no hi posaria inconvenients.

—I què! Ni que sigui tota la família. A casa, gràcies a Déu, no ens falta de res ara i, sempre que vulgueu, podeu convidar les vostres amistats, sense necessitat de demanar-me permís.

Sàlim i Salim, amb un somriure d’orella a orella, regraciaren el seu germà petit i fins li dedicaren uns efusius besamans. A l’hora convinguda, anaren a buscar els convidats a Bab Zàuia i tornaren a casa amb el capità de galeres i els seus agents, convenientment vestits de paisà i alliçonats sobre el paper que havien de representar.

Jaudar els va rebre amb tota amabilitat, sense sospitar res de la ignominiosa trampa que li estaven parant, i el sopar va transcórrer de la manera més cordial. La mare els va servir un suculent àpat, procedent de l’alforja màgica, i els hostes es mostraren d’allò més complaguts, intercanviant de tant en tant alguna furtiva i còmplice picada d’ullet amb Sàlim i Salim que, naturalment, no fou advertida per l’innocent Jaudar. Després de les postres i, tal com Sàlim havia previst, Jaudar començà a donar mostres de cansament, ja que estava acostumat a anar a dormir d’hora, i va pregar que l’excusessin.

—Molt de gust d’haver-vos conegut —va dir abans de retirar-se a l’habitació.

—Igualment, encantats —va respondre el capità, i afegí rient per sota el nas—: espero que ben aviat ens tornarem a veure.

—Esteu a casa vostra, veniu quan vulgueu —els repetí Jaudar per enèsima vegada—. Bona nit!

—Bona nit!

—Que descansis, fins demà! —emfasitzà el pèrfid Sàlim després de fulminar amb la mirada el seu germà Salim, que estava a punt de deixar escapar la riallada.

La mare, que havia desparat la taula i havia endreçat les plates a l’alforja, ja feia una estoneta que dormia i els protagonistes de la conxorxa esperaren prudentment el temps necessari per tal que Jaudar també s’adormís. A un senyal de Sàlim, que s’havia col·locat amb l’orella enganxada al pany de la porta de l’habitació, el capità i els agents hi entraren, emmordassaren un sobresaltat Jaudar, que no havia tingut temps ni de proferir un «ai!» i, a l’empara de l’ombra nocturna, se l’endugueren pels carrers de la ciutat rumb a un obscur destí.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…