Nit 502

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que, segons el jove, per molt que s’endinsaren en l’illa, no hi veieren ningú. D’improvís, però, es trobaren davant d’una fortalesa de marbre blanc envoltada de cases de cristall pur. Al bell mig del recinte hi havia un jardí atapeït d’arbres carregats de fruits verds i virolats, flors i plantes aromàtiques i ocells cantaires. Més enllà, s’hi veia també una bassa, just al peu d’un pavelló moblat amb cadires damasquinades i un divan amb incrustacions de gemmes i safirs muntades en or vermell.

L’esplendor d’aquell lloc, del tot deshabitat, els sorprengué talment que varen córrer a avisar Janxah.

—Doncs jo també vull veure aquest lloc tan meravellós —els contestà, mentre deixava el vaixell per encaminar-s’hi.

I allà es distragueren, donant tombs i degustant les delicioses fruites, fins a hora foscant. Les cadires suara esmentades i el divan serviren als esclaus i a Janxah respectivament per permetre’s un merescut descans. La solitud de la nit portà a la memòria de Janxah records d’enyorament envers la família que ja feia un cert temps que havia deixat al seu país. I mentre tres esclaus intentaven donar-li una mica de consol, una cridòria eixordadora, procedent de la mar, els féu parar atenció. Una munió de simis, que en realitat eren els amos i senyors de l’illa, venien de dret cap a ells. Les bèsties, que tot just veure el vaixell l’havien enfonsat, semblaven adreçar-se als estranys en to de pocs amics. Aquesta, si més no, fou la impressió que en tingueren tant Janxah com els seus esclaus.

Contràriament al que semblava, però, s’acostaren al lloc on Janxah s’havia acomodat i, fent una profunda reverència, li presentaren les cortesies. En acabat, dues de les mones s’apressaren a escorxar i adobar dues gaseles que duien, les serviren en safates d’or i d’argent i les oferiren als que ja consideraven els seus convidats.

I mentre tastaven les fruites que també els serviren, Janxah s’adreçà als simis que semblaven gaudir de més autoritat en el grup i els preguntà les circumstàncies de la seva presència a l’illa.

—Aquest lloc pertanyia a Salomó, fill de David (La pau sigui amb ells!), i tenia el costum de venir-hi un cop a l’any.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…