Nit 284

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’escorxador va afegir:

—… tanmateix no fou només el moble el que em va encantar, sinó encara més la bellesa de la dona que hi havia al seu damunt, i que —ja us ho podeu imaginar— era justament la dama del palanquí.

La senyora em va fer un senyal i m’hi vaig acostar tímidament. Si més no, somreia i em va fer l’efecte que no n’havia d’esperar res de mal. I a més a més m’indicà clarament que m’assegués al divan, al seu costat. Jo ja no sabia si allò era de veritat o si somiava.

Fos com fos, ella va picar de mans i tot seguit es presentaren les esclaves amb safates plenes de delicioses menges, moltes de les quals jo ni tan sols les havia tastades mai i no cal dir que n’ignorava el nom. Després de la teca, vam beure a cor què vols vins i licors de tota mena. I per arrodonir la festa, una esclava feia sonar una dolça melodia al llaüt mentre les altres espargien perfums per la sala. Tot plegat semblava una d’aquelles històries meravelloses que conten els poetes.

Però el millor de la vetllada encara havia d’arribar. La mestressa, per sort, semblava persona de poques paraules o, almenys, no era conversa el que cercava i no va permetre que s’allargués excessivament la sobretaula. Amb un senyal imperatiu va fer sortir les esclaves i, tan bon punt ens vam haver quedat sols, va evidenciar el que volia: se’m va llençar al coll, tota melindrosa i complaent. Jo, que fins en aquell moment m’havia mostrat encongit i poca cosa, em vaig espolsar la vergonya per satisfer-la: em vaig quedar tota la nit a casa seva, fent l’amor amb aquella dona que era dolça com la mel. En algun moment em vaig arribar a creure que ja m’havia mort i que allò era el paradís.

Al matí, abans d’acomiadar-me, em va demanar l’adreça i em va donar un farcellet de brocat donant-me a entendre que, a dins, hi havia algunes monedes.

«Si m’ha donat cinc piastres, ja m’haurà pagat el menjar d’avui», em vaig dir, satisfet, de camí cap a casa. Però no eren cinc piastres, no, cinquanta monedes d’or m’havia posat al mocador! És clar que en vaig tenir per comprar el menjar d’aquell dia, però la resta, les vaig guardar ben amagades.

Durant tota la jornada no vaig fer brot de feina. M’era difícil de treure’m del cap la bella i apassionada dama i, quan ja pensava que no la tornaria a veure mai més i m’hauria de conformar amb el bon record, a l’hora de l’oració de la tarda se’m presentà una esclava seva.

—La meva mestressa et vol veure; sisplau, segueix-me —es limità a dir-me la noia. I ja ho crec que la vaig seguir! Més content que un gínjol!

Efectivament, em conduí a la casa on havia passat la nit anterior i on vaig tornar a viure, amb la meravellosa amfitriona, una vetllada inoblidable. L’endemà, a l’hora d’acomiadar-me’n, em donà novament cinquanta peces d’or, embolicades en un preciós mocador. I així, la història va continuar un altre dia i un altre… Jo esperava, impacient, la posta de sol que era quan apareixia l’esclava. Llavors em feia un senyal i aquell era l’inici d’una nit més de plaer.

Era tanta la meva felicitat que, sense adonar-me’n, aviat va haver passat tota una setmana, però a la vuitena nit, quan ja m’havia adormit plàcidament als braços de la noble senyora, em vaig despertar sobresaltat.

—Desperta’t! Corre, vés, vés-te’n! —cridava ella mentre em sacsejava.

—Però… què és això? Què passa? —vaig fer jo posant-me dempeus precipitadament.

—Corre, ja t’ho explicaré després! —em tallà—. Segueix aquesta esclava! I té, emporta’t la teva roba!

Tot era confusió, nervis i corredisses d’esclaves, a l’habitació; i, a mi, una d’elles em va estirar per la mà i m’obligà a seguir-la per un passadís fosc, després em va fer pujar per una escala estretíssima i, finalment, em va deixar en un lloc que tenia tota la pinta de ser les golfes de la casa.

—Xssst! —m’indicà acostant-se el dit als llavis—. Queda’t aquí sense fer soroll, fins que et vinguem a buscar.

Jo encara estava endormiscat i atordit per aquell sobtat enrenou, però la tímida claror que es colava pel finestró de les golfes em va fer adonar que ja érem a trenc d’alba. Aleshores vaig sentir clarament un soroll de peülles i renills i em vaig acostar al finestró: donava al carrer i, amb cura de no treure gaire el cap a fora, vaig poder guipar un grup d’homes a cavall que havia fet parada davant la porta principal de la mansió.

Un dels genets va desmuntar i, decidit, pujà l’escalinata de l’entrada i es ficà a la casa com si fos la seva. Des de les golfes vaig poder sentir les passes de les botes i, de dret, es dirigí a l’habitació on feia tan poc temps que jo havia gaudit amb la senyora. Per bé que jo no podia escoltar clarament totes les paraules ni entendre tot el que deia, em vaig fer la idea que aquell home li demanava disculpes i la tractava amb moltíssima confiança; amb tanta que, després de la conversa, per les remors i els sospirs que se sentien, vaig deduir que jeien plegats.

Aquell matí, en lloc de descansar tou al llit de casa, me’l vaig passar a les golfes de la noble mansió, incòmode per l’espai i per la situació en què em trobava.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…