Nit 871
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el subhastador, en veure que el preu havia tocat sostre, va cridar l’amo de la noia, el persa, i li va dir:
—N’ofereixen nou-cents cinquanta dinars, senyor, accepteu?
—Depèn del postor i si ella l’accepta.
—Què voleu dir?
—He donat la meva paraula a l’esclava, i estic decidit a mantenir la promesa, que la vendré a qui ella vulgui, exclusivament, aquesta és la condició. Per tant, pregunteu-li a ella i, si hi està d’acord, adjudiqueu-la.
—Teva és la decisió, doncs —digué el subhastador adreçant-se a la noia—, et compren per nou-cents cinquanta dinars, ja ho has sentit, hi estàs d’acord?
—Qui em vol comprar? —va dir ella tot aixecant-se de la cadira—. Presenteu-me’l i us diré si m’interessa.
El subhastador la va agafar pel braç i l’acompanyà davant d’un vell lleig i força decrèpit.
—Aquest cavaller —assenyalà el subhastador.
—Aquest? Que heu perdut la xaveta?
—Ep, maca, modera el teu llenguatge!
—Però si és un fòssil!
Tota la concurrència esclatà en rialles, excepte l’al·ludit és clar, que, encès de ràbia, inflà les galtes i llançà una furibunda mirada d’odi a l’atrevida esclava. Però ella, no gens impressionada, afegí:
—Em recorda el carcamal a qui la seva esposa li va dir:
Si com un home no compleixes
amb raó et diran que ets banyut,
perquè el teu membre és com de cera:
com més jo te’l refrego amb gust,
més tou se’t queda i menys es tensa.
O aquell bocamoll que del seu membre deia:
El meu membre en l’oprobi dorm
i amb deshonor rep l’estimada;
però quan a casa estic sol,
bel·licós vol clavar llançades.
I el tanoca de:
Jo tinc un membre cruel i dolent
que amb les dones es porta malament.
Quan dormo es dreça i quan m’aixeco dorm.
Déu tingui pietat de la que el vol!
—No tens vergonya de voler-me endossar aquesta ordinària? —cridà l’ofès, carregant els neulers al subhastador—. Em vols fer quedar en ridícul davant de tothom?
I girant cua, se’n va anar traient foc pels queixals mentre els altres comerciants no paraven de riure.
—Mal educada! —la renyà llavors el subhastador—. No saps qui era aquest? El mostassaf de la soc i el cap del gremi dels comerciants!
Però ella, com si res, es limità a somriure i recità:
Els jutges si són honrats
han d’actuar amb rigor:
assotar tal mostassaf
i enforcar el governador!
El subhastador es va quedar d’una peça i, mentre alguns comerciants i curiosos que s’havien acostat a xafardejar aplaudien la sortida, la noia va dir:
—Ja heu sentit el meu amo: només em vendrà a qui jo vulgui, i estic segura que el vell xaruc del mostassaf no m’hauria tractat com em mereixo.
Malhumorat, el subhastador l’estirà per la màniga i la va portar davant d’un dels comerciants més importants de la ciutat.
—Aquí tens, el senyor Xarifaddín, ell també ha licitat per tu —digué en to de pocs amics—. Què? L’acceptes per nou-cents cinquanta dinars?
El tal Xarifaddín no era gaire més jove que el mostassaf però, per amagar els anys, s’havia tenyit la barba.
—Un altre vell arnat i tinyós? —li etzibà la noia sense manies.
I al vell Xarifaddín se li va glaçar el somriure que fins llavors havia mantingut a la cara, mentre l’objecte d’escarni havia estat el mostassaf.
—Que potser sóc un drap brut perquè em feu rodar de vell en vell? —continuà ella, escridassant el subhastador—. Quin parell de gripaus! L’un amb els pèls blancs, com el de:
Li vaig demanar un petó
i amb cara de fàstic cridà:
«No! No m’agraden els pèls blancs,
en ma vida no ho vull tastar
ni omplir ma boca de cotó».
O el de:
Diuen molts que els cabells blancs
confereixen dignitat
i a la cara brillantor,
mes no vull renunciar
a vilesa ni a la foscor.
Si la barba del vellard
fos un full del llibre blanc
de les bones accions,
prou que voldria guixar
en negre tots els renglons.
O encara:
Vils hostes s’han allotjat
al vell hostal del meu cap:
un matoll de cabells blancs
que prou voldria expulsar.
Cabells blancs de mi fugiu!
Sé que el blanc és esperança,
mes sou talment negra nit
i em porteu malastrugança.
I aquest… tenyit! Encara és pitjor:
Ella em va preguntar:
«Els cabells t’has tenyit?».
I jo vaig contestar:
«No vull que ulls tan bonics
vegin els meus pèls blancs».
«A qui vols enganyar?»,
va dir ben divertida,
«ara sí que veig clar
que les teves mentides
a la barba han criat».
I també:
A tu que de negre enllefernes
els teus escassos cabells blancs
per fer la joventut eterna:
tenyeix-te, doncs, amb el meu fat
i tindràs la seguretat
que el seu color mai no perdran.
—Grollera! —bagolà Xarifaddín, i com l’anterior satiritzat, descarregà la ràbia contra el subhastador—: D’on has tret aquesta llenguallarga? Ho has fet expressament, per burlar-te de la gent com cal?
Li va clavar una bufetada i s’allunyà fet una fúria.
I el subhastador, que aquella vegada havia rebut i tot, també es va enfurismar.
—Escolta, però què t’has cregut? —va dir a l’esclava tot fregant-se amb la mà la galta adolorida—. En ma vida no n’havia vist cap de tan mal educada com tu. No veus que em fas quedar malament davant d’aquests honorables comerciants? Jo m’hi jugo el prestigi i la feina, noia. Au, camina!
—A mi m’interessa! —intervingué llavors un comerciant anomenat Xihabaddín.
—Ja coneixeu la condició —l’advertí el subhastador— i heu vist com ha tractat els altres licitadors.
L’esclava xiuxiuejà unes paraules a l’orella del subhastador i aquest aclarí en veu alta:
—La noia us vol preguntar si teniu una cosa i, si la teniu, accedirà a venir amb vós.
—D’acord, que pregunti —s’hi avingué Xihabaddín, que estava molt segur de si mateix.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…