Nit 460

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que, tot seguit, Nazzam preguntà:

—Quantes vegades pot intercedir Mahoma per nosaltres davant del Senyor?

—Tres.

—Fou Abú Bakr el primer que es convertí a l’Islam?

—Sí.

—No, no! T’he enganxat, no! —cridà Nazzam, satisfet—. Alí es va convertir abans que Abú Bakr!

—Compte, doctor. Alí no es va pròpiament «convertir», Déu li va concedir el do de la fe infusa, a l’edat de set anys. I mai abans s’havia prostrat davant d’un ídol.

Nazzam es va posar vermell.

—Bé, sí, ho admeto —va dir, tot atribolat. Però a l’acte reaccionà—: Qui fou el millor musulmà: Alí o Abbàs?

Tauaddud s’adonà de seguida que la pregunta era una trampa: si responia «Alí», Harun Arraixid no la perdonaria, ja que era descendent d’Abbàs. Pensà un xic, concentrada, i finalment va dir:

—Aquesta pregunta no és procedent. Tots dos foren musulmans virtuosos i van fer mèrits per igual.

—Magnífic! Molt bé! —aplaudí el califa sense reprimir el seu entusiasme.

Amb aquella resposta, Tauaddud s’havia guanyat del tot les simpaties del sobirà. Però l’examen prosseguí i Nazzam atacà amb una altra endevinalla:

—Què és això?: Esvelta i dolça, llança sense punta, la gent se la menja als sopars de Ramadà.

—La canya de sucre.

—Què és més dolç que la mel?

—L’amor filial.

—Què és més esmolat que l’espasa?

—La llengua.

—Què és més ràpid que inferir el mal d’ull?

—L’orgasme en el coit.

—Quina alegria dura tres dies?

—La depilació de les dones.

—Quin és el dia més dolç?

—El dia en què la persona obté un benefici en els negocis.

—Quina felicitat dura una setmana?

—El matrimoni.

—En quina veritat creu tothom?

—En la mort.

—Quina és la pitjor presó?

—Un mal fill.

—Quina és la suprema felicitat del cor?

—Una esposa obedient.

—Quina és la pitjor decepció?

—Un esclau rebel.

—Quina és la mort en vida?

—La pobresa.

—Quina malaltia no té cura?

—El mal caràcter.

—Quina és la màxima vergonya?

—Una filla pervertida.

—Quin animal no viu en els llocs habitats, odia l’home i fou creat amb set natures alienes?

—La llagosta. Té el cap com el d’un cavall, el coll com el d’un brau, ales com les d’una àliga, potes com les d’un camell, cua com la d’una serp, ventre com el d’un escorpí i banyes com les d’un cérvol.

Nazzam estava exhaust, el tribunal aclaparat i el califa, en veure la situació, intervingué dient:

—Prou, Nazzam! És suficient. La superioritat de Tauaddud és manifesta. Feu el favor de donar-li la vostra toga.

—D’acord, admeto la derrota —va fer l’abans prepotent Nazzam amb un fil de veu i, recobrant l’alè, afegí tan dignament com li fou possible—: Dono fe que l’examinada, Tauaddud, és més sàvia que jo, i perquè consti, li faig lliurament de la meva toga.

«I que Déu la maleeixi!», es digué mentre es despullava de la roba.

—Tots els presents som testimonis —continuà Arraixid— que l’esclava Tauaddud ha aconseguit vèncer el tribunal de savis i que els seus coneixements són infinits. Ara, però, li resta una prova per demostrar la seva intel·ligència: la prova dels escacs. Que vingui el mestre!

Al poc, es presentà el mestre d’escacs de palau, col·locà la taula entre ell i la noia, disposà les peces i s’inicià la partida. L’expert la va voler sorprendre amb una sèrie de moviments ràpids de sortida, però Tauaddud els contrarestà tots amb llestesa.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…