Nit 965

M’han explicat, majestat —continuà Xahrazad—, que Abdarrahman acomodà l’enutjós hoste en una sala tot pensant: «Molt em temo que aquest maleït dervix intentarà seduir Kàmar, però no es riurà de mi… si l’enxampo, juro que el mataré. Ara bé, si es comporta, cosa que dubto, rebrà el tracte que li correspon», i va dir a Kàmar a cau d’orella:

—Fill, queda’t aquí amb el dervix, a soles, seu al seu costat, dóna-li confiança i vejam com reacciona… jo seré a l’habitació del costat i us vigilaré, i al més mínim intent d’excedir-se per la seva part, entraré i el mataré, entesos?

—Sí, pare.

Seguint les instruccions del seu pare, Kàmar es va asseure al costat del convidat i encetà la conversa, però el dervix, lluny de mostrar males intencions, es mirava tendrament el noi i responia a les seves preguntes amb educació i dolcesa. Tot parlant se’ls va fer fosc i Abdarrahman, avorrit de la llarga espera, va irrompre a la sala, va cridar el seu fill i li xiuxiuejà:

—Sigues més directe, Kàmar, insinua’t, ja m’entens en quin sentit…

I afegí en veu alta tot dissimulant:

—Queda’t aquí a dormir, fill meu, i serveix el nostre convidat en tot el que necessiti, que no li falti de res.

—No cal que es quedi, senyor —s’apressà a replicar el dervix—, o si voleu que dormi aquí, quedeu-vos-hi vós també.

—No, no… es quedarà el noi, ha d’aprendre a tractar bé els hostes. Bé, que descanseu i fins demà. Bona nit!

I quan Abdarrahman s’hagué instal·lat de nou al seu lloc d’observació, darrera un finestró de l’habitació contigua, Kàmar, prenent-se molt a pit la seva recomanació, anà de dret al gra i no estalvià procacitats per tal de provocar el dervix.

—Quina manera de parlar és aquesta, fill? —li retragué, escandalitzat, l’hoste—. Déu me’n guard de fet-te cas! Això que insinues és una aberració… vés, estira’t a l’altre divan i dormim. Demà serà un altre dia.

—Però, si m’estimes… —insistí Kàmar— per què et prives del plaer d’unir-te a mi?

—Mira, noi, si segueixes per aquest camí, cridaré el teu pare.

—El meu pare no et farà cap cas a tu, el conec. Vinga, no et facis pregar i jeu amb mi!

—Que no! Ni que em matessis…

—Per què em refuses així? Que potser sóc repulsiu? Que potser no t’agrado?

—No és això… escolta:

—Fixa’t com brillen els meus ulls —persistí Kàmar com si hagués sentit ploure—, guaita les meves galtes vermelles, els meus llavis suaus. La meva saliva, t’ho asseguro, és més dolça que el sucre i el meu cos… tan delicat!

I dit això s’arromangà la túnica, li va ensenyar una cama i el va mirar de forma tan encisadora que hauria sotmès al seu enganyós desig fins i tot un mag, malgrat tots els seus encanteris, de tan atractiu com es mostrava, igual que l’inspirador del poema:

Tot seguit es descordà els botons de dalt de la túnica i, mostrant el pit, va dir:

—No és més formós que el de les noies? Oblida’t de l’abstenció per un dia, home! Deixa la castedat per a un altre dia, que ja veuràs com val la pena.

—Que Déu t’empari! T’hauries d’avergonyir de dir aquestes coses, el que pretens és un pecat i no el cometria ni en somnis.

Però Kàmar, lluny d’afluixar, seguí esforçant-se per seduir-lo amb els seus encants que, certament, no eren pocs i el dervix, davant de la seva porfídia, es girà en direcció a La Meca i començà a resar.

—Què fas, ara? —s’enutjà el noi—. No és hora d’oracions! Vols desaprofitar una nit de plaer?

I sense pensar-s’ho, se li llençà al coll i el va besar al front.

—Fuig, vés-te’n! —l’apartà el vell—. Satanàs és qui t’empeny, torna a l’obediència del Misericordiós! Ets molt jove encara.

—Si no fas el que vull, cridaré el meu pare —l’amenaçà llavors Kàmar—, li diré que m’has atacat i… et trencarà els ossos!

El seu pare, per cert, seguia atentament l’escena des de l’habitació del costat i, en aquells moments, ja s’havia convençut que el vell no anava amb males intencions respecte a Kàmar. «Si hagués estat un pervertit no hauria suportat aquestes proves», es va dir. I com que Kàmar no parava de molestar el pobre home, va arribar que aquest es va enfadar de debò i li va clavar un mastegot, i llavors Abdarrahman va decidir que havia arribat l’hora d’entrar a la sala d’estar i d’aclarir les coses.

—El fet d’haver-te vist tan encantat contemplant el meu fill i que ens seguissis fins a casa em va fer sospitar que tenies males intencions i vaig ordenar a Kàmar que es comportés així, no et pensis que ell és un d’aquests —explicà Abdarrahman al dervix—. Simplement et volia enxampar en plena acció i donar-te una lliçó.

—Ai, senyor! No era aquest el motiu, no, de la meva admiració en veure el noi i d’haver-vos seguit… ai, Déu meu, dispenseu-me, és que m’ha dut a la memòria un fet extraordinari del meu passat que…

—Conta’ns-ho, sisplau —demanà Abdarrahman, encuriosit.

—Bé, pel meu aspecte ja haureu deduït que no sóc més que un pobre dervix, un vagabund —referí el vell—, i que vaig per aquests móns de Déu, recorrent països i regions, per contemplar i meditar sobre l’obra del Creador. Una vegada que vaig passar per Bàssora…

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…