Nit 683

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que així fou com Hind esdevingué la favorita de la màxima autoritat.

Khuzaima ben Bixr Alassadí

Fa molt i molt de temps, en temps del califa Sulaiman ben Abdalmàlik, vivia un home anomenat Khuzaima ben Bixr Alassadí. Era una persona famosa per la seva noblesa, generositat i bona fe i era apreciat en gran manera per tots els de la seva tribu. Arribà un dia, però, que va caure en desgràcia i l’ajuda que mai no havia negat a ningú la va necessitar ell. De primer, no li va pas faltar, però en el decurs dels dies anà minvant fins que arribà un dia en què ja no la va trobar. Quan s’adonà que tothom li girava l’esquena, va comentar a la seva esposa, i cosina per part de pare:

—Ningú no es digna donar-me la mà. He decidit que romandré tancat a casa fins que m’arribi l’hora de la mort.

I així ho va fer. Anà consumint els aliments que tenia a casa fins que no li quedà res, els deutes se li multiplicaren i el seu estat s’agreujà en extrem.

Es veu que el valí de la Península, Ikrima Alfaiad Arrabí, que coneixia prou bé Khuzaima, en el decurs d’una reunió del consell va preguntar als seus col·laboradors si en sabien res.

—Senyor, es troba en un destret sense sortida —li explicaren—. Fins i tot s’ha reclòs a casa seva.

—Com li ha pogut arribar això, precisament a ell, que sempre s’ha mostrat generós amb tothom? Com és possible que ara tothom li giri l’esquena? —es preguntà Ikrima, decebut i disgustat.

—Per trist que sigui, és ben bé així —respongueren.

I aquella mateixa nit, Ikrima posà quatre mil dinars en una bossa, ordenà que li ensellessin l’atzembla i sortí secretament, amb l’única companyia d’un servent que duia la bossa, en direcció a casa de Khuzaima.

Quan hi arribaren, Ikrima agafà la bossa i va fer marxar el servent. Va empènyer suaument la porta i entrà. Khuzaima de seguida acudí a veure qui era l’inesperat visitant.

—Amb tot això —li digué mentre li lliurava la bossa— podeu eixugar els deutes i refer-vos de la vostra malmesa situació.

Khuzaima, que no coneixia personalment Ikrima, se sorprengué en gran manera. Tanmateix, agafà la feixuga bossa, que de seguida tornà a deixar a terra, i, mentre subjectava el ramal de l’atzembla, li digué:

—Qui sou? M’ho hauríeu de dir per tal que us ho pugui recompensar amb la vida, si cal.

—Mireu —va fer Ikrima—, si he vingut en aquestes hores és, precisament, per preservar el meu anonimat.

—Perdoneu, però si no sé qui sou no ho puc pas acceptar —argüí Khuzaima.

—Sóc aquell que presta ajut als homes generosos.

—No podríeu ser més concret? —insistí Khuzaima.

I Ikrima, fent un gest negatiu, partí prest amb la seva muntura.

Khuzaima restà uns instants perplex al portal de casa. Finalment, agafà la bossa i entrà, content com un gínjol.

—Alegra’t, alegra’t! —va dir a la seva esposa—. Déu ens ha afavorit, ens ha salvat! Si aquesta bossa és plena de dírhams, n’hi ha molts! Apa, encén una llàntia.

—Que no ho saps, que ja no ens queda ni això? —respongué ella.

I Khuzaima es passà tota la nit palpant la bossa, que per molt que li semblava plena de dinars, no es podia acabar de creure que ho fossin.

Mentrestant, a casa del valí, la seva esposa ja s’havia adonat de l’absència nocturna d’Ikrima i havia estat informada que havia sortit amb la muntura. Quan arribà, doncs, ella, que ja havia malpensat, el renyà:

—Com pot, tot un valí de la Península, sortir a mitja nit d’amagat, i sol, si no és amb la intenció de veure’s amb una altra dona o amb una concubina?

—Déu sap que no he anat a trobar-me amb cap altra —va aclarir Ikrima—. He sortit en aquestes hores tan sols perquè ningú no em reconegués.

—Doncs ja m’explicaràs què has fet!

—T’ho diré amb la condició que em prometis que guardaràs el secret.

I com que ella li va prometre que no en diria res, Ikrima li contà la bona obra que havia fet aquella nit.

—Vols que t’ho juri, que he fet el que t’acabo de dir? —encara li preguntà ell.

—No cal, ja m’ho crec. Ara ja estic tranquil·la.

Tornant a Khuzaima, l’endemà al matí, eixugà tots els deutes, comprà tot el que li feia falta i decidí de visitar el califa Sulaiman ben Abdalmàlik, que aleshores era a Palestina.

Sulaiman, en saber que era Khuzaima qui sol·licitava audiència, l’hi concedí immediatament, car també el califa coneixia a bastament el seu bon cor i la seva generositat.

Després de les cortesies de consuetud, el califa li preguntà:

—Benvolgut Khuzaima, com és que feia tant de temps que no em visitaves?

—Majestat, no ha estat pas voluntàriament. La meva situació precària m’ha obligat a mantenir-me allunyat de tot i de tothom.

—I ara? I com te n’has recuperat? —preguntà el califa, estranyat.

I Khuzaima li explicà fil per randa la misteriosa visita que havia tingut aquella nit.

—El coneixes aquest home? —preguntà Sulaiman.

—No, majestat, va venir disfressat i tan sols s’identificà com aquell que presta ajut als homes generosos.

El califa estava terriblement encuriosit i alhora interessat a saber qui havia fet aquella bona acció. I així ho manifestà a Khuzaima:

—Estigues segur que si puc esbrinar qui ha estat el recompensaré generosament.

I en aquell mateix moment, el califa nomenà Khuzaima valí de la Península, en el lloc d’Ikrima Alfaiad. Quan aquest darrer s’assabentà que havia estat destituït i que el nou valí ja es dirigia cap a la ciutat a ocupar el seu nou càrrec, va sortir a rebre’l, conjuntament amb els seus conciutadans, amb tots els honors.

Khuzaima i Ikrima se saludaren animadament i s’encaminaren cap a la casa del govern. Allà, Khuzaima, abans d’assumir les seves noves tasques, va ordenar que es fes una auditoria i s’hi detectaren deutes.

—Ikrima, hauràs de pagar el que hi falta —li va dir Khuzaima.

—No puc, no tinc manera d’aconseguir aquests diners.

—Això s’ha de pagar —insistí Khuzaima.

—Ho sento molt, no puc. Fes el que creguis convenient.

I Khuzaima ordenà que l’empresonessin immediatament.

L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…