Nit 758
M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que l’esclau de Hassan va enfilar el camí de tornada d’allò més content i, per tranquil·litzar l’amo, va fer avançar un correu per tal que l’avisés de la seva arribada i de l’èxit de l’empresa.
Quan el viatger arribà a destí, ja només quedaven deu dies per tal que s’esgotés el termini i Hassan l’esperava amb candeletes. Exultant d’alegria, Hassan el va rebre amb una abraçada i l’esclau li va lliurar l’escrit que contenia l’anhelada història. A canvi, va obtenir una gran quantitat de roba, deu corsers de bona raça, deu camells, deu mules, tres criats i dues esclaves.
Un cop la va tenir a les mans, Hassan va tornar a escriure la història amb la seva lletra, hi afegí alguns aclariments i va partir cuitat en direcció al palau reial.
En presència de Muhammad ben Sabaik va dir tot satisfet:
—Majestat, us porto la història més meravellosa de totes les històries que es conten i s’han contat.
—Vejam si és així.
I, desitjós d’escoltar-la, el rei va fer comparèixer els savis i els nobles més cultes de la ciutat, els literats i els poetes més prestigiosos i, davant d’aquella selecta audiència, Hassan va llegir la història de Saif Almuluk i Badia Aljamal. Certament, la història era extraordinària i va complaure fins als més exigents, inclòs el rei que, admirat, va complir la seva promesa i nomenà Hassan governador d’una província i visir en cap. A més, ordenà als escribes de la cort que la copiessin amb lletres d’or i la va guardar en lloc preeminent a la biblioteca de palau. I des d’aleshores, cada vegada que se sentia deprimit, demanava a algú que li llegís la història que, per al vostre coneixement, diu així:
Temps ha dominava el gran Egipte, a l’època que en aquelles contrades encara adoraven el sol i el foc, el rei Àssim ben Safuan, un monarca liberal, magnànim, distingit i elegant. Regia pobles, ciutats i fortaleses i posseïa enormes extensions de terra i un exèrcit poderós i temible. I com a conseller principal, comptava amb els serveis de Faris ben Sàlih, un home prudent i entenimentat que era la seva mà dreta.
Tanmateix, una pena el neguitejava i és que havia arribat als cent vuitanta anys i no havia engendrat ni un sol fill. Quan veia els cortesans i la gent del servei acompanyats dels seus fills el colpia l’enveja i pensava: «Guaita’ls, tan feliços amb la seva descendència i jo, que sóc el rei, no en tinc. Malaurat de mi, em moriré sense hereu i els bàrbars s’apoderaran del meu reialme i de la meva hisenda, i la meva memòria s’esborrarà pels segles dels segles».
Tan capficat estava que un dia, en plena reunió del consell, no es va poder aguantar les llàgrimes i el visir, quan s’adonà del seu desassossec, digué als presents:
—Per avui hem acabat, aneu-vos-en a casa, si us plau, que el rei està cansat. Ja us avisaré per a la següent reunió.
Els consellers desfilaren i Faris es quedà a soles amb el rei.
—Majestat, què us passa? —li preguntà el visir tot preocupat—. Feu-me saber si algú us ha ofès i jo me n’encarregaré que ho pagui car.
Però Àssim ben Safuan, capcot i moix, no va dir res.
—Majestat, us ho prego —insistí Faris—, fa molts anys que ens coneixem i jo em considero gairebé de la vostra família. Si no em teniu confiança per desfogar-vos, amb qui la tindreu? Expliqueu-me el motiu de la vostra tristesa i potser us podré ajudar a superar-lo.
I el rei, sense obrir boca, va començar a somicar.
—Si no em dieu per què ploreu, em suïcidaré ara mateix! —s’exasperà el visir—. Així no us hauré de veure en aquest lamentable estat.
Llavors Àssim s’eixugà les llàgrimes i digué:
—Amic Faris, t’agraeixo el teu interès, però tu no hi pots fer res. Em sap greu carregar-te els meus problemes, ja n’hi ha prou que la passi jo la pena.
—Per això hi som els amics! Au, va, digueu-me per què ploreu i, aneu a saber, potser amb l’ajut de Déu sí que hi podré fer alguna cosa. Si més no, el sol fet de parlar-ne us alleugerirà.
L’arribada de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà…