8.1. Els verbs tenen entrada per la forma de l’infinitiu. Només fa excepció a aquesta norma el verb auxiliar dels temps perifràstics va. Atès que aquest auxiliar no té infinitiu, s’ha introduït per la forma de la tercera persona del present d’indicatiu:

Les desinències -i, -is i -in s’escriuen -ï, -ïs i -ïn, respectivament, en els verbs en els quals la darrera síl·laba del radical és formada per una consonant seguida de e, i, o o u, llevat dels verbs que acaben en -guar i -quar. Així, el present de subjuntiu de evacuar és: evacuï, evacuïs, evacuï, evacuem, evacueu, evacuïn. Si davant les terminacions -ï, -ïs, -ïn, hi ha una i precedida de vocal, aquesta i desapareix. Així, desmaiar fa desmaï, etc.

8.3. Els verbs acabats en -re (com perdre) es conjuguen segons el model II; els acabats en -er feble (com témer), segons el model III. La i de les desinències -ia, ies i -ien de l’imperfet d’indicatiu pren una dièresi quan la precedeix una vocal àtona. Així, l’imperfet de cloure és, amb el radical clo- del gerundi (cloent): cloïa, cloïes, cloïa, cloíem, cloíeu, cloïen.

8.4. Els verbs acabats en -ir (com patir) es conjuguen segons el model IV.

Quan el radical d’un verb d’aquest model acaba en vocal (com trair), d’acord amb les normes generals, s’escriu amb dièresi la i d’algunes desinències (traïm, traïu, traïa, traïes, traïen, traïres, traïren, traïssis, traïssin, traït, traïda, traïts, traïdes) i sense dièresi la de les formes de gerundi, infinitiu, futur i condicional.

Hi ha un petit nombre de verbs en -ir que no admeten l’increment -eix- (com dormir, que no fa *dormeixo, *dormeixes, etc., sinó dormo, dorms, etc.). Aquests verbs es conjuguen d’acord amb el model V. El fet que un verb en -ir no prengui l’increment -eix- és indicat, en el diccionari, posant entre claudàtors la forma 3 del present d’indicatiu. Així: «dormir [ind. pr. 3 dorm]».

8.5. A més de les formes exposades en els models anteriors, per a completar la conjugació cal tenir present que els temps compostos es construeixen amb les formes dels temps simples del verb auxiliar haver seguides del participi del verb que es conjuga.

Així, els temps compostos del mode indicatiu són cinc: el perfet (he cantat), el plusquamperfet (havia cantat), el passat anterior (haguí cantat), el futur perfet (hauré cantat) i el condicional perfet (hauria cantat).

En el mode indicatiu, també cal esmentar dos temps més: el passat perifràstic i el passat anterior perifràstic. El primer presenta les formes corresponents del verb auxiliar va seguides de l’infinitiu del verb que es conjuga (vaig cantar). El passat anterior perifràstic d’indicatiu presenta aquestes mateixes formes auxiliars seguides de l’infinitiu del verb haver i del participi del verb que es conjuga (vaig haver cantat).

El mode subjuntiu té dos temps compostos: el perfet (hagi cantat) i el plusquamperfet (hagués cantat).

També té dos temps perifràstics: el passat i el passat anterior. El primer presenta les formes corresponents del verb auxiliar va seguides de l’infinitiu del verb que es conjuga (vagi cantar). El passat anterior perifràstic de subjuntiu presenta aquestes mateixes formes auxiliars seguides de l’infinitiu del verb haver i del participi del verb que es conjuga (vagi haver cantat).

Finalment, pel que fa a les formes no personals, cal esmentar l’infinitiu perfet i el gerundi perfet, que es formen, respectivament, amb l’infinitiu del verb auxiliar haver seguit del participi del verb que es conjuga (haver cantat) i amb el gerundi del verb auxiliar haver seguit del participi del verb que es conjuga (havent cantat).

8.6. Quan la conjugació d’un verb no s’ajusta a cap dels paradigmes anteriors, es consignen en l’article corresponent les diferents irregularitats (formes que discrepen de les recollides en el model corresponent, formes en desús, la defectivitat d’un verb, etc). Si aquesta informació, que apareix en color vermell, afecta tot l’article, està situada immediatament sota l’entrada. Si no, apareix a l’inici de les accepcions o de les subaccepcions afectades.

En aquests casos, cal tenir en compte les consideracions següents:

a) Si entre les formes consignades figura el gerundi (per ex., en cloure, cloent), s’entén que prenen el radical les formes 4 i 5 del present d’indicatiu (cloem, cloeu), la 5 de l’imperatiu (cloeu) i totes les de l’imperfet d’indicatiu (cloïa, cloïes, etc.).

b) Si hi figura el futur (per ex., en tenir, tindré, etc.), el condicional el segueix en la seva irregularitat (tindria, etc.).

c) Si hi figura l’imperfet de subjuntiu (per ex., en caure, caigués, etc.), el passat simple el segueix en la seva irregularitat (caiguí, caigueres, etc.).

d) En les formes irregulars de l’imperatiu, cal tenir present que, sempre que no s’indica una forma diferent, les formes 2 i 5 són, respectivament, com les formes 3 i 5 del present d’indicatiu, i que les formes 3, 4 i 6 són iguals a les corresponents del present de subjuntiu.