Pompeu Fabra manejava d’una manera insòlitament precisa i acurada la llengua que ordenà. Quan recorregué figuradament al terme canemàs per a referir-se al seu ingent treball lexicogràfic, volia transmetre’ns dues idees essencials: primerament, que la tasca de recollida i de selecció de les entrades i accepcions per a l’elaboració d’un diccionari normatiu ha d’ésser permanent, mai no es pot donar per definitivament tancada; segonament, que, tanmateix, calia delimitar un cabal lèxic sòlid i suficient, que fos la base per a ulteriors desenvolupaments; havia de fixar-se’n d’antuvi un gruix triat adequadament a partir dels criteris que tinguessin en compte la tradició clàssica, la llengua coetània, la genuïnitat transversal, que pogués constituir el nucli damunt el qual es fessin progressivament les modificacions pertinents. Pompeu Fabra posava el rigor del mètode com a condició imprescindible per a la consecució de resultats que, encara que havien d’ésser necessàriament contingents, fossin ensems la referència segura a partir de la qual arribar a noves solucions.

Parlà de canemàs pensant en el compromís que adquirí amb l’Institut d’Estudis Catalans de fer un diccionari amb més ambició que l’estrictament normatiu; un diccionari que tingués més en compte els registres d’ús, la variació en general, el llenguatge d’especialitat, les interferències de qualsevol origen, etcètera. Però la clarividència de la peremptorietat i de la prioritat d’una altra obra com la que preparà, i les dificultats i els entrebancs en els primers anys de vida de les Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica feren que posposés l’objectiu perseguit. La voluntat de lliurar el coneixement al servei dels requeriments socials, que fou sempre hegemònica en la seva dedicació a la llengua catalana, el dugué a enllestir el Diccionari general de la llengua catalana, entès sobretot com una eina per a la unificació en l’ús literari de la llengua, tot i que el concepte literari a què es referí té un abast semàntic que va molt més enllà del que és la producció lingüística en la creació artística; s’acosta al que avui entenem per registre culte i formal i a l’estàndard. Renuncià momentàniament a l’elaboració d’un corpus molt més ampli, perquè entengué que allò de què tenia fretura el col·lectiu catalanoparlant era d’un diccionari principalment preceptiu.

Tenia paciència. I estava segur que ja arribaria el moment en què ell mateix o altri afrontarien la confecció del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans a què he al·ludit. Endemés, no dubtava que qualsevol altre treball lexicogràfic més modest, però elaborat amb rigor científic, havia de servir, al cap i a la fi, per a l’obra futura més àmplia; és a dir, la dedicació d’esforços al Diccionari general de la llengua catalana no destorbava, ans al contrari, el projecte de l’altre: «L’any 1923 els treballs de confecció del Diccionari de l’Institut estaven molt avançats, la replega de materials era ja abundantíssima i s’havia començat la redacció dels articles i llur revisió pels membres de les tres seccions Històrico-Arqueològica, Filològica i de Ciències. Tenint, però, en compte el temps que s’hi havia esmerçat, l’obra, certament, hauria hagut d’estar més avançada. Dificultats de tota mena havien entrebancat, sobretot els primers anys de vida de les Oficines Lexicogràfiques, la marxa dels treballs de replega, ordenació i aprofitament dels materials, i, en aquella data, es preveia que, àdhuc en el cas en què no sorgissin noves dificultats, havia de tardar-se molt de temps encara a tenir enllestida l’enorme tasca de confecció i impressió del futur Diccionari.

»Però noves i més grans dificultats en la preparació d’aquesta obra feren creure als nostres col·legues de la Secció Filològica que era convenient d’emprendre la confecció d’un diccionari general de la llengua catalana de l’extensió i de les característiques del present, el qual atenués els inconvenients de la manca del Diccionari en preparació, tot el temps que aquest hauria de tardar encara a poder publicar-se. La confecció d’aquell diccionari general ens fou encomanada. […] L’obra que se’ns encomanava —que és la que ara surt al públic— pot realment ésser considerada com el canemàs del futur Diccionari de l’Institut.

»El present DICCIONARI no pretén contenir tots els mots avui inventariats: això està reservat al futur gros diccionari de l’Institut. […] [P]retén ésser normatiu […]» (FABRA, Pompeu, «Prefaci», a Diccionari general de la llengua catalana, 1932, p. VI-VII).

Les dificultats, els esculls que resulten de la repressió ignominiosa a què fou sotmès l’Institut d’Estudis Catalans i l’anormalitat sociolingüística del català són dos aspectes d’una mateixa realitat: la subordinació lingüística i cultural com a poble, com a nació, que ha impedit que, passats setanta-cinc anys, encara no hagi pogut aparèixer el diccionari a què es refereix Fabra.

L’Institut mai no ha perdut de vista, emperò, un objectiu que continua essent fonamental per al coneixement i la difusió de la llengua catalana. Treballa en la recollida i ordenació de material lingüístic de tota mena, que ha de permetre d’assolir una fita de tant de temps plantejada. I, parcialment, ens hi anem acostant; basta pensar en la publicació en curs de l’Atles lingüístic del domini català, que és un tesaurus de la diversitat diatòpica de la llengua, en què s’esmercen esforços des de fa cinquanta anys; en el projecte ingent del Diccionari del Català Contemporani (Diccionari descriptiu de la llengua catalana), en curs d’elaboració, que es basa en els recursos constituïts en la primera fase del projecte que formen el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana; en les propostes per a un estàndard oral en tots els nivells de la llengua; en la informatització del Diccionari català-valencià-balear; en els diversos nomenclàtors dels territoris de llengua catalana; etcètera. Tot plegat és un gruix de material capital que, ordenat i presentat adequadament, ha d’ésser fonamental per als treballs lexicogràfics futurs.

En un altre sentit, el Diccionari general de la llengua catalana constitueix, si de cas, un seti tan sòlid, que és i serà sempre indispensable per al propòsit d’un corpus lèxic del català, siguin quins siguin els criteris que hom vulgui aplicar-hi. Com diu Carles Riba en el Prefaci a la segona edició, «Canemàs, ho és d’un repertori total […]. [E]l Diccionari Fabra és concebut i elaborat perquè marxi cap on el dugui l’evolució normal de la llengua: com tots els bons diccionaris del món; adaptant-se prudentment a tots els passos de la llengua» (RIBA, Carles, «Prefaci a la segona edició», a Diccionari general de la llengua catalana, 1954, p. XVII). Afegeixo que encara és la referència primordial en aquesta marxa en l’evolució de la llengua.

La tasca lexicogràfica anterior a Pompeu Fabra, encara que és important i que arrenca de l’època medieval, no podia funcionar com a referent normatiu; el Mestre l’aprofità, però begué sobretot de les fonts de la lexicografia coetània universal, especialment, és clar, de la romànica, per a la concepció d’un diccionari com el que ens llegà. El Liber elegantiarum, de 1472, escrit pel valencià Joan Esteve; les Regles d’esquivar vocables e mots grossers o pagesívols, de 1487; els treballs lexicogràfics de Fèlix Amat, d’Antoni Febrer i Cardona, de Pere Antoni Figuera, de Josep Escrig, de Joan Josep Amengual, de Pere Labèrnia, de Marià Aguiló, de Joaquim Martí i Gadea, de Josep Balari, i de tants d’altres, són aportacions de valor, intenció i extensió molt desiguals, cap de les quals, emperò, no podia recuperar-se com a punt de partença per a compondre la preceptiva lèxica.

* * *

Les llengües es mouen empeses per dues forces de signe contrari: la del conservadorisme i la de la innovació permanent; en tant que codis, no poden sostreure’s d’uns confins que en determinen el geni; en tant que sistemes de comunicació, són sotmeses a una variació heterogènia, perquè depenen del context social del qual són pròpies i al qual serveixen: la realitat cultural, científica, tecnològica, artística, econòmica, laboral, etcètera, afaiçona l’ús lingüístic d’una manera especial en la utilització del lèxic.

Fou Fabra qui més clarament ens demostrà que calia ésser extremament ponderats i cauts en la consideració de les dues pressions: el grau de modernitat d’una llengua no és directament proporcional al nombre de les transformacions en els seus nivells foneticofonològic, morfosintàctic i lèxic, sinó que es mesura per la capacitat col·lectiva de saber mantenir-hi les característiques que la diferencien de totes les altres i alhora adaptar-la constantment a les necessitats emergents. Sabia com ningú que el capteniment de reclamar la legitimitat gramatical i lèxica de tot allò que hom sent a dir o que llegeix no podia fer sinó dur a la fragmentació i dissolució. Cap llengua de cultura i de prestigi no varia la preceptiva a partir exclusivament ni prioritàriament de la regla de la popularitat o de l’extensió relativament àmplia en l’ús.

El sentit de la llengua que tenia el féu resolut en l’obra del Diccionari general de la llengua catalana. I, tot i que tingué dures resistències quant a l’adhesió, animat per una dedicació científicament impecable, un cop enllestit, dedicà esforços extrems a requerir una disciplina que qualificà de patriòtica respecte a la preceptiva lexicogràfica que féu seva l’Institut d’Estudis Catalans. La bonhomia del Mestre no era incompatible amb una determinació inequívoca, conseqüència de la convicció que hom havia fet la feina amb la millor correcció possible.

El Diccionari era un cossol, que, com qualsevol altre, reclamava l’engatjament de vetllar perquè, tanmateix, es renovellés constantment. Com en la tradició més realçable de la lexicografia, calia no precipitar en el futur noves edicions. Estar amatents als neologismes de tota mena obliga a tenir ensems present que sovint són efímers o injustificats o no pertinents i, doncs, en plantejar-se’n la incorporació, hom ha d’evitar les interferències innecessàries de llengües estrangeres i comptar essencialment amb la capacitat de la pròpia per a generar recursos lèxics.

L’Institut d’Estudis Catalans ha estat fidel a la concepció lingüística de Pompeu Fabra i ha servat el seu llegat com un dels tresors més brillants de la romanística. Per la qual cosa optà per limitar-se a fer reimpressions de la primera edició del Diccionari, tot afegint-hi algunes entrades noves que el posaren al dia. No ha estat fins al cap de seixanta-tres anys que s’ha proposat d’anar més enllà i de preparar un diccionari que, restant essencialment lleial al de Fabra, hi ha introduït, nogensmenys, novetats importants d’índole diferent; no únicament n’ha ampliat els articles i les accepcions, n’ha prescindit d’alguns d’obsolets i n’ha modificat les definicions, sinó que també hi ha aplicat aspectes metodològics que la lexicologia i la lexicografia actuals recomanen. Ha romàs, això no obstant, el propòsit de no cercar-hi la solució de continuïtat; és encara essencialment el Diccionari general de la llengua catalana. El DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA, des de la seva aparició primera, és, com ho ha estat el de Pompeu Fabra, el diccionari oficial de l’Institut d’Estudis Catalans. La Secció Filològica, complint les funcions d’acadèmia de la llengua catalana que, des de la seva fundació l’any 1911, té encomanades, ha preparat l’un i l’altre, comptant amb la participació activa de totes les seccions de l’Institut.

L’actualització era imprescindible per raons òbvies: les transformacions de tota classe en la percepció, comprensió i explicació de la realitat universal; l’aparició de nous valors ètics, morals, ideològics, requerien una revisió que superés la simple addició o supressió de lemes. Les condicions intel·lectuals que prevalien a principis del segle XX no són les mateixes que les que avui tenen supremacia. L’organització de la vida social, política, econòmica; les relacions nacionals i internacionals; la mobilitat migratòria i la convivència, doncs, de llengües i cultures en un mateix territori; etcètera, obliguen a abastar la llengua dels ressorts necessaris per a un ús normal, sense traves especials, en el camp del lèxic. D’una manera particular, perquè encara no gaudeix de facto, ni de molt, de l’estatus que legalment, de iure, se li ha reconegut, en definir-la com a oficial i pròpia en els seus territoris.

El context inèdit que ha obert l’entrada al segle XXI ha accentuat la competitivitat en tots els terrenys; també en el lingüístic. Aquells idiomes que gaudeixen de més poder amenacen els que no en tenen tant; el procés de la mundialització ha realçat la tendència a una homogeneïtzació empobridora que provoca l’arraconament i fins i tot la desaparició de moltes llengües. Tenim, doncs, el deure d’ésser fidels a la catalana, no sols emprant-la habitualment enmig del concert multilingüe característic de qualsevol societat avançada, sinó també fent-la apta per a qualsevol tipus de comunicació.

* * *

Aquesta segona edició es proposa de seguir la línia iniciada en la primera; la Secció Filològica hi ha treballat a partir de la labor que s’hi féu. N’és, doncs, la continuació. Passats dotze anys de l’aparició del DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA, era el moment de fer pública la tasca constant de posada al dia que mai no ha deixat de fer, d’acord amb l’esmentada missió acadèmica que se li encarregà l’any 1911: «estudiar científicament la nostra llengua, inventariar el seu lèxic, fer-ne el diccionari i fomentar el seu ús i imperi dins i fora de la nostra terra». Subratllo una consideració que, encara que ha d’ésser òbvia, penso que no serà debades: l’Institut d’Estudis Catalans, des de la seva creació, no ha abandonat mai l’afany per l’estudi de la llengua catalana, dia rere dia, fins i tot en els anys més foscos del règim dictatorial franquista. Les recerques filològiques i lingüístiques fructifiquen en un coneixement més extens i més segur de la seva història, de la variació segons l’època, el lloc i el grup social, i de la funció que hi té en els diversos registres d’ús. Constatem l’aparició de neologismes en un món en què la informació genera una quantitat gegantina de productes lingüístics de tota classe; les observacions que els especialistes fan públiques amb la voluntat que puguem ésser més exactes, més precisos en l’expressió; el desig col·lectiu de mantenir enaltida la llengua catalana, en tant que patrimoni cultural propi i ensems universal; la necessitat de poder-hi reflectir l’entorn des d’un prisma irrepetible, perquè cada sistema lingüístic respon a una visió específica del món; la consciència que cal que s’estengui una competència lingüística social rigorosa, la qual ha d’assegurar la presència prestigiosa del català arreu; la condició ineluctable, doncs, que el català sigui un instrument suficient per a la transmissió del més alt pensament en qualsevol de les àrees del coneixement, de la tecnologia, de les arts; que pugui, en definitiva, generar opinió, intervenir en els debats que han de bastir les teories de tota mena amb vista a dreçar el futur de l’univers. Immergits en un món complex, cal que sapiguem harmonitzar en les propostes lexicogràfiques tradició i evolució, sense trair les arrels del pensament actual, sense abdicar tampoc els orígens i els moments capitals de la història, i, alhora, sense nostàlgies que obstaculitzin el progrés. Escau una reflexió pregona entorn d’allò que hem de canviar i d’allò que ha de romandre, no ancorant-nos en solucions no necessàries, però tampoc prescindint d’aquelles formes que, per llur incidència en l’expressió de conceptes clau, convé que restin en un repertori que ha de permetre als usuaris la consulta sobre significants i significats que, encara que avui siguin poc o gens emprats, trobem, en canvi, documentats en la història recent del pensament i de la creació literària. És, altrament, substancial no confondre un diccionari normatiu amb un diccionari de l’ús de la llengua; és a dir, renunciar a la pretensió d’un grau d’exhaustió excessiu, no recomanable en un corpus com el que presentem. No fóra lícit barrejar allò que és d’interès per a la recerca filològica, lingüística i sociolingüística amb allò que ha de caracteritzar els diccionaris preceptius de qualsevol llengua de cultura: «Segurament algú no trobarà bé que no sigui inclòs en el DICCIONARI GENERAL tal o tal mot peculiar de la seva contrada […]. Ens exposaríem a carregar el lèxic literari de mots que, mal apresos per la gent, més aviat entrebancarien l’obra de depuració i fixació de la llengua escrita. La no inclusió de tals mots podrà ésser també blasmada per certs lingüistes, que precisament en van a la recerca; però aquests han de parar esment que el present DICCIONARI no és escrit tenint en vista llurs investigacions, sinó el millorament de la llengua escrita i la seva difusió entre la massa parlant catalana» (FABRA, Pompeu, «Prefaci», a Diccionari general de la llengua catalana, 1932, p. V-VI).

L’Institut d’Estudis Catalans, mitjançant la Secció Filològica, s’aplica en l’anàlisi de l’ús social de la llengua i té en curs d’elaboració, com he reportat, un corpus descriptiu del català contemporani, que recull els termes enregistrats sense la restricció de la normativa establerta. Aquesta, emperò, és tota una altra tasca que la de confegir el DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA acadèmic. El projecte d’investigació que acabo d’esmentar ha estat i és particularment útil per a copsar tendències en la formació de neologismes, graus d’interferència, procedències lingüístiques de les paraules no catalanes, etcètera, i per a delimitar aquells mots que han de marcar el caràcter culte i formal en l’expressió oral i escrita, tot rebutjant simultàniament els que desfiguren el tarannà de la llengua catalana. Entenc que no seria admissible fer renéixer posicions semblants a les que, a cavall dels segles XIX i XX, s’alineaven en la defensa del que en deien «el català que ara es parla». Pompeu Fabra demostrà una lucidesa excel·lent en demanar que la subjecció a la normativa fixada s’entengués com una necessitat imperiosa per a la recuperació de la llengua catalana. Totes les comunitats amb llengua pròpia practiquen aquesta disciplina, que és la que consolida els idiomes. Si arreu i sempre és immancable, esdevé molt més urgent encara en col·lectius la realitat sociolingüística dels quals és especialment conflictiva. Endemés, Fabra tenia la convicció que la voluntat d’ésser lleials a la llengua catalana comportaria, com així fou, una captinença singularment sensible a l’autocorrecció en benefici seu, per a retornar-li progressivament la fesomia mig perduda.

La realitat dels resultats òptims és evident; basta comparar els textos escrits abans de l’establiment de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans amb els que se segueixen de la seva acceptació social; el salt qualitatiu fa la passa summa d’un ús caòtic gens unitari i ple de barbarismes a la compacitat que n’assegura el caràcter d’instrument vàlid per a la comunicació il·limitada. Sortosament no es caigué en l’error de la desconfiança en la voluntat i la capacitat de restituir l’idioma de l’única manera possible: dignament, en el respecte als orígens i a la identitat.

Seria incomprensible desfer camí, perquè lesionaria una tasca que costà duríssimes fatigues; però sobretot perquè la lliçó de la història ensenya que ésser exigents amb nosaltres mateixos és l’única via per a assegurar la integritat del català; caure en la demagògia d’una permissibilitat excessiva condueix solament a desdibuixar les essències d’una llengua. En els darrers anys, des de la reinstauració de l’ordre democràtic i la consegüent restitució de l’oficialitat del català, hem estat sortosament testimonis del mateix fenomen que Pompeu Fabra visqué: el recobrament de solucions gramaticals i lèxiques que havien estat bandejades per la força de la imposició d’altres llengües. Si podem reconèixer que s’han rescatat mots i expressions —i no pas pocs— que aparentment semblaven destinats a no tornar a ésser emprats popularment mai més, per què hauríem de negar-nos d’antuvi una competència tan sòlida com genuïna?

La primera edició del DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA de l’Institut d’Estudis Catalans afrontà un repte delicat i difícil: transformar el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra sense, tanmateix, variar-ne la concepció. Penso que es reeixí en l’objectiu, perquè tot i que ha suposat materialitzar i visualitzar un diccionari diferent del que justament hem venerat i venerem, se n’ha estès l’ús progressivament i ha esdevingut el referent lexicogràfic que fins fa pocs anys era el del Mestre. Ha estat així sobretot per la voluntat hegemònica de fer allò que imaginàvem que hauria fet el mateix Fabra: avançar des d’uns resultats que havien de revisar-se per tal de posar-los al dia. Tenir en compte el context científic i social, com ell féu conscienciosament: avui, per exemple, és molt distint sortosament el nivell de coneixement de la variació dialectal, com ho és també, molt distinta, la situació econòmica, laboral, política, cultural dels territoris de llengua catalana. No s’han perdut mai de vista, en canvi, els principis que mogueren Fabra: el de l’atenció a l’ús real general de la llengua, el del respecte meticulós a la seva genuïnitat, el de la valoració i inclusió de la diversitat dialectal, i el de la informació que proporcionen els nostres clàssics literaris i del pensament.