La segona edició del DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA no ha arraconat cap de les línies principals esmentades.

En lexicografia, qualsevol que sigui la mena de diccionari que hom faci, és imprescindible fer el seguiment de la utilitat per als destinataris, per tal de copsar-ne les deficiències i de posar-hi remei. La millor prova de la bondat d’un corpus i de la seva presentació i descripció és el grau de satisfacció en aquells qui hi recorren, sabent que mai no s’arriba a l’obra completa, acabada del tot; sempre és possible més exactitud, més eficàcia, en les diverses classes d’informació.

Les llengües no esgoten mai llurs possibilitats: s’adeqüen constantment als canvis; hi ha formes que esdevenen arcaismes i que acaben esfumant-se i, a l’extrem d’això, es creen incessantment mitjans nous que sadollen noves necessitats. La vivesa dels idiomes és molt singular, encara que les transformacions que s’hi produeixen són observables més aviat a llarg termini. Les llengües no es renovellen automàticament o per si mateixes, sinó que són els parlants els qui les acomoden o reclamen que s’acomodin a situacions inèdites. Al costat llur, hi ha l’autoritat lingüística, que ha d’estar alerta per tal de sancionar oportunament les novetats que s’hi originen; oportunament i amb mètode, a fi de mantenir la unitat que ineludiblement ha de caracteritzar una llengua de cultura.

És inexcusable posar al dia els diccionaris i els vocabularis. En aquesta operació cal tenir en compte les variacions de tota mena i igualment els suggeriments i les crítiques que els qui se’n serveixen hauran fet. La segona edició del DICCIONARI ha valorat les unes i els altres, sense discriminació.

Amb l’interès de fer més eficaç la consulta del DICCIONARI, s’hi han introduït novetats que n’afecten l’estructura, l’organització i la informació gramatical de les entrades. Per a aquest fi, han estat estudiats tots els 67.566 articles de la primera edició i s’hi han aplicat les modificacions pertinents.

Per tal de procedir coherentment i sistemàticament a la revisió de la primera edició, la Secció Filològica establí quatre grans apartats o àrees de treball: 1. L’aplicació de criteris lexicogràfics. 2. L’examen del lèxic d’especialitat, tant pel que fa a la nomenclatura com pel que fa a les definicions. 3. El tractament de les propostes d’esmena: tant d’aquelles que han estat fetes pels usuaris, individualment o col·lectivament, com de les que han aportat les Oficines Lexicogràfiques a partir de la lectura exhaustiva del text de la primera edició. 4. La revisió del lèxic comú o general. Òbviament, encara que cadascun s’ha hagut de considerar separadament dels altres, tots, a la fi, són interdependents i el criteri de la coherència ha obligat a analitzar de quina manera els canvis en un apartat suposaven simultàniament canvis també en d’altres.