24

Tothom va complir els seus compromisos. La retirada d’en Màrius Gal·lè va ser completa, fins i tot va renunciar a tornar a viure a Vil·la Avítia perquè ni s’hagués acceptat que continués tan a prop del poder ni això hagués encaixat amb la forma de vida despresa que s’havia plantejat per al darrer tram de la seva vida.

—Jo encara no sé si he après a morir —va dir-li un cop a la Dolça abans d’iniciar el camí cap a l’exili, tot parafrasejant les paraules pronunciades per en Bernat.

Però la fortuna, i els nous progressos en l’àmbit mèdic, van regalar a en Màrius una vida longeva. El refugi dels seus dies de retir es va traslladar a un racó de l’illa de Goi, a l’arxipèlag de Malta, sempre a la vora del Mare Nostrum, davant de la mansuetud del qual li agradava perdre’s en diverses meditacions. Passats els cent anys, retornava a les activitats que el frenesí polític de quaranta anys enrere havia interromput amb la crisi de la Confederació.

En el pacte de l’armistici havia obtingut innegables beneficis personals, com aquella nova possessió dreçada en pedra medieval al cim d’un espadat envoltat d’aigües turqueses i a deu minuts en nodrissa de la medina on es concentraven els serveis de l’illa i, per al que li interessava, les instal·lacions que vetllaven per l’evolució del seu procés de regeneració cel·lular. La seva rutina no diferia gaire de la que havia desenvolupat en els seus temps de protonotari i de conseller àulic molt abans que el conflicte amb els mossàrabs es precipités i hagués d’assumir l’alta magistratura: desdejuni frugal, supervisió del petit tros que un grup de maltesos cultivava sota les seves directrius, converses amb els treballadors de la finca, dinar sempre amb una copa de vi dels Abruços, una passejada amb l’ajut dels recolzadors retràctils i una llarga horabaixa dedicada a l’estudi, a la lectura i a l’escriptura. La diferència consistia que si abans interpretava la història viscuda pels altres —com l’assaig sobre el relat de les Guerres Alpines de Ferran de Cardona— ara consignava les seves memòries, es limitava a evocar els records que conservava dels fets posteriors a la declaració d’independència de Mossaràbia.

Esperava acabar, si la salut l’hi permetia, el volum dedicat a l’ofensiva contra la Confederació i a la desintegració del vell ordre europeu que a ell li havia tocat patir com a protagonista.

La Dolça va participar en el govern de transició que havia dirigit les reformes constitucionals de la Confederació i, com havien defensat en Conrad i la Bruna, la representació popular va ampliar-se, encara que cap dels dos va dedicar-se a la política en aquesta nova fase. La figura del Prínceps es va transformar en un secretariat de quinze membres integrat per les diverses faccions amb una certa proporció d’origen nacional i les decisions de transcendència es prenien per referèndum. En Conrad va ser escollit en la primera elecció del secretariat però en la propera tongada un moviment popular també el va escombrar a ell de la cúpula i es van fer forts en petites unitats de participació, les assemblees, que es van convertir en els veritables òrgans d’exercici del poder públic, encara que sovint es veien abocades a la ineficàcia.

—Al final, amb les assemblees, la paràlisi arribarà a un punt que no van aconseguir els mossàrabs ni amb la guerra —va comentar la Dolça a en Màrius en el transcurs d’una de les seves visites a l’illa de Goi—. En Bernat ha estat més intel·ligent i, almenys, malgrat la seva retirada formal, s’ha mantingut com una mena de líder espiritual, de pare de la pàtria intocable, que ha barrat el pas a la demagògia. Tot i que si haguéssim continuat nosaltres, tampoc no crec que el poble ens hauria fet cas.

—Els mongols també estaran contents que imitem el pitjor de la seva democràcia popular —va dir en Màrius—. La meva filla, la Griselda, s’està preparant. Em sembla que, amb l’ajut de Mongòlia, potser posarà una mica d’ordre a Catalunya.

—Potser en Bernat haurà aconseguit al final el que volia —va dir la Dolça.

—Més aviat diria que es tracta d’allò que Mongòlia volia.

Els vincles amb els mongols, però, s’havien intensificat. La relació comercial entre les dues bandes d’Euràsia va promoure el creixement global i va facilitar la penetració cultural que havien previst els falcons de Khambalik, però aquesta vegada sense convulsions bèl·liques. Fins i tot, en una de les seves darreres tasques com a governant, la Dolça havia impulsat un programa de col·laboració amb Mongòlia per finançar les missions de creació de colònies a l’espai exterior. Les llançadores s’enlairaven del desert de Gobi amb alguns components de tecnologia europea. Els catalans, que havien renunciat a ocupar i explotar altres continents en el passat, havien recuperat un esperit aventurer en el nou cicle d’expansió que aquest cop compartien amb altres pobles. La Dolça reconeixia que li hauria agradat participar en alguna d’aquestes visites a les colònies, però també confessava que ja era «massa vella» per a una aventura d’aquestes característiques.

—Recordes quan vam venir aquí de joves i passejàvem per la platja? —va dir ella i en Màrius va estremir-se.

—Tot aquest viatge per continuar igual —va afirmar ell—. Potser no calia que ens haguéssim mogut de cap banda.

—Hem vist tantes coses… —va dir la Dolça.

—Però imagina’t —va dir en Màrius—, imagina’t que d’aquí a un parell de mil·lennis la terra ha devorat tots els rastres de la civilització, les catedrals albigeses, les llançadores, els ordinadors biològics, els ports de comunicació, les ciutats, Barcelona, Tàrraco. També Tóldoth i Khambalik han sucumbit. Imagina’t que ja no resta res excepte els escrits sobre la Confederació, la potència de Catalunya i els seus esforços per subsistir.

—Els teus escrits vols dir… —va fer la Dolça tot rient.

—Bé, sí, més o menys —va aclarir en Màrius—. Què pensaria algú que desxifrés aquestes notes després de tant de temps i sense cap altre senyal de ningú que parli del món d’avui?

—Potser dirien que només vam existir nosaltres, que en aquestes paraules hi ha la realitat, una força molt més intensa de la que els nostres adversaris ens van deixar transmetre —va imaginar ella.

—Exacte! —va fer en Màrius amb una veu suau i una mirada lànguida que revelava calma i alegria—. Encara que tot sigui mentida, només tindran això i pensaran que vam fer una cosa molt gran.

—És que la vam fer —va dir la Dolça—, vam fer una cosa molt gran. Vam viure i vam explicar tot el que vivíem.

Vil·la Avítia, Altafulla,12 de setembre de 2013