8

Tot creuant els atris del quarter de l’Orde a Saragusta en Conrad va desestimar la temptació de fer participar algú més del canvi que estava operant en el seu interior. No deixaria que ningú conegués els dubtes que l’assetjaven, sobretot els dubtes referits a la bondat de les seves accions i dels crims que, en defensa de la Confederació i per mandat de l’Orde, havia perpetrat a Tóldoth. Si algun efecte havia tingut en ell la mort d’en Bernat, era que l’estava induint a renegar del seu passat immediat. No, allò no podia ser explicat al Mestre que rebés l’informe sobre la conversa amb en Màrius Gal·lè, només l’Ésser, només l’entitat totpoderosa que no es revelés «davant dels nostres ulls» coneixeria la veritat que estava a punt d’emergir de dins de la seva ànima.

La claror queia verticalment, com un ganivet, damunt les rajoles rogenques del pati interior. Un sòcol de verd maragda distreia les parets de la seva hostilitat blanca. Just abans d’entrar a una de les sales d’oració, on l’esperava el Mestre que tenia assignat, es va adonar que en la paret esquerra del pòrtic el sòcol verd no tenia continuïtat. Davant d’en Conrad, doncs, s’estenia un espai d’una claror brillant, d’una neutralitat líquida, un bloc de calç majestàtic que va forçar-lo a aturar el seu pas i el va hipnotitzar. Va deixar transcórrer uns minuts en el directe astorament del blanc. «Aquí», va pensar, «aquí el tenim». En Conrad hi va veure, en la completa absència d’atributs d’aquella blancor incisiva, la sobrevinguda presència de l’Ésser, l’aparició a la qual havia d’adreçar-se. Va ajuntar les mans i va començar la pregària:

«Perdona’m, Senyor, perquè he matat, he pecat de la manera més vil per una causa que no mereixia dolor. Per què m’heu dotat de potència? Per què m’heu desviat tant del camí cap a vós? En comptes de tendir al no-res provoco el no-res en els altres. Aquesta capacitat de destrucció, tot i que executada reiteradament, encara em causa estranyesa. Jo creia que tota la claredat de les coses era feta a imatge teva, però les conseqüències de les coses m’han portat al lloc on Tu no vius, on Tu ets contrari, on guardes un silenci cruel que m’assenyala la condemna eterna. M’han lligat d’esquena a tu fent-me creure que era la teva voluntat, però no m’excuso, jo també he odiat, jo també he volgut eliminar els teus altres fills. Sento una absoluta necessitat de Tu, una mancança de la teva llum, un cel que m’evoqui una felicitat no viscuda en aquesta vida i que m’allunyi del segur infern de la propera. Et vull tangible, compacte, amable, salvador, et suplico l’aliment de Tu, la teva espiga, el teu blat, la teva saba que apaivagui el temor de la meva mort».