15

Tal com havia previst, la reunió amb la Consellera va acabar tard. En Màrius estava massa cansat i massa atabalat per demanar una auriga que el portés a la Vil·la Avítia, així que es va traslladar a l’habitació que conservava en una de les torres d’habitatges de la ciutat.

Caminaria una mica abans de pujar a la nodrissa oficial que l’esperava a la pista del temple d’August. Era el moment de prendre una decisió. Havia traspassat tots els límits a l’hora d’ordenar la comissió d’atrocitats contra els mossàrabs però encara l’envaïa una certa recança de dirigir la violència contra els suposats aliats i contra una autoritat de la Confederació, la màxima autoritat. Després de la conversa amb la Consellera no hi havia marxa enrere. Amb el primer contacte amb l’aire tebi i humit del carrer, davant de la plaça de la Catedral, en Màrius va entendre que no podia retardar més la confecció d’un pla per exterminar el Prínceps. Aquell havia de ser a partir d’aleshores l’objectiu dels seus afanys. Si la hipòtesi de la Consellera era certa, i mai fins aleshores no havia sentit de forma tan nítida en el seu fur intern que la Dolça havia estat premonitòria, en Nuno Sanç era el principal enemic de la Confederació, almenys de la Confederació com s’havia concebut des del principi, amb la preponderància de Catalunya. «Això en Bernat també ho hauria subscrit», elucubrà. «És que potser ell havia treballat per al Prínceps a la meva esquena i, per alguna raó, en discrepar del seu superior, aquest va decidir sacrificar-lo». Es va adonar que entrava en una roda paranoica: no sols ja havia perdut la fe en els vius sinó que també dubtava dels morts. «Això comença a derivar en una guerra de tots contra tots». Per algun estrany motiu, de tota manera, les rodes del moviment huracanat que girava al voltant d’en Màrius no penetraven en el seu interior, que es mantenia en un èxtasi tranquil. El seu esperit reflectia l’atmosfera silenciosa d’aquella nit barcelonina, tot travessant la zona solitària del Decumanus, mentre el zum-zum dels vehicles aeris se sentia llunyà en la ronda exterior. Li feia la sensació que anava perdent el contacte amb el terrabastall que acompanya els grans esfondraments, com si ell estigués exempt del mal que causen les ones expansives d’una bomba, com si s’hagués extraviat enmig del camp i percebés l’agitació del risc en el rumor d’una tempesta llunyana o en el rugit d’una cascada rere l’horitzó. L’adveniment de la Yu Xin, amb tota probabilitat, tenia un paper essencial en el sargit d’aquella crisàlide protectora que el separava de les turbulències malgrat trobar-se creuant de viu en viu el territori on les esquerdes de la fractura es bifurquen amb més ferocitat.

«Vull veure-la».

El tren d’aterratge de la nodrissa es va desplegar suaument mentre l’aparell descendia amb una fricció cansada sobre la pista. En Màrius va distingir que un ressò procedia del seu port de comunicació personal que duia implantat al canell. L’aparició de la imatge tridimensional de la Yu Xin va omplir-lo d’una joia exultant.

—Senyor protonotari, sé que ha a arribat Barcelona, ja vaig dir que el localitzaria —va fer el rostre vaporós com si es trobés envoltat d’una gasa blanca producte d’alguna interferència—. Demà jo també seré a la ciutat. Ens hauríem de veure. Ha de continuar amb l’operació de Barbaria.

La breu decepció de comprovar que la Yu Xin volia entrevistar-se amb ell per temes polítics no va aigualir la deliciosa certesa que, al capdavall, es trobarien l’endemà. No tornaria doncs a Vil·la Avítia, almenys de moment.

—No hem de parlar per aquest canal, Yu Xin —va dir en Màrius, sense amagar que estava content.

—Sobretot pensi a embarcar-se al Pere el Gran quan faci escala a Minorica. No permeti que la nau es desplaci a Barcelona —va dir la Yu Xin de pressa i contravenint les instruccions d’en Màrius.

—Haig de tallar, Yu Xin, ens podrien interceptar —va dir ell—. Ens trobem al vespre, a les vuit a la plaça Sant Jaume.

—Vaig dir que l’ajudaria i l’ajudaré, senyor protonotari. Fins demà, doncs.