4

En Bernat, que no perdia els nervis i menys davant dels seus subordinats, es va servir un cub de gelatina al platet del te mentre mirava el seu mestre amb uns ulls que volien dir «ja en parlarem en privat».

—Se sap alguna cosa més dels suports estrangers que rebien els rebels? —va demanar en Màrius després d’abandonar aquella seqüència de reflexions amb la qual provava de dissipar qualsevol lleugera pàtina de remordiment que estigués a punt d’instal·lar-se en la seva consciència.

—Els andalusins, com sempre, tocant els collons —va dir en Camatort—. Darrerament també hem detectat un cert intercanvi amb els portuguesos i els euskalduns.

«Ja se sap que els alleugeriria que esclatés alguna crisi territorial enmig de la Confederació», va dir-se en Màrius.

—No els han ajudat en res substancial: informació sobre la posició d’alguna de les nostres unitats prop de les seves fronteres, finançament d’un mitjà de comunicació en mossàrab dels del grup d’en Murgades, assessorament en qüestions energètiques —afegí en Conrad—. Amb algun dels seus líders en la nostra òrbita serà més fàcil controlar aquests moviments.

—Així doncs, Bernat, cal que exploris la possibilitat de reunir-te amb l’infiltrat —va dir en Màrius amb un caire imperatiu que va desconcertar el seu deixeble, poc acostumat que les ordres que rebia es manifestessin d’una forma tan palpable, que el confinessin a una posició inferior de la qual ell no es considerava partícip atesos els seus orígens aristocràtics. En Màrius se’n va adonar i va suavitzar el requeriment—: M’agradaria que concertessis una entrevista personal amb en Gonçalves. Res d’intermediaris. L’has de mirar a la cara.

—Serà difícil. Fins ara ningú no ho ha aconseguit. Però ho intentaré —va respondre de manera vaga en Bernat, enfonsat en les seves meditacions. Després va afegir mentre un lleuger pampallugueig li retornava al fons de les pupil·les—: Haurà de ser més endavant, quan torni del viatge de noces.

L’enllaç amb la Yu Xin s’estava convertint en l’objecte central de tots els anhels d’en Bernat i, de retruc, en l’obsessió d’en Màrius, que cada cop se sentia més decebut per la trajectòria que seguia el seu favorit. Perdia sagacitat, destresa, capacitat d’anticipar-se, aquella fabulosa virtut per la qual en Bernat havia obtingut els elogis dels preceptors de l’Acadèmia en el combat: la capacitat de «ser-hi» i de «no ser-hi»; de «ser-hi» en l’aürt, en l’atac frontal quan l’enemic abaixa la guàrdia, en el punt feble, i de «no ser-hi» quan l’adversari aboca tota la seva força, el buit per on cavalca el gruix de l’exèrcit desconcertat abans de caure en el parany. La lentitud d’en Bernat cada vegada posava més nerviós el mestre. «Per què no t’esbraves amb una animal com la Bruna?», va pensar en Màrius, «per què no abandones aquesta fel de l’enamorament corromput per la pitjor de les seves expressions: l’amor al servei d’una voluntat domèstica?». La mediocritat cap a la qual s’estava decantant l’hereu dels Tallaferro l’esparverava. Mentre que els seus avantpassats havien somniat —i alguns ho havien perpetrat— amb una caiguda honorable en el camp de batalla, a en Bernat només semblava que el preocupés retornar a una llar càlida i segura.

—A partir d’ara es tracta d’estar alertes i de fer la vostra feina habitual —va dictar en Màrius tot simulant que no havia fet cas del comentari d’en Bernat—. Compileu dades i aneu amb compte. Davant del discurs rupturista dels nacionalistes, cal difondre l’argumentari següent entre els nostres portaveus en els ports de comunicació, en els espectacles, en els tancs de les sensacions i en els bans radiofònics al carrer.

Immediatament el volum tridimensional amb el plànol de Tóldoth es va transformar en un senzill quadre de text amb les deu consignes bàsiques de propaganda que des de la Conselleria catalana s’havien identificat amb l’objectiu de fer-les arribar a la població mossàrab. Calia repetir-les constantment, va dir en Màrius, per acabar de frenar l’emergència d’un corrent sobiranista en l’opinió pública que simpatitzés amb els rebels, malgrat l’alienació general en la qual vivien els habitants de la Catalunya Nova. En Màrius va llegir els deu punts davant dels presents com si recités una oració:

—Primer. La independència equival a la perpetuació de la crisi i a la ruïna econòmica de la Catalunya Nova. Segon. El dret de decidir de la Catalunya Nova és il·legal, prohibit per la Constitució de l’Estat Català i per la Constitució Confederal. Només tots els catalans poden decidir sobre l’autodeterminació de la Catalunya Nova perquè la Catalunya Nova és Catalunya. Tercer. No hi ha discriminació econòmica contra la Catalunya Nova, Barcelona té més recursos i no és insolidària com Tóldoth, que sempre es queixa del dèficit d’inversions, de la fugida de capitals i del tancament d’indústries. S’inverteixen massa recursos i massa energies en temes identitaris com revifar la llengua mossàrab. Quart. Una Catalunya Nova independent seria un estat petit i sense recursos econòmics. Seria un fracàs. Cinquè. La independència suposaria la divisió social i una provocació contra un gran nombre de catalans que viuen i treballen aquí en harmonia. Sisè. La independència significaria l’aïllament de la Confederació i d’Europa, una Catalunya Nova en solitari seria un pària en el continent. Setè. Una Catalunya Nova independent cauria en mans dels andalusins i del seu fanatisme religiós. Passarien de ser una societat democràtica, plural i oberta a viure en l’integrisme. Vuitè. Reclamar la sobirania està passat de moda, no participa dels discursos de la modernitat. Ara que Europa i la Confederació reforcen els seus lligams d’integració no té cap sentit separar-se de res. Tots som interdependents. Novè. Cal portar a l’absurd el dret a decidir. Si la Catalunya Nova es vol independitzar caldria fer referèndums a tot arreu del territori perquè hi hauria parts que no voldrien formar-ne part. Desè. Anar massa enllà en la reclamació d’un estat propi podria produir una legítima reacció armada de Catalunya i de la Confederació per garantir la integritat territorial.

—Això darrer no cal que ho escampem perquè ja ho fem —va apuntar en Bernat, altra vegada temptat per revifar el seu posat càustic.

—Però ningú no ho sap, ni ningú no és encara ni capaç d’imaginar-s’ho —va respondre en Màrius tot clavant-li una mirada que es nodria d’amargor—. Ells són els únics responsables de la seva perdició, ells són els que atien el terrorisme i seran castigats pels seus excessos. Hem de guanyar la batalla en el mercat de les idees, Bernat. Nosaltres tenim el poder i el prestigi, la seva opció només porta a la incertesa i a la desestabilització. Ningú no voldrà anar amb una colla de perdedors.

En Bernat va entendre de seguida que no calia tensar més la corda:

—Ens assegurarem que les deu idees bàsiques arribin a la gran majoria de la població tal com ens ordenen des de Barcelona —va dir.

—Aviat rebreu les noves instruccions de la Consellera —va fer en Màrius tot posant-se dempeus i allisant-se les solapes de la toga de drap negre amb intenció de marxar.

Els agents es van intercanviar mirades i, uns instants després, es van incorporar per acomiadar el supervisor:

—Ara hauria d’atendre alguns altres afers que la Consellera m’ha encarregat —anuncià i tot seguit es va adreçar al seu deixeble—. Demà a primera hora he de tornar a Barcelona, voldria veure’t aquest vespre.

—Vine a casa —proposà en Bernat—. He llogat un palauet de l’època almohade, dels pocs que queden a Tóldoth.

Van acomiadar-se i va sortir de l’edifici. En Màrius va delectar-se uns minuts amb el rastre del perfum de la Bruna que l’havia impregnat quan se li havia acostat mentre l’acompanyava cap a la porta. Estava ponderant que potser aviat seria hora de posar fi a la seva severa castedat. Però, un cop a l’exterior de l’edifici dels serveis d’intel·ligència, la bafarada de calor que li va percudir el rostre el va dissuadir de provar de seduir una dona jove i ufana en una ciutat àrida i lletja com aquella. No passava ni un bri d’aire, la xafogor tendia a solidificar-se i es barrejava amb una desagradable olor de fregits i d’orina. Al cel, el color crom de la contaminació donava als volums un caire irreal.

Baixaven pels carrers tortuosos plens de proletaris amb el seu aspecte d’escarabats. Proliferaven els homes baixets, de moviments toscos i rostres anèmics i inescrutables. En Màrius va caminar una estona per l’empedrat del nucli antic abans de ficar-se en algun dels cilindres de transport i els seus desvaris sobre la Bruna es van transmutar en una sensació de satisfacció per la feina ben feta i de tranquil·litat quan, creuant un carrer, va ser aturat per un dels primers controls que les forces de seguretat havien instal·lat després dels atemptats.

Es va identificar aixecant una mica les celles i obrint els ulls. Tots els membres de la unitat es van posar ferms i el van deixar passar.