15

Quan la Consellera va sortir de l’estança va aparèixer la Yu Xin, que havia estat espiant tota l’escena refugiada rere un envà, un paravent de fusta andalusina treballat amb arabescos i amb motius vegetals amb el qual es limitaven els espais grans inhòspits del palau com la sala on en Màrius havia instal·lat el seu scriptorium.

La mongola sanglotava de ràbia. En Màrius mai no l’havia vista tan fora de si:

—Ho sabia, ho sabia! —va exclamar cada cop més colèrica—. Sabia que la puta aquesta encara t’agrada! Mira que és vella i ronyosa i encara t’agrada! Sembla mentida. I la mania que gasta contra mi! Però el pitjor ha estat veure que no em defensaves, pitjor que l’atac dels enemics és que els amants no et defensin.

—Au, va, Yu Xin. —Ell estava estupefacte, no entenia com en les greus condicions que travessaven, podia tolerar una rebequeria com aquella. Vet aquí la nova autoritat suprema de la Confederació crucificat per una criatura!

—I qui més? Qui més t’agrada? Perquè si la Consellera t’empalma què no faran els altres cignes joves que t’envolten?

—Prou! Ara no estic per romanços! T’hauria de fer vergonya espiar-me així.

—Potser t’agradaria més que espiés per Mongòlia —va etzibar-li, desafiant—. Doncs, saps què et dic? Que me n’alegro que Catalunya s’enfonsi en la catàstrofe! Que ningú no us ajudi perquè és el que us mereixeu. Sou una colla d’egoistes! Aquesta és la vostra realitat: uns incompetents, uns covards, unes rates. Com ho dieu? Ah sí: espero que us donin pel sac!

Va sentir decepció per la vulgaritat de la Yu Xin, no va poder evitar pensar que s’estava manifestant la seva procedència suburbial, els rastres de les penúries d’immigrant, una marca que emergia inexorablement encara que ella sempre hagués viscut envoltada del luxe pagat amb l’excedent de la seva família. Els retrets i l’agror de la seva estimada el colpien més que totes les males notícies que poguessin venir de Mossaràbia. Se sentia maldestre, volia estovar-la i acariciar-la, però ella es retirava violentament, embolicada en el plany rogent i les llàgrimes pesades, mentre declinava cap al rampell més baix, cap al comentari més despectiu, la ganivetada més sòrdida.

—Hauria d’haver marxat, estic envoltada de miserables, d’escòria! —I ho va rematar—: En Bernat era l’únic noble entre vosaltres i per això el vàreu matar, no el van matar els mossàrabs, vosaltres vàreu ser! Criminals! Males bèsties! Heu caigut al pou dels vicis més immunds. Mereixeu que els mossàrabs omplin els camins d’estaques amb els vostres caps!

Conservar la calma, només comptava conservar la calma, es repetia en Màrius. No va permetre que l’al·lusió al seu deixeble gestés cap recel, no volia entrar en aquest terreny i ho va superar compadint el pobre Tallaferro pels estirabots que hauria d’haver suportat en el curs del seu prometatge i del seu breu matrimoni. El difunt mai no li havia confessat que la convivència amb la Yu Xin de vegades era grotesca, però ell sempre havia sospitat que la carcassa de la dolçor amagava una pilota de baralles i de geni implacable. Ara li tocava patir-ho a ell.

L’obscuritat havia envaït l’estança i els globus de llum es van encendre damunt de les columnes de fust de gall. Salpaven noves nodrisses, caces i creuers que s’integraven en un ordre que promovia la lassitud del final del dia. La tensió amb la Yu Xin, en canvi, esmicolava l’embriagament que conferia aquella sensació de transició com si la sortida dels aparells obrís una escletxa en l’estretor del medi. En Màrius lamentava no participar d’aquell viatge i haver de restar al palau aguantant aquell xàfec prosaic. «Mare de Déu, Senyor», va dir-se, abans de modular la veu per amansir la Yu Xin i provar d’hipnotitzar-la.

—Prou, Yu Xin; prou, Yu Xin; prou, Yu Xin.

Ella va respondre amb un riure histèric:

—Els teus trucs de protonotari de baixa estofa no et serviran de res amb mi. —I va afegir—: Res del que facis impedirà la vostra hecatombe. Esteu condemnats. Ja cal que et passis per la pedra la porca de la Consellera amb la seva figa seca perquè la festa s’acaba.

Com sempre, ell no distingia què era enuig i què podia traspuar coneixement derivat del ventall de fonts confidencials a les quals la Yu Xin accedia com si fos una distracció banal:

—Ja cal que et vagis fent a la idea del que significa deixar d’existir com a poble. Tindreu el que us mereixeu. Us esteu morint i tu estàs cridat a certificar l’extinció dels teus —afirmà amb una solidesa, de la qual no s’amagava, d’un matís ridícul. Semblava la lucidesa d’una borratxa.

Mai com en aquell moment en Màrius l’havia contemplada com a estrangera, com algú amb qui no compartia res, com un quist incrustat al seu món que amenaçava de corsecar-lo. Tot havia anat de mal en borràs d’ençà que ella havia aparegut. La Consellera tenia raó; la mirada malenconiosa del pobre Bernat també havia estat molt eloqüent.

Trobava la Yu Xin infinitament lluny i infinitament hostil, per bé que se sentí malament de congriar aquells pensaments tan funestos davant del senyal palpable de la futura maternitat, l’abdomen cada cop més ample que contrastava amb la seva figura escardalenca.

—M’agradaria tenir-te al costat Yu Xin —va fer ell, desesperat—. I més en aquests moments tan difícils.

—Doncs no hi comptis. Provaré de tocar el dos a la primera de canvi. No vull que el meu fill neixi aquí! Aniré a Xita, al Llac de la Vida, i hi aniré sola.

En algun dels seus moments d’intimitat, ella li havia expressat la seva voluntat de fugir a una cabana en algun llac de les planes de Xita. «Per què ens hem complicat tant?», li havia xiuxiuejat a cau d’orella en el repòs de l’amor. «Per què una dona no pot viure només amb l’home que estima lluny de tot i manté el foc de la llar mentre espera que ell torni del camp amb els fruits de la terra?». Què lluny restava aquest record! I tan sols havien transcorregut uns dies.

—Hem tancat el tràfic cap a Orient, no arribaràs més enllà de Sicília —va advertir-la en Màrius.

—Espero que tinguis la decència de proporcionar-me un transport i un salconduit per travessar Àsia. —Però en veure que en Màrius estava bloquejat i que tot just aconseguia moure el cap fent que no ella va cridar—: Ja m’arreglaré!

—Sisplau, Yu Xin… —va fer ell i va provar de retenir-la tot agafant-la de la màniga però ella se’n va desempallegar i va continuar bramant.

—Aniré sola a parir! Aniré sola a parir! —Abans de tornar a encetar un fil de plor i retirar-se escales avall amb un aldarull que retronava per tot el palau.

En Màrius va restar astorat i tremolant. Estava clar que el govern confederal mai no podria derivar cap a un règim ferm si ell era incapaç d’apaivagar el guirigall sentimental d’una dona ferida.