7

Els canvis van penetrar de pressa en la plaça conquerida de Barbaria. Era cert, va observar en Màrius, que es preservava la misèria dels barris populars, amb aquells joves asseguts a la gatzoneta en els migdies aclaparadors de sol, de cares inquietants sempre a punt de decantar-se cap a l’extremisme. Havien viscut malament sota el califa i també vivien malament sota els catalans. Però, malgrat la depauperació d’aquells detritus humans, un mantell de llibertinatge s’anava estenent de manera inexorable sobre algunes capes de la població, les mateixes classes que, en paral·lel a la seva desinhibició, havien optat per mostrar una certa afecció als nouvinguts, ja que, esbandida la intransigent cúpula andalusina, alguns passavolants n’havien tret profit i havien ascendit posicions en l’escala social. Comerciants que s’havien aprofitat de la liberalització, nous rics afavorits amb les noves concessions de l’administració catalana atorgades sobre les matèries primeres, obrers col·locats en els nous llocs de treball creats amb la implantació de fàbriques de material bèl·lic amb les quals en Màrius i el seu govern pretenien modernitzar els exèrcits que es mantenien fidels…, inundació de crèdit i d’abundància que contrastava amb l’asfíxia econòmica peninsular.

L’enclavament teocràtic es va transformar, aleshores, en una vall travessada per una riuada de disbauxa i de luxúria. Alcohol (fins aleshores prohibit amb penes capitals), prostitució, haixix, tancs de sensacions, mitjans diversos d’afinament dels plaers que nodrien la plaça pública, vicis on sublimar els superàvits i les rendes molsudes que començaven a amuntegar-se.

L’annexió cultural també avançava veloçment, molt més de pressa de com ho havia fet a la Catalunya Nova segles abans: en la seva societat escindida, els habitants de Barbaria no sabien quina llengua fer servir entre ells perquè sempre es debatien entre l’àrab dels andalusins, el mossàrab de l’antiga immigració o l’autòcton de Barbaria, així que van acabar adoptant el català com a llengua franca, acompanyada del prestigi de les llengües romàniques, cada cop més potenciada pels mitjans de comunicació i introduïda en l’ensenyament de les noves elits.

En el raval adjacent al palau van començar a obrir els nous locals d’espectacle que congregaven cada vespre una allau d’homes de tota condició (traficants de negocis ascendents, nobles refugiats, pares de família, soldadesca, pidolaires, saltataulells) abocats a l’evasió; també hi concorrien una floració de dones que havien abandonat els seus vels negres per una pirotècnia d’estampats i de colors llampants, de vegades en teles folgades, dutes encara amb un cert decòrum segons els usos locals, de vegades en robes cenyides que cridaven a la transgressió i a la plena satisfacció.

Després de nits d’haver de sentir des de les dependències de la torre del palau els escàndols i la música estentòria dels nous antres —un fervor de llum, de sons i de multituds que no amortien els plàcids jardins que envoltaven l’edifici i que provocaven a desconcentració d’en Màrius en l’elaboració dels seus plans per a la nova ofensiva—, el nou cabdill de Barbaria (i ara ja de les restes de la Confederació que no acceptava el jou d’en Nuno Sanç) acabava sucumbint a la temptació de visitar d’incògnit aquells paradisos bulliciosos i plens de promeses.

S’envoltava amb una capa de color verd oliva i l’acompanyaven dos guardaespatlles que en algun moment havien intercedit en la porta d’alguna taverna quan algun client ebri era expulsat després d’haver provocat alguna picabaralla. Li agradava seure a la barra on prenia un reconcentrat araq durant una hora, deixant-se envoltar de la palpitació de les masses cridaneres, roents i carnívores, i contemplant els fastuosos espectacles de varietats, principalment a L’Opulència o a El Linx, els dos locals més de moda de la ciutat.

Al seu costat desfilaven dones d’aspecte granat xerrotejant a cau d’orella, homes que tancaven algun tracte relacionat amb el contraban, grups de nois esprimatxats a la recerca d’una primera aventura, o figures solitàries, com la seva, abstretes en la beguda i en algun narcòtic. Damunt l’escenari, s’arremolinaven les coristes al voltant dels cantants, joves desconeguts i ben clenxinats que de sobte es convertien en icones del públic alienat o gaseles que ensenyaven la cuixa i, després de provocar la segregació de saliva dels mascles de la sala, eren apreciades més per la turgència de les seves formes que per la qualitat de la seva veu. Entre espectacle i espectacle, s’omplia la pista de ball amb les figures esveltes dels nois que movien les seves espatlles amples com cobres al voltant de les seves preses. La majoria ostentaven uns nassos grans i triangulars, cabells negres tallats arran i una pell morena com el raïm, però també s’hi barrejaven rossos nòrdics, cabells de panotxa, ulls clars de nòmades del desert. A en Màrius, després de les jornades de treball esgotador, li agradava respirar l’aire dens i perfumat de tot aquell garbuix de passions, una barreja de fum, d’exsudació, de canella i de mortalitat.