14

El líder dels mossàrabs es va treure la caputxa i una remor, barreja de sorpresa, d’incredulitat, de nerviosisme, i en algun cas de temor, es va escampar entre els oficials i les autoritats catalanes. El rostre esvelt, de proporcionades faccions, amb els seus cabells llisos en forma de casquet i la seva mirada penetrant va demostrar que no hi havia cap dubte en la identitat que el Prínceps acabava de proferir: era en Tallaferro, l’últim representant de la nissaga més noble de Catalunya, el cavaller més apte, més destre i més valent, l’home més plorat, ara convertit en el príncep dels enemics. La Consellera estava bocabadada, en Lambert tampoc no se’n sabia avenir, i la Yu Xin va fer un lleu gemec pràcticament inaudible i va abaixar la mirada, incapaç de confrontar-la amb el nouvingut.

—Com veus, Màrius, he tingut cura de la vil·la el temps que hi he viscut. La vaig convertir en el meu Estat Major però he respectat tots els teus tresors. No vaig permetre que ningú es lliurés a la rapinya. En retirar-nos a Tàrraco vaig tenir la temptació d’almenys endur-me aquest meravellós bust d’Atenea en compensació pel patrimoni que m’expropiàreu al Principat. Vaig pensar, tanmateix, que ho podríem negociar. Hi ha moltes coses a les quals estic disposat a renunciar si em deixes endur-me l’Atenea…

La Consellera va prémer lleugerament el braç del Prínceps com si reclamés alguna explicació que no va trigar a arribar. Els altres assistents catalans mantenien un silenci estupefacte, com si contemplessin una aparició infernal:

—Vaig saber que en Gonçalves de Montalvà no existia i que tu comandaves els mossàrabs quan em vas lliurar el cap d’en Nuno Sanç —va dir en Màrius amb una veu pausada, reconcentrada, com si mesurés cadascuna de les síl·labes que pronunciava—. En Nuno era un personatge odiós, però tu tenies motius per odiar-lo més: al capdavall, havia matat els teus pares.

En Bernat va regalar-los aquell somriure infantil que alguns, com el mateix Màrius, havien enyorat tant. Les tropes mossàrabs havien patit una inesperada derrota, l’aspiració d’engolir els catalans havia estat aturada, però el seu líder conservava una mirada segura i arrogant. Una superioritat que es palpava quan en Tallaferro, en un silenci observador, va anar dirigint la seva atenció cap a cadascun dels membres de la contrapart, però que es va escapçar quan es va topar amb els ulls de la Yu Xin. La Yu Xin alterava el seu aplom. No controlava els seus sentiments cap a ella que convergien en una mescla de repugnància, d’admiració i de passió desbordada, així com de nostàlgia per la felicitat viscuda durant el seu matrimoni efímer. La certesa que no estava preparat per decidir quina actitud prendre va espantar-lo i, per amagar als seus adversaris les tribulacions que el turmentaven, es va tornar a adreçar al seu mestre, amb el qual també compartia el fet d’haver esdevingut un titella de la mongola:

—Esperava que t’exiliessis definitivament a Argel, que no em plantessis cara. No suportava la idea d’enfrontar-me a tu.

—Continuo sense entendre… —va prosseguir el Prínceps amb un aire de distracció senil com si ningú més els estigués escoltant—. Continuo sense entendre per què ens has traït, Bernat, per què has girat l’esquena al teu poble aliant-te amb els nostres pitjors enemics. La teva terra, la teva gent, la teva família de llinatge que es perd en la nit dels temps, després de tot el que havíem donat. Per què, Bernat? Tu, la nineta dels meus ulls, el successor en qui teníem dipositada la més alta complaença. Per què ens has fallat així?

—Perquè jo, Màrius, jo també sóc mossàrab —va respondre en Bernat amb contundència.