20

En Bernat també semblava que es deixondia del mar de tristesa en el qual havia naufragat. Es va situar un parell de passos al costat del cadàver de la Yu Xin, com si el cos marcit fos la frontera entre les dues delegacions i va parlar mirant la Consellera, tal vegada l’única que encara podia calibrar el sentit polític de les accions sense mesclar-lo amb l’esfondrament emocional per la pèrdua de la mongola.

—Ratifiquem l’acord sobre els àmbits territorials de les nostres nacions —va proclamar en Bernat—. Tanmateix, però, aquells que en els respectius bàndols hem liderat l’enfrontament no estem en condicions de gestionar la pau. Proposo la meva retirada del comitè mossàrab de la revolució i de tota funció pública sempre que des de Catalunya i la Confederació es plantegi el mateix gest. Acordem la pau i la voluntat d’avançar en la reconciliació si el Prínceps i la Consellera cessen dels seus càrrecs. L’alta magistratura hauria d’estar reservada a algú que pogués caminar amb Mossaràbia per assolir la integració i l’estabilitat, algú que expressés la mescla de les identitats i de les cultures fins ara enfrontades.

—Bé, segons amb qui pensis ens hi podem avenir —va anunciar la Consellera.

—Amb la meva filla, o potser la filla d’en Màrius. En qualsevol cas, la filla de la Yu Xin —va dir en Bernat sentenciós—. Quan assoleixi la majoria d’edat la Griselda encapçalarà la màxima representació institucional i les més altes funcions polítiques de la Confederació. Tant és el càrrec que formalment se li assigni, però aquestes han de ser materialment les seves atribucions.

Assegut en un esglaó i sense deixar de mirar el rostre sense vida de la Yu Xin, en Màrius, avançant-se al parer de la Consellera, va respondre a la proposta del seu antic deixeble.

—Ho acceptem, ho acceptem tot —va dir amb veu trencadissa—. Cessarem de tots els càrrecs, abandonarem el país, retornarem a la vida civil de la qual no hauríem d’haver sortit mai.

—Mentre la Griselda sigui menor d’edat us demano que nomeneu un consell de regència que integri les persones més honestes i més nobles. —Aleshores en Bernat es va adreçar a en Conrad—: Caldria que un home virtuós com tu encapçalés aquest Consell.

Una sortida inesperada i un silenci. En Conrad estava distret, encara presoner del retorn de la Bruna, gens preparat per respondre a un repte com aquell. Enmig de la suspensió, d’altres cavil·laven com acaparar el terreny que el Prínceps volia deixar lliure i que en Conrad semblava resistir-se a ocupar. El migdia impetuós cada vegada sufocava més els participants del conclave. La brisa que entrava pels finestrals havia cessat. En Conrad, després d’uns llargs minuts titubejants va respondre amb un somriure que reproduïa la tristesa encomanada a bona part dels presents però amb un rerefons de fermesa:

—Oblides, Bernat, que la Confederació és una democràcia —va dir, tot provocant la confusió dels mossàrabs i també d’algun català—. En l’estat excepcional que hem viscut darrerament hem oblidat que els governants no són designats per un estament, o per ser fills d’aquell o d’aquell altre. Això fa molt temps que es va acabar.

En Bernat es va posar en guàrdia mentre dedicava un comentari viperí al monjo guerrer.

—Ara que Catalunya ha estat a punt d’extingir-se no voldràs engegar una revolució social, oi?

—Hem de tornar a les nostres arrels —va respondre en Conrad—. No tenim res a veure amb l’ànima autoritària que ha forjat la vostra independència. Heu basat el vostre poder en els minotaures, en una esclavitud. Això sol ja expressa les vostres intencions.

—Sembla una mica cínic que aquells que us vàreu dedicar a espoliar-nos ara ens acuseu de tirans —va dir en Bernat—. T’amoïnen els nostres subhumans però no vas tenir escrúpols per complir l’encàrrec d’assassinar uns quants mossàrabs.

—Vosaltres representàveu els nostres errors —va al·legar en Conrad—. En negar-vos, també havíem negat els nostres drets, estàvem soscavant els nostres principis. Ara que sou lliures, també els catalans hem de recuperar la nostra dignitat.

—No ho entenc —murmurava en Bernat amb una efusió que cada cop podia contenir menys—. No entenc, Conrad, per què et rebem amb els braços oberts, ets ascendit a un rang que mai no hauries somiat i ens ho pagues així?

—Qui m’ha acollit? Qui m’ha elevat a les més altes responsabilitats? Qui em va treure de la misèria per convertir-me en sicari de la maldat? —va replicar en Conrad Llança—. L’aristocràcia? La casta transversal que uneix catalans, mossàrabs i tots els pobles de la Confederació? Per arribar aquí no calia cap independència. Griselda serà Prínceps només si la gent ho vol. No guanyaràs per la diplomàcia allò que no has aconseguit al camp de batalla.

—La Griselda manarà perquè ho dic jo! —va cridar en Bernat fora de si. Estava perdent tota la mesura. La defensa de la sang podia més que la raó—. Si no accepteu això hauré de tornar a demostrar el meu poder.

La Consellera es va adherir als arguments d’en Conrad:

—Tu mateix ho has demanat, Bernat: cap persona compromesa amb l’ordre anterior pot continuar al capdavant de les nostres nacions. Estem massa imbuïts de les decisions que ens han portat al desastre. Fem tots un pas enrere, començant per les famílies de sempre que han governat la Confederació, i deixem que siguin uns altres els que portin les regnes. No tens prou glòria en alliberar la teva nació? Els mossàrabs et recordaran sempre en els seus annals. No permetis que l’ambició transformi la teva obra en un vestigi execrable. Si no renuncies al teu poder, la gent creurà que no governes per a ells sinó per mantenir els teus privilegis personals. De debò que Mossaràbia t’importa alguna cosa? Si no cedeixes qualsevol d’aquests que t’envolten t’apunyalaran per l’espatlla. Ells tampoc no tenen gaires motius per refiar-se de tu.

Va semblar que en Tallaferro es calmava durant uns instants, va apel·lar a un nou argument per a la seva causa:

—Oblideu que els mongols també han exigit aquest pacte. Pau a la península i la Griselda de Prínceps confederal. Només s’abstindran de tota intervenció sempre que algú de la seva tribu controli el vostre govern. Potser a mi em convencereu, a ells no.

—Que vinguin, doncs. Els esperarem junts —va dir la Consellera—. No hem lliurat aquesta guerra per acabar convertits en un protectorat de Mongòlia.

—Us penseu que m’hi enfrontaré després del que ens han ajudat? —va dir en Bernat dominat per una ira que l’anava tensant—. Només em cal dissuadir-vos d’aquestes bestieses que esteu dient per tornar a l’ordre que ens convé a tots.

—A nosaltres, aquest ordre que proposes, no ens convé gens —va dir en Conrad, envalentit.

—Doncs t’hauràs d’enfrontar a mi —va desafiar-lo en Tallaferro—. Si no acceptes la regència, prepara’t per al combat.