12

Les bombes havien cessat i en Màrius havia salvat la pàtria, però l’endemà a la nit, traslladat a les estances del Palau de la Generalitat que li corresponien com a màxima autoritat de la Confederació, es va sentir envaït per un sentiment de por incisiu. Havia lluitat contra el màxim risc i havia vençut, i ara es reforçava el temor de perdre el que havia conservat. Incapaç de dormir, es va llevar del costat de la Yu Xin, la qual l’havia acompanyat a l’alcova de palau, i va mirar una llarga estona com ella navegava pel seu somni plàcid enmig d’una respiració profunda i tranquil·la. També es va acostar al bressol de la Griselda, acariciada pel mateix repòs dolç que la seva mare, un apaivagament gens estrany en la nena que anava creixent sense esbravar-se en plors estripats. En Màrius va dirigir-se cap a l’estudi que li havien reservat amb la intenció d’escriure unes ratlles —feia tant temps que no escrivia!— i potser així alliberar-se dels pesos que l’impedien relaxar-se i aclucar les parpelles. A l’escriptori, com en la majoria d’estances del palau, dominava la bigarrada acumulació de mobles, d’estampes i de documents. No calia que fos la matinada perquè la densitat d’objectes transmetia a tota hora del dia una sensació llòbrega. Aquelles parets havien contemplat massa vicissituds i la riquesa i la cultura de massa senyors per romandre nues. Armaris, lleixes, escriptoris de caoba fosca, respatllers de cadires amb braços d’oripell i vellutades amb coixins de color de vi, instruments de navegació dels mariners medievals, llums de vidre fumat i, en el lateral de l’entrada a l’estança, flanquejat per dues cortines, un immens mapamundi de mitjan segle XV que va atraure l’atenció del Prínceps com si l’hagués embruixat i el va fer desistir del propòsit inicial de continuar les reflexions del seu dietari.

La cartografia, elaborada en algun estudi de mallorquins jueus, encara no contemplava les Índies Occidentals, i s’inspirava en el relat d’alguns viatgers que havien trescat per les zones més remotes d’Euràsia i de l’Àfrica. Els ulls d’en Màrius van lliscar hipnòtics sobre la superfície de les grans planures i de les majestuoses serralades d’Àsia, i es va distreure recorrent les ciutats de l’imperi mongol aleshores subjecte encara al Gran Khan que dominaria grans extensions d’Orient fins que s’escapcés la monarquia i es fundés la República. Es va fixar en la primera capital dels mongols, també anomenats tàrtars en aquella època, Caracorum, que el segle XV encara conservava la seva puixança malgrat que Kublai Khan havia traslladat al segle XIII el seu palau, centre del seu domini sobre mig món, a Khambalik. També va resseguir amb la mirada, i en algun moment amb els dits sobre el vidre que protegia la relíquia, les ciutats d’origen xinès que els mongols havien conquerit amb els anys: Cianglí, Tundinfú, Singiú Matu, Lingiú, Quinsai, Namghín, Caigiú, Cinghianfú i els ports de Çaiton i Quenlinfú, tots els mots de síl·labes obsessives que es lligaven com perles en l’anell de la seva memòria. Semblava que una lleugera remor procedís d’aquell mapa, com si unes forces ocultes gratessin rere aquelles marcides làmines. Però aquell crepitar de sobte es va traduir en un moviment que, amb una certa alarma, en Màrius va sentir a la seva esquena i que va obligar-lo a girar-se de sobte. Assegut a la cadira de l’estudi, com si fos una presència familiar en aquell espai, es trobava l’agent mongol que l’havia interpel·lat durant les noces entre la Yu Xin i en Bernat. El va reconèixer de seguida i, tot i que en un primer moment es va espantar i mentalment no va abaixar la guàrdia, va entendre que d’aquell intrús no podia esperar cap agressió.

—Veig que ha prosperat molt d’ençà de la darrera vegada que ens vam veure, Excel·lència —va començar el mongol amb la seva cadència aflautada i seductora.

—I vostè? Suposo que va triar el bàndol correcte si encara continua viu —va respondre en Màrius, mentre el seu cervell s’atribolava amb la hipòtesi que la presència de l’enviat hagués estat facilitada per una Yu Xin que li havia obert les portes del palau.

—No havia de prendre cap decisió —va afirmar l’agent—. Sempre he treballat per la mateixa gent. Com vostè, d’altra banda.

—Doncs el seu poble va optar per una expansió embogida que incloïa empassar-se el meu país —va dir en Màrius—. Com veu, no ho han aconseguit.

—Ja els vaig avisar que s’equivocaven —va precisar l’enviat tot abaixant els ulls—. No sé si això em serveix de descàrrec a fi que no em detingui.

—Em sembla que tenim altres prioritats —va afirmar el Prínceps envalentit i sense dissimular els aires de triomf—. Potser ens ajudarà el missatge que ens transmeten des de Khambalik.

—No cal anar tan lluny —va respondre el mongol amb una mirada entremaliada—. N’hi ha prou que li comuniqui el que demanen a Tóldoth.

L’esment de la capital mossàrab va enterbolir el rostre del Prínceps. Per uns moments, amb certa ingenuïtat, s’havia imaginat que no calia tractar amb els seus enemics atàvics per resoldre les diferències entre la Confederació i Mongòlia.

—M’han adreçat a vostè per comunicar-li que volen la pau —va prosseguir el mongol—. El conflicte ens ha esgotat a tots. Diguem-ne que la partida es troba en taules ara mateix.

—Acabarem fent la pau —va observar en Màrius—. Però la Confederació ha de recuperar uns quants territoris.

El visitant va oferir un somriure entristit.

—Excel·lència, vostè sap tan bé com jo que no té prou força per reconquerir ni un pam més de terra. Cal felicitar-lo per haver resistit a Barcelona i haver salvat Catalunya de desaparèixer del mapa. Però ni tan sols es troba en condicions d’arribar al Catllar. Tàrraco es defensaria d’un setge indefinidament.

—Amb la població local en contra? —va replicar en Màrius—. Vexats per una colla d’estrangers que abans eren els nostres esclaus? Els seus minotaures, com han vist a Barcelona, valen molt poc contra la ràbia popular.

—Haurien d’invertir massa recursos, massa temps, i haurien de considerar el risc de desguarnir el centre que podria ser objecte d’un nou raid. Per què arriscar-se tant?

En Màrius se sentia fort i així ho va expressar:

—Perquè Tàrraco també és el centre. La nostra joia de l’antiguitat, el santuari de la cultura i de la memòria. Els comtes de Barcelona no van parar fins a recuperar-la als sarraïns i, com probablement deu saber, jo vaig néixer allà, en una vil·la propera que havia pertangut a la meva família des de fa més de deu generacions i que abans l’havien ocupada els procònsols romans i l’aristocràcia gòtica. Com pot comprendre, Tàrraco és innegociable.

—La seva vil·la ha quedat alliberada, per cert —va murmurar l’enviat. En Màrius, que ignorava la notícia, no va dissimular el goig que li causava la possibilitat de retornar a la llar.

—Espero que els ocupants no l’hagin malmesa.

—Els minotaures han estat força respectuosos —va assenyalar el mongol amb suavitat—. No sols tornarà a ocupar-la, sinó que els mossàrabs demanen que sigui el marc de les converses que han de rubricar l’armistici.

En Màrius es va adonar que aquell era el principal missatge que havien encomanat a l’agent mongol de transmetre.

—Una cimera al més alt nivell representa la primera condició per a la retirada —va continuar l’enviat.

—Una retirada mossàrab fins a on? —demanà el Prínceps.

—Aquest seria l’objecte de les converses.

—El País Valencià i Aragó entren en l’intercanvi? I el corredor de Terol?

—Em temo que ja guanyaran molt si arriben fins a l’aiguabarreig de l’Ebre, el Segre i el Cinca. Catalunya s’acabarà allà on s’acabava durant uns quants anys —va aventurar el mongol amb una lleugera brillantor als seus ulls esmolats i un somriure histriònic.

—Per accedir-hi necessito completes condicions de seguretat —va avisar en Màrius.

—Podran enviar una avançada per pentinar la zona i registrar la delegació mossàrab —va dir el mongol—. No hi haurà unitats aèries de combats en dos-cents quilòmetres a la rodona i Vil·la Avítia i els mossàrabs permetran que un escut antimíssils protegeixi la reunió.

—I qui presidirà la seva part?

—El líder mossàrab, naturalment.

—En acabat, podrem veure la cara a en Gonçalves de Montalvà —va dir en Màrius fatigat—. Digui a l’altra banda que hi estem d’acord. Ens caldria unes quaranta-vuit hores per organitzar la comitiva, el trasllat i confirmar els termes de seguretat.

—Molt bé. Així ho faré. —I el mongol va fer el gest d’aixecar-se de la butaca per marxar—. Ara em retiro. Em sembla que aconseguirà descansar, Excel·lència, ni que siguin un parell d’hores.

—Una altra cosa —va aturar-lo en Màrius—. I la Yu Xin? La Yu Xin quin paper hi té en tot això?

—Ja ho descobrirà vostè, Excel·lència —va respondre el missatger—. No cal que li digui com Mongòlia valora la relació que manté amb vostè i la descendència, aquesta situació encara té més importància per a nosaltres que l’escapçat matrimoni amb en Tallaferro. Ha estat una sort que arribant vostè tan amunt, ella l’acompanyés. Però fins i tot això podria ser negociable.

En Màrius es va posar nerviós, li tremolava la veu, volia saber més i volia no saber, aquella nova insinuació li assegurava que encara continuaria excitat i desvetllat fins a l’alba:

—Si tan rellevant li sembla la seva posició, per què haig de negociar-la?

—Les seves exigències poden ser molt elevades. De vegades, Excel·lència, hem de sacrificar allò que més estimem.

I dit això l’enviat es va esvanir com per art d’encanteri. El Prínceps va romandre una llarga estona davant de la butaca buida sense moure’s.