11

Els microlleugers que havien partit de les bodegues dels creuers van llançar un grapat d’homes sobre els terrats de les ciutat. Els franctiradors catalans, col·locats estratègicament en algunes posicions elevades, van interceptar els intrusos sense massa problemes, només uns quants mossàrabs van arribar a tocar la superfície i es van haver d’amagar a corre-cuita perquè els defensors (i la població civil) els buscava per reduir-los.

La gelatina blau glaçada de les darreres ombres nocturnes es barrejava amb un silenci tens, només escapçat per algun intercanvi fugisser de làsers. El mapa del post de comandament assenyalava els punts en els quals els escamots s’havien refugiat. Les naus de combat mossàrabs de suport, en comptes de protegir les unitats que s’infiltraven en els edificis, van girar cua de manera misteriosa cap a les plataformes dels portaaeronaus.

Aleshores un nou brogit i una intensa flamarada va acompanyar l’entrada del nou dia com si fos el primer matí del món i s’hagués acabat de forjar el cel i la terra. El rumor s’anava intensificant fins que, procedent del Mare Nostrum, les tropes catalanes i els barcelonins van poder apreciar la presència de la imponent estació de combat del Pere el Gran.

—Aquí el Pere el Gran. —I els oficials i les autoritats del búnquer van sentir la veu del general Millau que havia assumit el comandament de l’estació de combat—. Ja hem arribat.

—Gràcies, general Millau —va respondre en Màrius—. Acabeu amb els creuers.

Per terra, des del Vallès, arribaven columnes d’infanteria i de blindats que procedien dels estats de més enllà dels Pirineus: els llemosins, els alvernesos, el guianesos havien finalment restablert l’ordre i optaven per ajudar els seus germans de la Confederació. També els provençals, que havien aturat els mossàrabs. Quan la notícia es va escampar pel búnquer, l’optimisme es va encomanar entre les autoritats i els oficials.

—Em pensava que del nord vindrien divisions hostils i, en canvi, els estats aliats ens regalen tropes de reforç —va dir en De Vico, exultant.

—L’exèrcit mossàrab que es concentrava al Tet ha estat desmantellat —va informar en Millau des del port de comunicació—. Només resta un munt de ferralla.

—Molt bé! —va exclamar el Prínceps—. No ens han fallat! Han respost a la crida. Acantoneu les noves dotacions al Llobregat. Els tallarem la retirada.

Els atacants del puig de l’Ossa, homes i minotaures, van cessar de combatre i, després d’un estremiment, van començar a recular. Des de la ciutat i des del Pere el Gran es reproduïa una ressonància grandiosa com si de cada plaça, de cada turó, de cada gratacels, els heralds bufessin centenars de trompetes vibrants. Els ecos responien ferotges i lliures.

—Catalunya ha despertat! Visca la terra!

Enmig d’aquest clamor el Pere el Gran va iniciar la seva maniobra d’atac contra els creuers. Els canons de proa vomitaven míssils sense aturador. Feixos de radiacions espeternegaven en el contacte entre els projectils i els escuts dels creuers, cada vegada més malmesos.

—Concentreu el foc en un creuer, hem de trencar la formació —va dir el Prínceps que buscava repetir el mateix pla de batalla que tan bons resultats li havia donat durant la campanya d’Argel.

L’arribada de la llum i dels reforços catalans van sembrar el pànic entre els mossàrabs. Els blindats catalans que defenien el puig de l’Ossa van avançar contra un camp de minotaures a la desbandada; en Conrad Llança també va ordenar que els fusellers abandonessin les seves posicions i perseguissin els enemics que fugien.

—Endavant! Endavant! —cridava en Conrad altra vegada apuntant cap al sud-est amb la destral que, com un trofeu, havia pres a un brutus caigut.

En el descens abrupte per les torrentades i les rieres fins al Llobregat van patir la topada amb les forces de la coalició ultrapirinenca que els estaven esperant arrenglerades en semicercles concèntrics a l’ermita de Sant Feliu. Alguns van aconseguir escapolir-se riu avall i creuar cap al marge esquerre a l’altura del Prat. En el cas dels fugitius que confiaven a refer la ruta cap al Penedès, el carnatge provocat per l’exèrcit de reforç va ser immens, a les bèsties les exterminaven amb ràfegues de trets precisos que fendien en els punts crítics, entre els humans (mossàrabs i mercenaris d’altres nacions), els presoners van ser escassos.

Entretant, al cel, quan el creuer mossàrab que havia penetrat més endins dels contraforts de Collserola va estar a tir de l’estació de combat, des del post de comandament es va ordenar que llancessin l’esperó, que va causar una fissura fatídica en el buc de la nau enemiga que va ser el preludi de la seva desintegració enmig del blau matinal. La ferralla del creuer va caure sobre les copes dels pins de la serralada, i algun bloc va acabar esclafant l’artilleria mossàrab que encara no s’havia retirat.

—Visca la terra! —repetien els soldats agullonats per la borratxera del triomf i de la vida conservada cada cop que l’enemic patia una nova ensulsiada, un crit que semblava que bramés dels pulmons de tots els catalans que tornaven a entreveure un futur individual i col·lectiu. S’estava decidint el destí d’un poble mil·lenari, més de vuit segles després de Muret, l’estendard de les quatre barres es jugava continuar en la història o restar sepultat sota l’arena. I aquella vegada havien sobreviscut a la pitjor de les amenaces.

El Pere el Gran es va llançar a la caça dels altres creuers que havien defugit el combat frontal i es retiraven cap a Aragó. Algunes nodrisses, amb la intenció de cobrir la fugida dels creuers, es van enredar en una escaramussa amb els gaies sentinelles que havien partit de Barcelona. El pilots catalans no van trigar gaire a exterminar-les i després van prosseguir els vols a baixa altura per batre les tropes de terra.

—La victòria és nostra! —va cridar en Lambert amb una gran joia que va recórrer tota la gent concentrada a la sala d’operacions. La Yu Xin va sortir de la seva cabina que li havien assignat d’una revolada i va abraçar el Prínceps mentre la Consellera, que en unes altres circumstàncies s’hagués mirat aquell gest amb suspicàcia, estava massa contenta per sentir cap recel i també es va afegir a la celebració.

En Màrius era immensament feliç, s’havia acabat la sensació d’angoixa física que havia començat amb els incidents a Tóldoth, s’havia rescabalat de les humiliacions d’haver vist la Confederació desballestada i que Barcelona mateix hagués estat assetjada per una colla de pàries. Allò havia acabat. Ara tornaven a demostrar al món que eren forts. Havien guanyat contra totes les adversitats. En Màrius estava emocionat. De la feblesa, de la incertesa, dels efectius atrotinats i de la població demacrada que corria davant de la invasió dels minotaures havien passat al guant de ferro de la potència de la Confederació i de Catalunya. Va cloure les parpelles i va assaborir el moment prement la Yu Xin contra el seu cos, sentint la carn tensa de la joventut.

—Atureu la persecució —va ordenar en Lambert en veu baixa enmig de la xaranga.

—Sí, atureu-ho! —va repetir en Màrius.

—Però Excel·lència, podem redoblar les baixes enemigues —va suggerir en De Vico—. Encara hi ha una bona part del territori català sota el seu jou.

—Atureu-ho! —va dir amb fermesa—. En Lambert té raó: la dispersió dels nostres exèrcits podria afavorir un replegament mossàrab i un contraatac. Hem expulsat els voltors de Barcelona, ara hem de preparar-nos per alliberar tot el Principat.

—Sembla que envien la majoria de tropes cap a Tàrraco —va anunciar un dels operaris que processaven els instruments de detecció—. Recuperaran forces allà.

—Tindrem via lliure fins al Catllar —va aventurar el Prínceps—. Acantonem-nos als bastions de la riba i esperem. Potser ha arribat l’hora de parlamentar.