5
A la tarda, esternellat al llit de l’habitació de l’hotel, mentre esperava que transcorreguessin les hores de calor més inclement, en Màrius va elaborar un breu informe per a la Consellera amb els materials que havia arreplegat a Tóldoth sobre en Gonçalves de Montalvà:
Les circumstàncies, pel que fa a l’infiltrat, sembla que no puguin ser més òptimes. Tanmateix, però, amb en Gonçalves de Montalvà —com havíem també constatat amb en Joan Murgades— s’ha detectat un gir en el comportament de les elits mossàrabs que ens ha de fer actuar amb cautela.
L’avi Montalvà, en Narcís, havia comandat el govern militar que vam instaurar a la Catalunya Nova per fer front a les Guerres Alpines, es tractava d’un conservador de pedra picada que mai no havia alçat la veu amb foteses nacionalistes. Després del conflicte, els catalans vam premiar la seva lleialtat amb la presidència de la taula de canvi del desenvolupament participada per les millors famílies de la nostra noblesa. L’avi Montalvà es va trobar involucrat en el desfalc de dos-cents milions de lliures en el finançament del Consorci del Polígon Industrial del Tagus, lucre del qual va gaudir sense escàndol fins a la seva mort.
El lladronici ens va permetre fermar curt el seu fill, en Gaius, el pare d’en Gonçalves de Montalvà. Malgrat les temptacions populistes i separatistes que van marcar el principi de la seva carrera, en Gaius de Montalvà es va acabar presentant com a cap de llista al parlament català pel Partit del Benestar de la Catalunya Nova. Teòric representant de les classes treballadores mossàrabs, dotat d’una oratòria erràtica però efectista, rebia a cabassos els vots de les masses mossaraboparlants lleugerament desafectes a la unitat catalana. Eren els anys que el centre de gravetat electoral es definia per un cert progressisme, una pàtina regionalista però lluny de les actuals aventures secessionistes, i una defensa aferrissada de les prestacions socials i dels serveis organitzats durant els anys de la postguerra. Les penúries de la lluita amb els allmands encara es trobaven recents en la memòria i ningú no estava per destapar velles reivindicacions.
El crèdit que en Gaius rebia de la banca familiar i els dipòsits de sucursals esteses per tota la Confederació —i amb els quals finançava la seva carrera política— feia que la unió amb Catalunya i amb els altres estats es mantingués com el seu principal negoci. Amb el segon Montalvà vam assolir la síntesi perfecta del mossàrab desnacionalitzat: revestit d’una retòrica socialista, electoralment seductora, i amb uns aires cosmopolites dedicats a abominar tot encofurnament de menestral i de petit botiguer que havia caracteritzat el tòpic mossàrab des de sempre, ras i curt, el progressisme anacional hegemònic a Mossaràbia durant unes dècades. En Gaius va arribar fins a vicepresident en el govern del Conseller i després es va retirar amb alguna cadira en el consell d’administració de l’entitat que havia presidit el seu pare, on pagaven millor que a la política. Amb el finançament de tots els projectes faraònics dedicats a reforçar la suposada hipermodernitat de Tóldoth, va acabar d’enriquir-se fins a l’obscenitat.
En canvi, al tercer de la nissaga, en Gonçalves de Montalvà, només l’hem pogut captar quan ja s’havia adherit de forma oberta a la causa separatista. Va trencar amb el seu pare, es va pagar els estudis a la universitat de Terol treballant de mecànic d’aurigues per guanyar-se l’autoestima i allí va entrar en contacte amb els cercles sediciosos. En una altra època, la Confederació no hauria permès aquestes desviacions. Com es pot observar, la genealogia familiar ens fa vaticinar que en Gonçalves de Montalvà, com el seu avi i el seu pare, acabarà arrenglerant-se amb la gent d’ordre i amb les facilitats que proporciona la solidesa de la nació catalana i dels seus aliats. Però d’altra banda, si en ell es manté el germen de la desafecció, ens trobarem amb un dels casos més notoris d’un membre de l’elit mossàrab que es planteja seriosament un futur polític per al seu territori trencant amb Catalunya i això instauraria un precedent de conseqüències tal vegada funestes.
L’altre gran obstacle amb què ens topem és que no contactem directament amb ell. Per això la seva disposició a col·laborar no està confirmada amb una certesa absoluta. Sabem que la persona existeix, perquè tenim diverses dades de la seva vida —registres de naixement, matrícules de la universitat, contractes laborals, comptes bancaris, factures—, però cap dels nostres agents s’hi ha entrevistat en persona. Les seves activitats només ens consten per fonts indirectes i ni tan sols hem obtingut imatges seves de resolució fiable. Hi ha massa llacunes al voltant del personatge i per això el meu consell és que ratifiquem les informacions que ens arribin del seu cercle a través d’altres canals i que, sobretot, mai no actuem basant-nos només en els indicis que en Gonçalves de Montalvà ens faci arribar.
Va acabar l’informe i va enviar-lo. De vegades pensava que la Consellera no parava prou esment en les seves observacions i això li provocava una barreja d’angoixa i de sensació d’inutilitat. L’amoïnava l’extrema fragilitat del sistema. Continuava pensant que qualsevol anècdota en aparença irrellevant canvia la sort dels pobles i es va preguntar si no s’estava obsessionant massa pels detalls. Era la seva feina… La feina, es repetia, sí, i potser la reiterada fixació en algun senyal secundari no expressava res més que la seva estupidesa. Aleshores l’envaïa una mena de terror quan intuïa que el col·lapse podia procedir més de la seva manca de talent que de les incursions alienes.
En veritat, creia, la imprevisible evolució de les ànimes l’obligava a estar atent als mínims moviments, a haver de controlar-ho tot. Però en la pressió per impedir que saltés cap baula del mecanisme es podia estar congriant l’obstacle cridat a travar el funcionament de l’artefacte i a esberlar-lo. Qui era en Gonçalves de Montalvà? Fins llavors es tractava de l’amor propi, del caràcter irat i visionari d’un plançó d’una nissaga secundària que podia arruïnar els sacrificis de segles. Ara, des de la Conselleria arribaven els senyals contradictoris: d’una banda, s’atribuïa un paper rellevant, gairebé protagonista, a un infiltrat que suposadament s’erigia com un dels líders de la rebel·lió que volien esclafar. De l’altra, es menystenia que aquella operació s’havia consumat en unes circumstàncies tan arriscades que no semblava haver-hi un pla alternatiu a una reacció inesperada del subjecte que havien cooptat.
Sort que havia adoptat altres precaucions, va pensar en Màrius, encara que fossin perpetrades amb la desaprovació d’en Bernat i la indiferència de la Consellera. Tot anava bé, va dir-se, els grans de pus havien estat desbridats i, a sobre, els morts havien estat carregats a l’enemic. Un tall sec i silenciós cridat a restablir la pau.
Respecte de Mossaràbia, a Catalunya persistia una percepció ambivalent per la qual semblava que no calia patir, que els mossàrabs s’estaven convertint en una societat prou esquinçada i prou somorta per caure en la decrepitud, sense més lligams amb les ínfules nacionals del passat que una superficial memòria topogràfica, algunes expressions gastades com les velles monedes i un patrimoni simbòlic cada vegada més indesxifrable per a la majoria. Però els sectors intel·lectuals i militars d’on en Màrius procedia —i no només ell— s’esveraven davant de les expressions polítiques, ni que fossin minoritàries, del rebuig mossàrab a la realitat catalana. Sabien que els instints de les identitats profundes no desapareixen. Gent com la família d’en Gonçalves o d’en Murgades sempre havien patit la malaltia nacionalista i en algun moment s’activarien les cèl·lules que havien de colpir la Confederació. Per a un poble que vol ocupar un espai en el món, creia en Màrius, només hi ha una cosa pitjor que haver consumat un genocidi complet: haver deixat la matança inacabada. La presència de l’altre es podia amagar, es podia negligir, es podia rebaixar, però sempre brillava amb un silenci equànime i inquietant a punt per destruir la unió. En Màrius, com un soldat experimentat que sap distingir a l’instant, entre centenars de sorolls, el que anuncia el perill genuí, veia mostres de la voluntat separatista en senyals que la majoria d’autoritats minimitzaven. L’estratègia que havia dissenyat era adequada i en Bernat i la Consellera ho acabarien reconeixent. Si només es tractava de les deixalles d’una nació les havia atretes, havia aconseguit que ensenyessin els seus tentacles per extirpar-los i esborrar-los definitivament. L’única resposta adequada al mínim gest de discòrdia consistia a enllestir l’encàrrec que les hosts de Martí III havien interromput.
Parlaria d’això amb en Bernat. Tal vegada el diàleg el menaria cap a una visió imparcial, més enllà dels batecs de fatalisme que de tant en tant el trastornaven, però també de l’apatia que s’estenia sobre els comandaments. Provaria de calmar-lo. Certament havia comès una baixesa amagant-li el sentit de la missió, però segur que ho acabaria entenent. En la còlera de l’estat hi ha l’esperança de la seva pervivència.