7

Una altra missió a Saragusta: visitar la representació de l’Orde a la capital confederal. L’abaltiment per la pèrdua d’en Bernat es provava de superar amb una activitat febril. En Màrius s’hauria marcit a Vil·la Avítia. A més, la sensació de descomposició que s’estenia per les institucions confederals l’exhortaven a actuar, calia estintolar contraforts abans que s’esllavissés el mur que els separaven de les fúries. Les informacions que arribaven de l’Orde tampoc no convidaven a l’optimisme. El trencament amb els germans de la Catalunya Nova havia estat complet, s’havien esfumat i, amb la seva desaparició tampoc no es tenia notícia dels contactes infiltrats en els grups separatistes que depenien dels vicaris religiosos. Començaven a perdre la pista dels moviments dels adversaris.

La caserna on es trobava la seu dels germans responia al model d’edifici modest, discret i racional que presidia els principis de la germandat, tot just un apèndix erigit al costat d’una església, amb obertures minúscules i parets polides com si les haguessin tallat amb un làser. D’una petita comporta al costat de l’entrada enreixada va aparèixer una esfera que va levitar al voltant del nouvingut durant un llarg minut. Un cop el lector va reconèixer la persona d’en Màrius, el cadenat de la reixa es va desbloquejar i va poder accedir al recinte. L’avançada tecnologia del control no va impedir que, en travessar el llindar, en Màrius murmurés una antiga divisa dels soldats monjos: «vivere militare est», tal vegada amb la intenció de demostrar a algun dels sentinelles que l’observessin rere les càmeres de seguretat que, malgrat les profundes diferències amb els alts càrrecs de la jerarquia, ell es continuava considerant un dels seus.

La pèrdua del celibat d’ençà de la seva relació amb la Dolça l’havia desplaçat del nucli dels supernumeraris i, malgrat els juraments que havia intentat promoure amb els anys d’abstinència no havia recuperat cap de les posicions en l’escalafó de la societat. Només a en Nuno Sanç, en la seva doble qualitat de Prínceps i de servus servorum Dei, se li havien tolerat —i no sense discrepàncies— aquesta mena de desviacions. En Màrius no aniria mai més enllà de l’estatut de «mundà», que era com es designava els membres de l’Orde sense relacions de subjecció especial i, per tant, amb llicència per desenvolupar activitats familiars o mercantils. En aquestes circumstàncies, ja s’havia resignat a entomar l’escarni de no ser rebut per un oficial i, en efecte, després de caminar un tram de la galeria de pedra pelada que conduïa a les estances d’administració, dues figures amb l’hàbit d’aprenent el van acompanyar situant-se a cadascun dels seus flancs i el van instar a desviar-se i a entrar en una mena d’avantcambra baixa i gairebé despullada de mobles. Només hi havia un armari embotit a la paret del fons proveït de gelosies, una taula quadrada i l’estendard amb la creu vermella de les Vuit Beatituds. Una atmosfera enrarida planava per la sala, densa, lleugerament amarga, com si es tractés d’una capella en la qual els fidels pengen exvots. Un dels acompanyants es va retirar i l’altre es va descobrir la caputxa. En Màrius va reconèixer aquella cara d’ulls escrutadors i traces fines. Era en Conrad Llança.

—Ignorava que eres deixeble del Gran Mestre —va dir en Màrius.

—També sóc el seu contacte entre els mundans —respongué en Conrad arronsant-se d’espatlles—. Hi ha detalls que encara defugen els serveis d’informació de la Consellera de Catalunya.

En Màrius va penedir-se de no haver estat més al corrent de les últimes incorporacions a la germandat i dels moviments d’una organització amb una lògica tan enrevessada i tan hermètica que ni tan sols ell, una persona dedicada a la compilació d’informació, dominava. Aquí també havia fallat.

El jove va dedicar-li un somriure astut i un comentari que pretenia alleugerir-lo:

—Sóc, en definitiva, algú en qui no té més remei que confiar —va dir.

—Suposo que em continuaran denegant l’accés a un Gran Mestre… —demanà en Màrius amb un to desencisat.

—Aquestes són les regles —va dir en Conrad inclinant lleugerament el cap—. És una llàstima que tant vostè com en Bernat de Tallaferro optessin per la vida mundana. Ell potser encara seria viu.

En Màrius no es va distreure amb més preàmbuls:

—Vol dir alguna cosa que no acompanyessis en Bernat en la missió? Sabies què l’esperava a Guadalcanal?

—Algú havia de restar al capdavant de l’operatiu a Tóldoth… No, pot estar tranquil, des de l’Orde tampoc no sabíem res sobre la dimensió de l’atac. Algunes fonts ens assenyalaven moviments a diverses bandes, però no vam aconseguir infiltrar ni un sol agent.

—No teniu cap informació addicional? Res que hàgiu amagat a la Consellera?

L’aprenent vacil·là.

—Res que els civils no sapigueu. Tret que potser valoràvem la situació amb una mica més de gravetat que vosaltres. Ens amoïnava de debò que les decisions estiguessin marcades per les delacions d’un personatge al qual no havíem vist mai la cara —remarcà el jove que, de sobte, va recordar els seus deures d’hospitalitat—: Hi ha cafè i te a l’armari, també les galetes que couen els nostres intendents.

En Màrius no va fer-ne cas.

—I, doncs, per què m’heu cridat?

—Perquè la situació dins l’Orde és crítica.

El protonotari es va sentir com si, de sobte, es trobés fora de l’escena que estava vivint i l’estigués contemplant rere una lent invertida, de manera que tant ell com en Conrad apareixien minúsculs i insignificants.

—Alguns Grans Mestres volen comunicar-se amb vostè —prosseguí l’aprenent—. Però les regles els ho impedeixen. Només hi hauria una possibilitat: que vostè es convertís en Gran Mestre.

Durant uns segons en Màrius no va entendre res. De sobte, però, es va descloure la boira que envoltava l’enigma i dues espurnes van refulgir rere els seus ulls un cop el seu magí es va anticipar al que en Conrad volia transmetre-li:

—Aquesta condició, com sap, només la compleix el servus servorum Dei —sentencià en Conrad.

—Però això és impossible —va tallar-lo en Màrius—, la rotació trasllada la gramalla fúcsia a la Gascunya.

El jove replicà amb una observació que va atemorir en Màrius encara més que la incertesa pel seu destí personal:

—Potser aleshores els gascons ja no ens acompanyen. La Confederació s’haurà desintegrat.

Els ulls de l’aprenent es van endolcir i va ajuntar les mans, com si orés o com si volgués retenir alguna impressió fugaç. Després d’uns instants va continuar parlant:

—L’Orde reflecteix la mateixa tendència a la desunió que es detecta entre els estats de l’interior i els estats del Mare Nostrum. El secessionisme a la Catalunya Nova és una fotesa comparat amb els perills que es poden desbocar al centre de la Confederació, i nosaltres no estem en condicions de complir el nostre principal encàrrec: protegir-la.

—Quins altres Grans Mestres pensen com el teu? —indagà en Màrius. Calia anar molt a poc a poc abans de pronunciar-se.

—Els de parla catalana, alguns illencs —va dir en Conrad—. Tots aristòcrates. El braç popular l’estem perdent.

—Sí, ja he avisat el Prínceps sobre l’escalfament que pateixen les classes mitjanes, fins i tot en els estats de lleialtat inqüestionable —va dir en Màrius.

—Jo procedeixo d’aquest món —va explicar el monjo guerrer—. El Prínceps hauria de conèixer el divorci que s’està covant perquè ell l’ha conjurat. Els operaris i la plebs demanen el relleu d’en Nuno Sanç. Encara que vostè també pertany a l’estament aristocràtic seria més ben vist entre aquests sectors que la camarilla aragonesa. Potser això el convenç per fer el pas…

Havien desatès el poble baix. En Màrius, gràcies a les insinuacions d’en Bernat, feia temps que se n’havia adonat, però havia calgut que li cridessin l’atenció des de l’Orde per ratificar-ho. Aquell tal vegada representava el missatge més transcendental que els Grans Mestres aliats li feien arribar a través de l’aprenent. L’aire de clausura de la sala començava a embafar-lo.

—No entenc aquest malestar —es queixà en Màrius—. Enlloc viuran en una societat més igualitària. Les repúbliques els garanteixen la caseta i l’hortet, la sanitat i la pensió de jubilació. I tot això malgrat la crisi.

—No, no sabem què volen —va reflexionar en Conrad amb veu alta—. Potser només distreure’s, potser el temor de la incertesa del daltabaix econòmic, potser és la influència mongola. En qualsevol cas, polítiques com, per exemple, la de la cohesió nacional a base d’estigmatitzar i d’explotar els mossàrabs han fracassat. Els mossàrabs no importen o importen menys, fins i tot encara que els germans d’aquell territori ens hagin abandonat. La preocupació central passa per entendre que els lligams entre les classes populars dels diversos territoris s’estan intensificant i que les bases poden viure perfectament sense estar pendents de la Catalunya Nova.

Una democràcia que no comptava amb el poble esdevenia el principal motiu de desestabilització. Les dinàmiques entre les classes dirigents s’havien anquilosat, el cercle cada cop s’havia reduït i corromput més. El sistema pudia.

—Els mossàrabs se n’aprofiten —observà l’aprenent—. Per això des de l’Orde es reclama un nou lideratge. Això és el que m’havien encarregat de transmetre. En Tallaferro hauria estat un bon candidat, en la seva absència es parla de vostè.

A en Màrius tot plegat l’afalagava, allò omplia la seva vanitat encara que la posició d’aquell grup dins l’Orde el presentés com un plat de segona taula davant de la pèrdua d’en Bernat i malgrat que la perspectiva d’encapçalar un canvi de règim li semblés titànica, un repte per al qual no es considerava preparat. Va esquivar la instigació —tampoc s’esperava que donés una resposta definitiva en aquella entrevista— tot referint-se a un lloc comú en les converses entre membres de l’Orde, l’antiga creença:

—Em temo que ens trobem més lluny de l’Ésser que mai.

—Les escriptures són ambigües respecte a això —va respondre en Conrad— i jo no em trobo en condicions de comentar-les ja que tot just sóc un iniciat. Almenys, pel que puc reconèixer, és que mai no hem de perdre de vista que nosaltres, els membres de l’Orde, som els pastors de l’Ésser.

L’aprenent es va tornar a col·locar la caputxa com un senyal que l’entrevista havia de concloure. Just abans d’obrir la porta de l’estança, va aixecar el dit, com si hagués oblidat de comentar una cosa, i es va tornar a adreçar al visitant:

—Hi ha un tema… Hi ha un tema que caldria tornar a investigar —va dir el jove—. Alguns Grans Mestres estan molt interessats a recuperar l’expedient dels pares d’en Bernat de Tallaferro. Si ens ajudeu, entre tots en podríem treure l’entrellat. Creuen que no hi va haver cap accident, que els van assassinar com potser també han assassinat el seu fill.

Tenia la seva lògica, va pensar en Màrius, ell mateix ho havia intuït i s’estranyava de no haver ordenat que comencés la recerca abans, fins i tot, pel que feia a l’accident dels pares, en vida d’en Bernat.

—Entesos. Reobrirem el cas. Serà difícil, perquè han passat molts anys. Però ho intentarem.

L’aprenent assentí.

En Màrius necessitava sortir de la caserna. Dedicaria el vespre a esbargir-se. Massa maldecaps en un dia. Massa dies d’inseguretat, de pors, de pèrdues i de fragilitats.