14

—Heu aconseguit recuperar-ne les despulles? —va preguntar la Consellera amb fredor.

—Aquesta és la meva prioritat i la dels serveis d’intel·ligència —va destacar en Màrius—. Per la dignitat de la seva memòria. Però també per tenir informació sobre les circumstàncies de l’atac. Sempre he cregut que hi havia algun afer tèrbol al voltant de la seva figura, tant que començo a pensar que l’emboscada no estava només concebuda per fer trontollar la Confederació. Tinc raons per creure que en Bernat constituïa un objectiu en ell mateix. Algú el volia eliminar.

—Algú de la Confederació? —va fer la Consellera.

—És probable —va admetre en Màrius—. Algú que feia molts anys que tenia la intenció d’eliminar tot rastre del llinatge Tallaferro. Es tractava d’una família amb massa virtuts per als temps de discòrdia que ens toca viure. El rebuig d’en Bernat a les doctrines religioses no amagava que, en el fons, els seus actes transmetien la noblesa originària dels valors pietosos.

—I qui podria haver estat al darrere del complot, l’Orde, l’aristocràcia, els mongols? —insistí la Consellera davant de les evidents reticències d’en Màrius d’abstenir-se a revelar més conjectures sobre les quals no tenia proves en ferm.

—Encara és aviat per acusar ningú —es va defensar ell—. Haig d’avançar en la investigació.

—No creus que ell podria estar al darrere de la mort d’en Bernat? —en emfasitzar el pronom personal a en Màrius no li va caler que la Consellera li precisés a qui es referia.

—Amb tots els respectes, crec que estem anant massa lluny amb el tema del Prínceps —va respondre el protonotari.

Estava preparat per rebatre les objeccions a l’estratègia militar contra Barbaria, fins i tot estava preparat per enfrontar-se —cosa amb la qual no havia comptat gens al principi— a la rebequeria d’una antiga amant despitada, però per a un estadista com ell li era especialment repugnant baixar als abismes de les lluites internes i de les traïcions fratricides. El rebuig a acusar en Nuno Sanç potser procedia del fet que la seva íntima convicció també apuntava cap al Palau de l’Aljaferia. Havia provat de convèncer la Consellera d’abandonar aquells propòsits funestos —com abans també ho havia intentat amb en Bernat— i, en acabat, havia calgut una desfeta com la de Guadalcanal perquè tots plegats comencessin a percebre que la Confederació s’anava gangrenant des del seu mateix lideratge, que els darrers moviments a Saragusta representaven un greuge molt més punyent que qualsevol de les cridòries que promovien els secessionistes exaltats de Tóldoth.

—I digues-me, Màrius, creus que el canalla assumirà els poders executius?

—Entrem de ple en el supòsit constitucional —observà en Màrius—. Ell s’hi resisteix, però hauria de fer-ho.

—Ha! I ara! —exclamà la Consellera—. La teva ingenuïtat em supera. Si es deleix per manar! Si de vegades em sembla que ha estat anys i panys maquinant-ho tot per centralitzar el poder i escombrar el Consell Federal! Amb aquella pinta de desvagat que transmet i la sap més llarga que tots nosaltres junts.

El protonotari es trobava al caire d’afegir-se obertament a un front contra en Nuno Sanç, però encara es va contenir. No se sabia mai. Potser la Consellera, per més estima que li hagués tingut en la seva joventut, també li preparava un parany. «No ens en refiem ni de les persones que considerem més properes», va pensar en Màrius.

—Aquesta picabaralla em sembla gratuïta i ens fa molt de mal —va replicar ell després—. T’ho vaig dir quan vas començar a plantejar-ho i t’ho repeteixo ara. No participaré en cap acte de deslleialtat cap al Prínceps i em penedeixo que qualsevol de les meves decisions hagi estat interpretada en aquest sentit.

El discurs amonestador del protonotari va tenir per resposta una mirada trista de la Consellera i un silenci. Mai no havia estat una dona bella, però la força del seu caràcter i l’elegància de la seva veu i dels seus gestos, la miríada d’expressions que prodigaven els seus ulls, irradiaven un aire seductor immarcescible al pas dels anys. Ell, prudent, va voler desviar la qüestió i tractar la proposta d’atac a Barbaria, però el desconeixement que la Consellera va mostrar d’aquella estratègia encara va aixecar més les suspicàcies de l’assessor.

—Com? Ningú de l’oficina del Prínceps ha transmès a la Generalitat els plans d’ocupació del califat? —va preguntar ell.

La ignorància sobre l’operació de càstig contra els andalusins que havia d’alliçonar els veïns de la riba sud i que havia de suscitar l’admiració d’aquella Europa a la deriva va confirmar els temors que la Consellera catalana havia tot just insinuat:

—Ho veus com conspira rere nostre? —va dir ella, en el fons contenta perquè els fets li donaven la raó.

—No gosarà liderar cap maniobra que desestabilitzi encara més la Confederació. Em sembla que ha estat pura deixadesa —va replicar en Màrius sense gaire convicció.

La Consellera va tornar a mirar-lo amb aquell aire desencisat i escèptic. Quan, a en Màrius, se li començava a despertar la pruïja de la vella atracció per aquella que havia estat la seva antiga companya, la Dolça va proferir un comentari esmolat que va fendir ben endins la cuirassa anímica del protonotari.

—Potser no t’equivoques quan afirmes que hem anat massa lluny amb el Prínceps. —La Consellera va moure el cap amb circumspecció—. Ell s’ha adonat dels nostres moviments i per això ha intentat matar-te.

La facilitat amb la qual encaixaven les peces del complot contra ell el deixava mut. Com que callava, la Consellera va prosseguir:

—Saps que és veritat! Primer va intentar matar-te a tu i en Bernat a Tóldoth i, com que no ho va aconseguir, després es va recolzar en les aliances externes per assassinar en Bernat a Guadalcanal. Ell era un gran obstacle per a les ambicions del Prínceps, un perill encara més intens que tu per a la seva pretensió d’assumir el poder absolut. En Bernat li hauria parat els peus i l’hauria foragitat del càrrec. Amb ell mort, en Nuno té via lliure per pactar amb qui sigui i fer-se fort a Aragó i als estats que el segueixin en la seva croada anticatalana.

—No me’n sé avenir… —repetia ell, barbotejant.

—Sóc jo la que no em sé avenir que siguis tan sòmines! Hauria de reclamar el teu cessament dels serveis secrets —va dir ella amb un fi somriure carregat de cinisme—. La jugada li ha sortit rodona, al nostre Nuno. Amb una agressió d’aquesta magnitud ell ascendeix cap als plens poders, no te n’oblidis. Darrere la conxorxa hi ha tothom, Màrius: els mossàrabs, els andalusins, els portuguesos i, també, els nostres, els nostres!

—Estem acabats. La Confederació està sentenciada —exclamà, ell, nerviós, amb el pols accelerat, horroritzat davant dels dubtes—. I ara, què?

—Ara hem de retirar-nos i protegir-nos. No podem permetre que el Prínceps ens esclafi i que ens vengui a l’enemic. De moment, has de cancel·lar l’atac a Barbaria.

—És que no s’adona que ens està autodestruint? —va dir ell—. Jo, que sempre havia trobat un gran encert que la Confederació no hagués entrat mai en una guerra civil, que la nostra superioritat envers els mossàrabs es basava en el fet que, en les qüestions essencials, sempre anàvem junts.

—Hem estat molt febles, Màrius —respongué la Consellera amb amargor—. Els drets civils, el parlamentarisme, el federalisme… Si els catalans haguéssim tingut prou força ens hauríem annexionat els territoris, hauríem liquidat les seves cultures i hauríem imposat la nostra llengua. Tindríem un gran estat des de Borgonya fins a Malta. Però quan ho hem intentat, com a la Catalunya Nova, ens ha sortit malament. En el fons, el Prínceps entén que serveix a la Confederació: replegant-se en un govern autoritari es pensa que garantirà la seva supervivència i, si pot ser, marginant els catalans, millor, amb més entusiasme l’acolliran les altres nacions. A l’altra banda dels Pirineus, el rebran amb els braços oberts! Alguns membres del Consell Federal votaran amb esperança la transferència de competències que reduirà els seus drets de sobirania a una romanalla.

Els cabells de plata de la Consellera queien desolats i oblics com un maç d’agulles quan va abaixar lleugerament el rostre.

—Ara l’exculpes? —va dir en Màrius, incrèdul, amb una exclamació ofegada—. Després del que m’has dit…

—De cap manera. Només provo de seguir la seva lògica, d’entendre què té previst per esquivar el desastre cap al qual ens arrossegarà de ple.

Ell va aixecar la mirada cap als frescos neoclàssics de la sala d’entrevistes. Inevitablement, es va preguntar fins quan seguirien dreçats aquells pilars que s’havien mantingut intactes durant tants segles, aquelles catifes vermelles i aquelles aranyes que havien passat per damunt de les revolucions i dels atacs dels exèrcits estrangers.

—Per acabar-ho d’adobar —va explicar la Consellera—, durant el teu servei a Saragusta les coses encara s’han torçat més a la Catalunya Nova. Uns infiltrats han sabotejat la central de subministrament de combustible dels nostres creuers a Tóldoth. A més de la nau que hem perdut en aquest atac, aquest matí han destruït un altre creuer a la frontera amb l’Al-Andalus. Hem patit un nombre esgarrifós de baixes. El lloctinent m’ha informat que la revolta general es pot produir en qüestió de dies, d’hores. Em pensava que la feina amb en Gonçalves i la seva gent havia apaivagat els ànims entre els secessionistes, però ara sembla que estan més embravits que mai…

—Tot formava part de la farsa que va matar en Bernat —va reconèixer en Màrius amb impotència—. Mai no hem tingut cap contacte real amb en Gonçalves. Potser la gent del Prínceps van distorsionar la situació per encobrir el pacte entre en Nuno i els mossàrabs amb en Bernat de moneda de canvi. Ara em sembla increïble que no ho veiéssim…

—Bé, es tracta de sortir d’aquesta ratera com sigui —va dir la Consellera—. No tenim gaire temps. Pensa en algú que ens pugui ajudar. No sé si hem de començar a plantejar-nos perdre la Catalunya Nova.

Una ombra va travessar la mirada d’en Màrius.

—Hem d’evitar-ho a tota costa. Sense la Catalunya Nova nosaltres no sabem què som —va afirmar, una frase que ja recordava haver proferit davant d’en Tallaferro—. Al cap i a la fi hi ha una realitat anomenada Catalunya des de fa més de cinc-cents anys. Abans portarem milers de joves al martiri que cedir un pam de territori.

—Hem comès errors massa grans —va remarcar la Consellera—. Vigila que un salt endavant a Barbaria no signifiqui l’estocada final. Em sembla que haurem de triar. Ara t’haig de deixar, Màrius. Pensa solucions. Aviat es reunirà el Consell Federal i em calen propostes.

—Encara som a temps de salvar-ho tot —va dir en Màrius amb un tartamudeig que no expressava gaire confiança.

—Ah! I no permetis que les passions juvenils t’enterboleixin la ment. Et necessito en plenes facultats —va concloure ella, tot provocant un gest d’indignació en ell, malgrat que, en comptes de recriminar-li res, es va limitar a sospirar, abans de retirar-se:

—No tenim sort, Dolça.