16

Cadascú divagava en la part de la història que hauria conegut si el joc de les obcecacions no hagués estat tan pervers: la Consellera si no hagués sacrificat la vida amb en Màrius per una carrera que havia culminat en el moment més crític pel seu país, la Yu Xin si hagués convençut en Bernat per no acceptar mai la missió a Tóldoth i s’hagués retirat del servei, i en Conrad si no hagués obeït les ordres infaustes de la cúpula d’atiar la violència a Mossaràbia per legitimar la repressió. La complicitat de tots en la seqüència de desvaris els avergonyia. I en Màrius, tant temps convençut que la senzillesa impregnava el camí de la pau, va tornar a ratificar que a un temps tranquil i pròsper només s’arriba amb fortalesa, determinació i contra unes dificultats ingents que assenyalen la veritable heroïcitat.

—Imagino que en Nuno Sanç no compartia cap d’aquests plans… —El comentari d’en Màrius va omplir una pausa en els records d’en Bernat.

—Va ignorar sempre els meus orígens, com ignorava les qüestions veritablement rellevants —va respondre en Tallaferro sense amagar el despit i el fàstic que encara li evocava el nom de l’antic Prínceps—. Es va pensar que n’hi havia prou eliminant els meus pares, sobretot la meva mare adoptiva. Considerava que em tenia marcat de prop col·locat sota la teva tutela mentre ell continuava conspirant. En Nuno es va afanyar a provocar els mossàrabs perquè s’alcessin, s’aliessin amb ell i, junts, destruir els catalans en una nova recomposició de forces que situés Saragusta al nou centre de gravetat d’un gran estat amb vocació imperial i regit per una dictadura personal. L’ambició el va enlluernar però havia activat sentiments molt profunds, corrents molt atàvics, energies torrencials que van despertar i van commoure tot l’ordre que havíem conegut. Els mossàrabs no anàvem a fer una independència per després subjugar-nos als capricis d’un boig! Els mongols i les potències internacionals ho van entendre i ja es van encarregar d’evitar que haguéssim d’agrair-li la nostra emancipació. Al principi vaig simular que cohabitaríem amb ell per després fer-li purgar tot el mal que havia causat. La venjança em va servir per honorar la memòria dels meus pares adoptius que vaig estimar i que encara estimo malgrat conèixer la meva procedència i el poble al qual haig de servir.

Després d’una pausa breu, en Bernat va dir:

—Bé, ara del que es tracta és que acordem la millor manera de satisfer els interessos d’aquesta Mossaràbia vexada durant segles i finalment lliure.

Tot i les dificultats de pair l’allau de sentiments d’estima, de refús, d’inquietud i d’abatiment amb els quals l’oprimia la nova irrupció d’en Bernat i la seva narració, hi va haver un moment que en Màrius va decidir ser fidel sense matisos a la causa que defensava i a la posició que exercia, també a ell el miraven generacions de catalans que havien construït la nació i que necessitaven algú que aturés tots aquells que volien evaporar-la. En Bernat de Tallaferro, en Gonçalves de Montalvà, aquell ésser que tenia al davant que aleshores li semblava exhibir una fortalesa insultant i fins a cert punt exagerada, s’havia transformat en el seu enemic i calia tractar-lo com a tal:

—Tu també vas decidir que calia destruir Catalunya. No n’has tingut prou amb alliberar Mossaràbia o matar en Nuno Sanç, et calia llançar els exèrcits de minotaures que Mongòlia et va enviar contra nosaltres, condemnar-nos a desaparèixer i, això, això, Bernat, no t’ho podem perdonar —va dir el Prínceps amb la lentitud de la indignació.

—Pensa que podria haver estat pitjor —va replicar en Bernat—. Els avenços tecnològics que ens van subministrar els mongols ens van permetre crear la raça dels combatents. Però n’hi hauria hagut prou amb aspergir alguna mutació vírica que ataqués algun dels rastres genètics que caracteritza la vostra ètnia per causar una mortalitat encara més elevada.

—Encara t’ho hem d’agrair? —va dir en Màrius amb un to desafiant—. Si no vas fer servir una arma genètica com la que descrius és perquè potser aquest àngel de la mort també us hagués eliminat a vosaltres.

—Veus com no som tan diferents? —va dir en Bernat, amb un somriure murri.

—No tenim més remei que negociar —va fer el Prínceps, tot recuperant una certa temperància—. Però no cedirem en res que pugui beneficiar desproporcionadament aquesta pàtria teva que ha volgut eliminar-nos.

—No esteu en condicions d’exigir gaire —va respondre en Bernat aixecant lleugerament la barbeta com un desafiament, i aleshores en Màrius, la Consellera i els altres van poder copsar que les traces fines d’en Tallaferro s’havien deteriorat. Amb una observació una mica acurada es reflectia que la seva aparença juvenil s’estava esborrant. Els moviments encara eren gràcils, com de ballarí o de gimnasta, amb una capacitat magnètica d’atraure l’atenció, però les parpelles, les temples, el coll, estaven travessats per vetes d’arrugues com puntes de paper marcit. Aquell que havia estat l’esperança blanca també envellia. La vida de campanya l’havia privat de les comoditats que havia gaudit com a cap del casal de Besalú. Algun floc laci de plata brillava entre la seva cabellera encara abundant.

Tal com semblava acordat amb el Prínceps, la Consellera va intervenir en condició d’intermediària de la voluntat de la Confederació.

«La majordoma del Prínceps», va pensar en Bernat, que havia passat d’admirar-la quan treballava al seu servei a odiar-la per la inhumanitat amb la qual havia dirigit els interessos de Catalunya, sobretot quan s’havia tractat de reprimir i discriminar els mossàrabs. La Dolça va embastar la posició catalana, en essència vinculada a la retirada completa dels ocupants dels territoris de la Confederació amb el compromís de reconeixement de la independència de Mossaràbia i del respecte a les fronteres fixades en el moment de la constitució del nou estat. En Bernat va replicar la demanda amb un posat de falsa incredulitat i un esguard insolent:

—No insistiu —va dir el líder mossàrab—. Ens retirarem de Tàrraco fins a l’Ebre, la frontera serà al sud amb Dertosa i a ponent amb el Segre. Al nord dels Pirineus ja resoldreu amb els allmands quins territoris manteniu. Al sud d’aquests només controlareu el Principat, com en l’època dels comtes. No teniu alternativa. Només amb uns mesos d’armistici ens rearmarem amb molta més rapidesa que vosaltres i tornarem a llançar-nos contra Barcelona. O accepteu els termes o ens falquem al Catllar fins que ens arribin els reforços de Mongòlia i dels andalusins. Sabeu que ni amb concòrdia amb la resta d’estats de la Confederació, ni tan sols en l’improbable supòsit que els allmands canviessin de parer i us ajudessin, podríeu resistir un segon embat.

La Consellera no es va deixar intimidar encara que no desconeixia el fons de veritat que reflectien les paraules del seu adversari.

—Aragó ens ha decebut —va dir—. S’ha convertit en un llast. No ens aporta res. El cedirem si ens retorneu la sobirania sobre el corredor de Terol.

L’expectació dels primers moments de la trobada havia minvat i se sentí la remor dels comentaris en veu baixa que regurgitaven en alguns membres de la delegació catalana. En Lambert es va inclinar amb la intenció d’objectar alguna cosa al Prínceps i aquest va aixecar lleugerament els dits en senyal que callés. La Yu Xin no es movia, va abaixar el cap amb la mirada perduda, com si esperés que l’escena d’aquella entrevista es dissolgués en el despertar d’un malson.

Ho sabia, en el seu fur intern sempre havia sabut que en Bernat vivia, però ni amb les seves fonts d’informació privilegiades hauria mai sospitat que es trobava rere l’aixecament dels mossàrabs. No estava preparada per processar aquella mescla de sentiments. Els records amb el seu marit pesaven i, tanmateix, també l’havia enganyada, l’havia humiliada amb el seu silenci i amb la ruptura dels lligams amb el passat per satisfer les seves ambicions messiàniques. Havia de reconèixer que ella no havia significat res per a ell i aquesta evidència va incrementar encara més la seva ira contra el seu antic amor. Imaginar-se’l a prop d’alguna de les barjaules que haurien satisfet les seves apetències aquells mesos tampoc no va ajudar a atenuar la seva ràbia. Encara que fos la mateixa persona, la crueltat havia transformat en Tallaferro. Es pensava que havia construït una nació però amb l’obsessió contra la seva vida anterior cremava tots els projectes. No hi ha fruit en una acció dominada només per la venjança. Adonar-se que no sentia res per ell va centrar la Yu Xin. Va respirar fondo i va aixecar el cap amb supèrbia. La flama d’amor que havia bategat dins seu des del dia que el va conèixer, i que encara persistia quan va perdre’l, s’havia apagat del tot. Continuaria al costat d’en Màrius i dels catalans en qualsevol circumstància. Va baixar amb delicadesa dos esglaons que la separaven del tron i es va inclinar sobre en Màrius perquè en Bernat ho pogués veure clarament. Va passar la mà pàl·lida per l’espatlla al Prínceps tot acaronant-li els coixinets fúcsies de la gramalla. En Màrius va girar el cap i, amb una mirada tendra, li va revelar que comprenia tot el que havia travessat l’esperit turbulent de la Yu Xin i li agraïa la determinació de fer-li costat que llegia en els ulls de la seva estimada. En aquell instant, en Màrius va entendre que havia guanyat una batalla decisiva, potser encara més cabdal que el trencament del setge de Barcelona. No importava que fos per compassió o per despit, però la Yu Xin era seva i l’afecte pel deixeble sediciós s’havia evaporat. Desig i justícia, per un cop, coincidien.