16

Encara no s’havia restablert del trasbals propiciat per la discussió de la Yu Xin quan un agutzil biònic li va assenyalar l’entrada en el port de comunicació d’un missatge procedent de l’Aljaferia.

En Nuno Sanç volia parlar.

L’últim que a en Màrius li venia de gust era mantenir una conversa amb aquell ésser repulsiu. Es va deixar caure feixugament a la butaca, s’endugué la mà al front i va pensar que no tenia cap altra opció que acceptar l’entrada de la conferència i observar l’holograma d’aquella còrpora ingent. Necessitava arrencar-li informació sobre en Gonçalves de Montalvà.

Les notícies sobre les incursions mossàrabs al corredor de Terol i a la Catalunya central l’esparveraven. Un batalló havia destruït una de les fortaleses d’Alcanyís, Montsó es trobava assetjada, alguns altres escamots mossàrabs s’estaven esplaiant als suburbis d’aquesta ciutat lliurant-se a la rapinya. Encara que hagués ordenat l’atac a Saragusta, mantenia unes certes reserves en l’operació a causa de la fortalesa que exhibien els mossàrabs i els beneficis que en Gonçalves de Montalvà podia extraure de la batussa entre catalans i aragonesos sense moure un dit quan havien estat els mossàrabs, al capdavall, els primers a clavar la pica a Tóldoth contra la Confederació i catalitzar la ruptura. Però la decisió estava presa. Primer calia neutralitzar el virus de Saragusta i després ja trobaria la manera de combatre els mossàrabs i les seves forces ben organitzades, entrenades i armades amb una potència fins aleshores desconeguda.

Va ordenar que li traspassessin la comunicació amb en Nuno Sanç al seu port personal. La figura obesa i desproporcionada es va anar concretant després de formar-se una nebulosa blanca:

—Aquest cop has depassat totes les línies vermelles, Màrius —va començar en Nuno—. T’has convertit en un usurpador. Ningú mai no havia gosat proclamar un anti-Prínceps i tu, tu Màrius, t’has coronat sol.

—Mai cap Prínceps havia actuat amb la voluntat d’esquarterar la Confederació —va respondre en Màrius amb una ràbia continguda—. Però el nostre dret, que sempre ha estat savi, ja preveu en les seves constitucions que l’alta traïció instigada pel magistrat suprem se sanciona amb la deposició i la condemna a mort.

—M’informen que has llançat un grapat de naus contra mi però com que sóc un home de bona voluntat et volia proposar el cessament de les hostilitats. Enterrem la destral, Màrius.

Aquella sortida el va confondre, ara li oferia la pau després d’haver dinamitat una concòrdia que s’havia mantingut durant segles?

—Et veus amb l’aigua al coll… —va dir en Màrius. I aleshores va pensar que més que els catalans en Nuno temia que els mossàrabs anessin més enllà del que havien acordat i aplanessin Aragó.

—T’agradarà saber que la nineta dels teus ulls encara és viva —va dir en Nuno Sanç amb la seva pronúncia vulgar, llançant esputs que gairebé esquitxaven a través de la comunicació digital—. Es retorça de dolor, pobreta, però encara és viva. Em fa llàstima, en o fundo soi una buena presona. M’has de reconèixer que sóc magnànim.

Al principi en Màrius no sabia a qui es referia, la recent picabaralla amb la Yu Xin l’havia fet oblidar el destí de la Bruna de Verm. Quan va lligar caps va esclatar d’ira:

—Ets un desgraciat! Has permès la secessió de Mossaràbia i hauràs de pagar-ho. Era el pitjor que podies fer. Encara ets a temps de deixar anar la Bruna. Si ho fas, t’estalviaré la pena de mort.

—Ui, això que m’ofereixes no s’ajusta al que esperava de tu. Talmén iera o pior que podeba fer a ros catalans. Busatros siempre tos atrebuíz o dominio d’a Confederazión, como si o buestro intrés estiese o de toz. Us vau apropiar del nostre regne aragonès i ara ens voleu diluir en la vostra nació. Els altres també mereixem respecte, començant pels mossàrabs que també existeixen. Veus com sóc una bona persona?

—Diuen que en Gonçalves de Montalvà ha confiscat indústries i centrals nuclears al corredor de Terol i que ningú no li para els peus. Què en saps, d’això? Tens l’obligació d’aturar-los. Si no ho fas tu, haurem d’intervenir nosaltres.

—Au, Màrius, si ja has decidit moure les torres contra mi…

—T’estic oferint una darrera oportunitat. Tu també hi confies. Altrament, per què has mantingut la Bruna amb vida i per què t’has posat en contacte amb nosaltres quan ja saps que hem enviat l’estació de combat cap a Saragusta?

En el seu fur intern en Màrius també es preguntava per què estenia la mà a en Nuno Sanç després del cúmul de despropòsits que havia comès contra Catalunya, contra la Confederació, contra l’Orde, contra tots els principis que confereixen seguretat, estabilitat i prosperitat? No només es tractava de la Bruna (a la qual en Màrius no hagués dubtat de sacrificar si així ho exigia un interès general), més aviat es tractava de la idea d’anar contra els que havien estat els seus aliats durant més de nou segles, això costava més de pair. També el regal que la guerra oberta contra Aragó significava per als mossàrabs, cada cop més envalentits. En les actuals circumstàncies, però, l’odi que consumava en Màrius era superior contra aquells que en algun moment havien estat propers, com en Nuno Sanç i els aragonesos, que contra els enemics interiors de sempre.

Encara que en Nuno en algun moment s’hagués proposat negociar una treva, la seva fam exterminadora, els seus ressentiments inacabables contra els greuges que ell considerava que havien infligit els catalans, la seva ànsia immoladora derivada de la impotència, el van arrossegar a extorquir encara més en Màrius al qual ell no considerava gaire més que un aprofitat.

—A mi també m’agrada la noia —va dir en Nuno Sanç amb un remuc estremit de lascívia i de crueltat—. Està una mica malmesa però encara em fa gaudir. M’excita acariciar l’espatlla de la Bruna amb les cremades a la pell de les fuetades que ha rebut. També m’agradava el teu caprici oriental. Com et penses que la Yu Xin va arribar fins a tu? Jo vaig consentir-ho! Bé que m’havia d’informar de les atzagaiades que estaves preparant contra mi. Ara aviat tornarà. Caldria que et preguntessis si en comptes d’anar cap a Mongòlia no ha torçat abans cap a Saragusta.

—Com goses…? —va aconseguir articular en Màrius que no se sabia avenir del tomb delirant que estava prenent aquell darrer intent de frenar la guerra total. Les ganes de veure en Nuno Sanç mort es van superposar damunt la remota sospita que la Yu Xin hagués acceptat, o s’hagués vist forçada, a jeure amb aquell llimac o a col·laborar amb ell.

Aleshores en Màrius va respirar fondo, estava a punt de tallar la comunicació com si fos el pas previ a tallar-li la gorja. Potser s’equivocava. Però no ho va suportar més, l’esment a la Yu Xin l’havia tret de polleguera i li feia l’efecte que no tenia res a perdre:

—Et destruirem. T’eliminarem. T’esclafaré. Guerra sense quarter! —renegà—: Vae victis!

—Vine! —respongué en Nuno Sanç—. Aquí t’espero.