16

Va començar el moviment dels preparatius per al «sopar de gala» amb en Blancafort accelerat com si l’espicossés un geni pagà. Encarregava les viandes, llebres, perdiu i senglar, totes les peces caçades per en Mafumet, i alguna conserva rapinyada en el rebost dels pobles abandonats.

—S’han acabat les píndoles de vitamines i els líquids energètics. Res artificial! —proclamà—. Ha arribat l’hora de mossegar!

Estava disposat a organitzar un àpat a l’antiga, amb sumptuositat, un banquet «gòtic»: estovalles de fil, cristalleria, canelobres i espelmes i domassos que acolorissin les parets sòbries del refectori. Malgrat les dificultats del temporal, en Blancafort va fer mans i mànigues per desplaçar-se fins a Terol per reclutar el «marbre», com deia ell. A peu fins al petit llogarret de Vil·lar i després, seguint el curs del Guadalaviar, amb la llançadora mecanitzada fins a la capital. Va fer els comptes de les dones que necessitava: una parella per a cada convidat del cercle que envoltava en Conrad (en Mafumet, en Sodano, el jove brigada i, a tot estirar, tres membres més de la «guàrdia pretoriana»). Confiava que l’amfitrió se sentís acompanyat amb la Bruna, amb tota probabilitat ja prou reviscolada per gaudir de la festa, i ell es buscaria dues porquetes ben llustroses, o fins i tot tres, perquè, afirmava, només hi ha una cosa més excitant que refregar-se amb dues dones alhora: fornicar amb una mentre veus com les altres dues s’enreden en una escena lèsbica.

—Ets un materialista atroç —va dir en Conrad, mentre el doctor Blancafort li exposava els seus plans—. En altres temps els germans de l’Orde t’haurien condemnat a morir lapidat.

—La carn és la meva meditació —va defensar-se—. Els metges tenim fama de promiscus i jo no faig res més que complir els cànons de la meva professió.

—I per a quan preveus celebrar el gran esdeveniment?

—Hauríem d’aprofitar ara que s’acosten les saturnals —va proposar en Blancafort—. El sol invicte i l’esperança del renaixement.

—Tot plegat em sembla una mica heretge —va dir en Conrad, rient.

En Blancafort, a Terol, va acabar amollant una bona tacada de lliures a compte de la paga dels serveis però no va acabar de convèncer a més dones de les que corresponien al suposat número de convidats mascles, com si entre les noies entabanades encara regís algun sentit de la decència de no compartir cap home.

—Quan corri una mica la beguda ja en parlarem de si continuen amb tantes manies —remugava el doctor quan visitava els antres i els bordells de la ciutat.

En aquesta línia volia, doncs, assegurar-se que no farien curt d’alcohol. Una bona part dels estalvis també es va escolar amb el vi. Una ampolla de criança, a més de ser difícil de trobar en una modesta capital de província propera a la línia de front, valia una morterada. Sort hi havia que als pobles de la terra de ningú en Mafumet havia arreplegat (tot i que la majoria del botí consistia en garrafes d’un líquid amb gust de vinagre) unes quantes anyades de finals dels noranta procedents d’Aragó, en l’edat d’or del lliure mercat entre els estats confederals amb Europa.

—En aquests racons hi havia cada celler… —deia en Sodano.

—Ens havíem engreixat massa —remarcava en Conrad—. Potser calia que rebentéssim.

Va continuar la recerca d’aliments refinats, vermut, cremes per als entrants i rebosteria per a les postres. En Blancafort s’hi començava a obsessionar: havia de demostrar a les noies que la classe marcava el comportament del batalló. Res de penúries castrenses. El doctor va arribar a convèncer el conductor de la llançadora de Vil·lar que contribuís a l’acte i, si el temps millorava, estengués el servei per traslladar la comitiva de dones fins a l’Ullal.