2

Una altra presència havia diluït la sensació de solitud que aclaparava en Màrius des de l’inici de la guerra i la fugida de la Yu Xin. En un transport sard que encara mantenia línies de comerç amb el nord d’Àfrica, viatjava en Conrad Llança, escardalenc i malferit, que, tot just posat a disposició de les autoritats, va ser identificat i hospitalitzat en un centre sanitari que els catalans havien condicionat a l’antic barri del Meki. En Conrad, que ja havia estat atès a Càller en una primera intervenció urgent que li havia salvat la vida, es recuperava a Argel favorablement i ja dedicava unes hores al dia a passejar pels jardins de la residència i a pensar en els capricis d’un destí que l’havia portat al lloc on havia promès no posar mai més els peus.

La primavera semblava avançar-se i, amb ella, la lluminositat dels dies que animava a continuar vivint. Estava intern amb altres ferits de l’ofensiva mossàrab i tornava a recuperar una certa complaença en el contacte humà. Va passar unes tres setmanes amb ells, xerrant, bevent aiguardent de contraban (contra les prescripcions facultatives i contra el seu costum abstemi), jugant als daus o, senzillament, veient esmunyir-se els dies estirat en poltrones confortables amb vistes al port sense dir-se ni una paraula. L’hospital era situat dalt d’un pujol; una brisa agradable lliscava per les glorietes i les galeries de l’edifici i feia arribar la dolçor del cel i el respir temptador de la mar. Hi havia, en el perfum d’aquesta brisa, suggestions de repòs i present ple d’expectatives. En Conrad contemplava, per damunt dels jardins i més enllà de les teulades i de les cúpules lobulades de les mesquites, la remor de la ciutat, l’estesa de palmeres arrenglerades a tocar de la platja i la pau somrient del Mare Nostrum que semblava aliè a totes les conteses i que senyorejava per l’espai fins a l’horitzó. Gaudia de la seva ociositat i rebia la convalescència com un temps regalat que obria un futur millor que el passat. La quietud, però, s’esberlà quan, un cop gairebé recuperat, com si l’haguessin estat supervisant, dos membres de la guàrdia d’en Màrius Gal·lè van fer acte de presència a la seva habitació i van reclamar la seva compareixença al palau califal, just una estona després que ell hagués comprovat els seus ressorts musculars i aconseguís alçar-se amb un sol impuls, senyal que començava a certificar el seu guariment. El parèntesi de calma s’havia dispersat tot i que, intuïa en Conrad, el repte que li anaven a encomanar el beneficiaria i potser representava la realització del seu anhel més profund.

Ho pensava mentre es desplaçava amb el transbordador fins a les instal·lacions del recinte del sobirà. En Conrad sabia per què no havia desertat i havia prosseguit el seu viatge fins a algun territori neutral del Mare Nostrum oriental. L’obligada parada a Càller per rebre auxili mèdic, tot i els recels que va aixecar el seu aterratge amb una nau estrangera i la indagació de les forces de seguretat, no hauria impedit que, un cop millorada la seva salut, s’infiltrés en algun vaixell de càrrega en direcció a la Petita Armènia i aconseguís deixar enrere tota la batussa que sacsejava el domini marítim fins aleshores encara sota jurisdicció catalana. Quan les seves condicions físiques van millorar una mica, una reacció automàtica el va induir a demanar el trasllat a la seu del nou Prínceps i renunciar, així, a la fuga. Malgrat l’aparent confusió, en Conrad discernia perfectament que el seu comportament no responia només a la inèrcia d’un agent amb el cervell liquat per massa dècades al servei de la Confederació (forçat, a causa de la seva estructura mental profunda, a continuar amb el sacrifici i amb la disciplina militar que imposaven les hores greus que vivia la pàtria), sinó que, en el rerefons de la seva actitud, no hi havia cap altra pretensió que tornar a tenir notícies de la Bruna, la remota possibilitat de saber alguna cosa justificava el seu retorn al servei i, de fet, totes les accions de la seva vida. «Alguns creuen en l’Ésser», es deia ell, «i jo crec en una dona». La confiança que no havia quedat sepultada per l’agressió mossàrab —en Conrad estava pràcticament segur que la Bruna no havia mort— i la possibilitat de tornar a reunir-se amb ella representaven el principal motor de la seva redescoberta fidelitat a la Confederació. Tibar del fil que el conduís un altre cop al redós de la dona era una oportunitat que només es presentaria a través d’en Màrius Gal·lè.

Aquest, certament, vestit amb la gramalla fúcsia i físicament molt més deteriorat, havia aguditzat la seva capacitat de llegir les situacions i compensava així les primeres xacres del cos, perquè, talment com si hagués penetrat en els estremiments de la seva ànima, el primer que li va comunicar després d’haver-lo saludat i de mostrar interès per la seva salut va ser confirmar-li que la Bruna vivia. No va ser fins que li va anunciar aquesta notícia que el Prínceps va afegir:

—Me n’alegro que hagis vingut a Argel.

Els astres es van il·luminar a l’interior d’en Conrad: tornava a creure en el destí, en una rotació superior de les esferes que proporcionaven un ordre i una redempció de totes les mancances, el signe dels esdeveniments que portaven l’amor.

—Hem rebut el seu senyal des d’una companyia mossàrab —va continuar en Màrius—. La tenen empresonada en una de les columnes que avancen cap a Barcelona des del sud.

El monjo guerrer no podia —ni volia— amagar el seu entusiasme.

—Estava convençut que se’n sortiria!

—Sembla evident que els mossàrabs tenen molt interès a mantenir-la amb vida —va observar en Màrius al qual es va desvetllar un sentiment de comprensió i afecte per la passió que desbordava en Conrad, ja que el Prínceps ho comparava amb el que a ell li havia provocat la Yu Xin—. Només esperem que no la facin servir en contra nostra. Si va sobreviure a en Nuno Sanç, també pot sobreviure a en Gonçalves de Montalvà i la seva cort.

—Quan tornaré a Catalunya? —va dir en Conrad, tot anticipant-se a les instruccions que el Prínceps li pensava encomanar.

—En les properes hores. Si ja estàs en condicions, ens desplaçarem tots junts —va declarar en Màrius amb una ombra de gravetat—. Els mossàrabs aviat començaran el setge sobre Barcelona i he decidit lluitar amb la nostra gent. El moment és extremadament delicat. Només hi ha espai per al col·lapse o per a la glòria. Per això hem d’impedir que, a la Bruna, li puguin extraure cap informació que afebleixi les defenses de la ciutat. T’haurem de demanar que traspassis les línies enemigues i rescatis la Bruna de les mans d’en Gonçalves.

El repte semblava descomunal per a en Conrad i més en la seva situació d’estar sortint d’una convalescència. La il·lusió de recuperar el seu amor, però, li insuflava forces per superar aquesta missió i tots aquells obstacles que els separessin. El Prínceps va somriure perquè havia recuperat la lleialtat d’un dels seus favorits.

—En veritat, Conrad —va dir—, t’hauria de demanar que un cop contactessis amb la Bruna l’hauries de matar, però no tinc el coratge per fer-ho. Em sembla, que si aconseguim alliberar-la, encara que els mossàrabs l’hagin extorquit i hagi revelat alguns secrets, tots serem més feliços.