25

Amb l’arribada de la nit, van atènyer un territori abrupte i es van esmunyir a través d’una barrancada estreta en la qual van aconseguir descansar. Tampoc no calia aprofitar la foscúria per avançar perquè les naus mossàrabs i els dispositius de reconeixement podien detectar presència humana malgrat l’absència de llum. Si la mala fortuna portava alguna nau de combat a pentinar aquella zona no tenien moltes possibilitats de sortir indemnes.

—Així doncs, estem acorralats —va dir en Conrad com si fes un balanç de la jornada—. València ha caigut i potser tots els altres estats han anat sucumbint com un castell de cartes.

—I Barcelona? —va preguntar-se en Blancafort que, a poc a poc, començava a recuperar el seu tremp habitual.

—Perduda la capital, perdut el país —es va lamentar en Conrad, però, a la vegada, el va sorprendre la indiferència amb la qual declarava l’extinció de la seva pàtria. Es van mirar i no va caler que es diguessin res per comprovar que els importava molt més saber què passaria amb les seves vides.

—No hi ha més remei que creuar la frontera andalusina —va dir en Blancafort—. Tenim el risc que ens detinguin i ens executin allà mateix, o autoritzin la nostra extradició als seus amics mossàrabs, però és l’única manera de trobar un transport que ens permeti sortir de la península.

—Per anar cap a on? —va preguntar en Conrad.

—Cap a Argel segur que no —va dir en Blancafort—. O almenys no comptis amb mi si vols tornar a la cort d’en Màrius. Estan acabats. Proposo que ens exiliem en algun territori neutral. A la Petita Armènia, en alguna illa…

—Un llarg viatge, vés a saber què ens trobarem.

—En qualsevol cas, si aconseguim embarcar, no estarem pitjor que ara —va afirmar el doctor.

Un fil d’aigua brollava de l’afrau i van beure abans de descansar. Van dormir fins a l’alba, incòmodes damunt les pedres del congost, i patint un fred que els penetrava fins al moll dels ossos. Es van corrugar l’un al costat de l’altre, i en Conrad, malgrat la baixa temperatura, es va deixar engolir pel somni profund amb l’agradable sensació de pensar que tot continuava igual que els darrers dies i que jeia al costat de la Bruna.

El matí els va despertar amb una llum grisa. Els cingles que els envoltaven eren pelats, sense cap altra vegetació que les escasses i raquítiques mates d’argelagues i farigola. No es movia res, més núvols van omplir l’obscuritat del dia. En Conrad va descobrir que, al sarró que s’havia endut en marxar de la fortalesa del Vil·lar, hi havia un parell de càpsules de nutrició i uns crostons de pa que havia arreplegat en el caòtic esmorzar al menjador mentre les prostitutes es despertaven. L’aparició dels aliments, que els permetrien matar el cuc almenys durant les properes hores, van insuflar-los d’un optimisme que va compensar de la boira tètrica i la visió adusta amb la qual havien iniciat la jornada.

A bon ritme tenien dos dies (o tres i mig) de camí fins a la frontera amb el petit califat que s’havia mantingut a la Península des de feia més de cinc-cents anys. Abans d’arribar-hi, en el supòsit de no ser interceptats per cap patrulla d’invasors mossàrabs, buscarien provisions en algun poble de les valls d’Alcoi i traçarien algun pla per creuar les defenses andalusines sense ser vistos.

La guerra continuava en la desolació i l’absència de moviments en els nuclis urbans. Les cases semblaven buides, no sabien si perquè la gent havia fugit amb tot el que havien pogut endur-se, en un èxode que s’endevinava bíblic, o si perquè s’havien amagat i no sortien per por de patir represàlies. L’esperança que els mossàrabs encara no haguessin penetrat en aquells territoris es va esvanir quan van haver d’amagar-se altra vegada a corre-cuita al cap d’un carrer en veure passar una columna d’homes custodiats per dos minotaures. Els fugitius preferien no preguntar-se cap a on conduïen els presoners i, sense dir-se res, es conhortaven tot pensant que els mossàrabs no gosarien exterminar i desplaçar tota la població. També anaven estudiant la manera d’abatre aquells nous espècimens concebuts per al combat i que semblaven haver esdevingut la punta de llança dels efectius enemics.

Als afores de Cocentaina es van aturar en una alqueria abandonada. El panell de serveis se’ls va aparèixer socarrimat segurament a causa d’un assalt i d’una picabaralla amb els invasors. Tal com havien imaginat, en el rebost de l’estació hi havia un raïm de càpsules d’alimentació que els permetrien subsistir gairebé quinze dies. Els nutrients semblaven que havien estat escampats per algú que havia fugit precipitadament.

—Un problema menys —va dir en Conrad amb més determinació, com si ja comencés a acostumar-se a aquell trànsit permanent i a aquella precarietat.

Al rebost es van topar amb un indigent, algú que no s’havia sotmès a cap tractament de regeneració facial i que per això es mostrava amb la decrepitud de la vellesa. Estava estès en un racó damunt d’una capa de drap i els va escrutar amb la seva mirada llòbrega, claudicant i la seva cara de cabra perduda. Al principi els va amenaçar amb un bastó niquelat i una respiració asmàtica.

—No em robareu més! No passareu.

—No pateixi —va dir en Blancafort—. Som catalans.

—Encara pitjor! —va exclamar el vell—. Si m’enxampen amb vosaltres, em torçaran el coll. Prengueu el que hàgiu de prendre i eixiu!

—D’acord! D’acord! —va dir en Conrad—. Agafem les càpsules i marxem. Els mossàrabs han arribat fins aquí, oi?

—Quan m’hi he amagat ja no hi havia ningú —va dir encongit. I amb una mica més d’empatia cap als nouvinguts va afegir—: Vinc de Concentaina, allà només queda un munt de runa. Els monstres aplanen tot el que troben al seu pas. No tenen pietat. És un càstig de Déu!

Davant d’aquelles notícies, en Blancafort es va girar cap a en Conrad i en veu baixa va dir-li:

—D’acord que disposen d’un progrés tecnològic que ens ultrapassa, però una divisió de minotaures no pot haver arribat fins aquí des d’Aragó i haver causat aquesta destrossa en tan poc temps. Aquests vénen de l’Al-Andalus. Han enviat una segona columna des d’allà!

—Seria millor tornar cap a l’est i provar d’embarcar-nos en algun port de la zona —va dir en Conrad.

—Això, marxeu! —cridava el vell—. Amb vosaltres em trobaran, segur. Si em quede aquí, sense moure’m, potser els esquivaré i vés a saber si no tornaré a la vida normal. Per què costa tant estar tranquil?

En Conrad el va mirar amb compassió. Ell ni s’havia fet aquesta pregunta perquè havia desconegut sempre la vida dels negocis, de la família, de les maneres de passar l’estona dels homes i de les dones dels pobles pacífics. En Conrad sempre havia vetllat perquè la majoria només tingués maldecaps petits com els del vell abans de la guerra, com, per exemple, no tenir prou recursos per a una operació de cara i deixar que els anys el solquessin d’arrugues i de taques rosades a la pell.

Es va recriminar el fet que, en la seva tasca, havia fracassat del tot. En Conrad no era l’únic responsable, ni tan sols un dels més destacats, però entre tots havien permès que el desastre fos complet.

—Au, anem —va dir a en Blancafort—. No destorbem més aquest pobre diable.