6

—Hi ha algú que t’espera —va xiuxiuejar la Consellera a en Màrius tot aprofitant l’aturada de les hostilitats—. Em comuniquen que l’han localitzada en un refugi col·lectiu i he demanat que la traslladessin a les dependències del palau mentre no tornin els bombardeigs.

En Màrius va restar immòbil i astorat, no sabia com actuar davant d’aquella notícia que el commovia interiorment més que la pitjor de les agressions mossàrabs. La Consellera va agafar-li el braç i li va picar l’ullet en senyal de proximitat i per mostrar-li que ella no pensava crear un maldecap afegit al garbuix de preocupacions que contorbaven el seu antic amant.

—Em sembla que hi hauries d’anar —va suggerir ella—. No sé quan tornaràs a tenir l’oportunitat de veure-la.

Un ascensor connectava el subsòl amb un edifici del call jueu des del qual partia una galeria porticada que constituïa un dels accessos posteriors al centre de govern de la Diputació del General. Durant el recorregut, va créixer en el Prínceps una sensació intimidant que es va oblidar tan bon punt va veure la Yu Xin amb aquell lleu somriure seu que barrejava la vergonya, la complicitat i el sarcasme. «Ah, Yu Xin», va pensar ell, el seu murmuri confús, la seva tendresa, l’olor dels seus cabells, l’escalfor del seu cos, el poder que tenia sobre ell. Ignorava si ella havia tornat en el fons perquè l’estimava o hi havia algun altre motiu encobert que l’havia fet comparèixer a Barcelona en aquelles hores dramàtiques. Però tant era, en Màrius va pensar que mai ningú no sap l’espai que ocupa en el lloc de les altres persones. Va perdonar els seus rancors i la seva absència només amb una abraçada silenciosa enmig d’una habitació que semblava condicionada per acollir-la, amb les parets revestides de catifes i de panells amb marcs lacats de negre. Si en algun moment havia tingut la temptació de recriminar-li el dolor que l’havia partit pel mig després d’abandonar-lo a Argel, tot impuls negatiu es va esbandir quan ella va estendre la mà per assenyalar un bressol on dormia un nadó com un batec que il·luminava tota l’estança. La Yu Xin s’hi va referir, amb una fredor cauta, com «vet aquí la nostra descendent». El Prínceps es va desfer en la contemplació d’aquella criatura adorable, amb el nas gran, occidental, i les galtes fines i molsudes de pell transparent. Un lleu moviment del cap de la nena el va omplir de pietat. En aquell moment terrible de penúries per a Catalunya al Prínceps li semblà que havia trobat la solució a tot, el cessament de les seves sofrences, l’absolució pels mals que havia causat en el passat.

—Aquí es dirà Griselda —va dir la Yu Xin—. Però a Orient l’anomenem Naran Toyá, «raig de sol», en mongol antic.

Al Prínceps li va semblar que, amb aquella nova vida, havia nascut tot un univers.

—Calia que tornés —va continuar ella—. Us hem d’ajudar.

—Griselda és l’avançada de la victòria —va dir en Màrius captivat—. Amb ella ha arribat la fe. Som indestructibles.

Ella va tornar-lo a abraçar sense dir res i va besar-lo.

—T’he enyorat tant —va dir ell mig plorós.

—No pateixis, sóc aquí amb tu, amb vosaltres, disposada a lluitar —va afirmar ella mentre li acaronava els cabells.

La va mirar de fit a fit.

—Estem resistint, Yu Xin. Els mossàrabs i els seus aliats preparen l’assalt definitiu però els refusarem.

Ell va notar que l’habitació del palau feia la mateixa olor d’encens i llimona que acompanyava sempre la seva estimada.

—Ho sé —va admetre ella—. Tenen massa punts febles i no derrotaran un poble combatiu que defensa la seva capital.

Per uns instants, en Màrius va percebre que aquell comentari traspuava aquell interès egoista de la Yu Xin d’arrenglerar-se amb els guanyadors. Però el Prínceps estava tan entusiasmat no només amb el seu retorn i amb la coneixença de la que podria ser la seva filla, sinó també amb la visió optimista que la Yu Xin compartia del conflicte —derivada, amb tota probabilitat, de la informació que havia captat durant la seva estada a Mongòlia— que va desestimar de seguida la baixesa del pensament. Ella era allà, amb la nena, i ell levitava amb la confiança que això li transmetia. En efecte, hi havia un futur, un futur personal i un futur col·lectiu, i la Yu Xin es va encarregar de verbalitzar-lo:

—Quan la guerra acabi i després que l’ordre torni a la Confederació, ens retirarem a Vil·la Avítia a criar la nostra filla.

Ell va riure.

—No havíem de marxar a Xita? —va dir.

—Ara que hi he estat no m’ha acabat de fer el pes. M’agrada més això d’aquí —va fer ella també rient.

—Mira tot el que haurà calgut que passi per tornar al born!

—Però aquesta vegada amb la companyia de dues dones. No t’avorriràs tant!

Els va interrompre l’udol terrible d’una explosió. Procedia de ponent.

—Em sembla que insisteixen —va dir ell. Es va encendre el llum de sol·licitud d’entrada de l’agutzil al qual en Màrius va respondre amb un estentori «Endavant!».

Es va presentar en Lambert, acompanyat d’en De Vico que, després de disculpar-se, van informar en Màrius de l’origen de l’impacte que havien sentit.

—L’enemic ha enviat una columna d’artilleria per castigar la instal·lació de l’escut del puig d’Ossa —va dir en De Vico—. Pensem que volen entrar per allà.

—Hauríem de concentrar els regiments en aquell promontori —va plantejar el Prínceps amb una cantarella animada que contrastava amb la gravetat de la situació i que va sobtar els oficials—. Si en Conrad Llança es troba preparat, caldria enviar-lo amb les guarnicions per dirigir la defensa.

—D’acord, Excel·lència —va respondre en Lambert—. Convindria no traslladar massa efectius del nord de la ciutat no fos cas que les divisions mossàrabs procedents dels Pirineus es plantessin al Maresme aviat.

—Fins que no tinguem notícia del seu pas per Girona hem d’enviar al puig d’Ossa la major part de les companyies —va observar en Màrius—. Després d’haver fracassat l’entrada per Montjuïc intentaran travessar l’escut amb artilleria terrestre des de la planura de les Esplugues. Com tenim les nostres bateries allà?

—Respondran bé —va dir en De Vico—. Haver minvat la seva força aèria ens ajudarà.

—Una altra cosa —va demanar el Prínceps amb naturalitat—, traslladeu la Yu Xin i la meva filla en alguna estança del búnquer en la qual puguin estar protegides i a prop nostre. No vull que tornin als refugis col·lectius. No em tornaré a separar d’elles.

—Sí, Excel·lència —va respondre en Lambert sense gaire entusiasme davant del somriure cofoi de la Yu Xin—. La Consellera ja havia ordenat que habilitessin un dormitori perquè s’hi poguessin instal·lar.

—Haig d’agrair que ella sempre pensi en nosaltres —va dir la Yu Xin sense ironia.