11

La imatge de l’aplec dansaire al voltant dels nuvis mentre es feien un llarg petó a en Màrius li va semblar memorable. El calfred que li va recórrer l’espinada va delatar una intensa emoció que va estranyar-lo, tan petri com es considerava en qüestions sentimentals. Les seves opinions sobre la feblesa que incorpora l’amor, la vulnerabilitat, i l’exagerat culte a la vida privada propi de la modernitat van restar una bona estona en suspens. Es va sentir reconfortat per admirar l’amor dels altres.

Assegut a la butaca davant de l’esplanada, en Màrius no va fixar-se en l’home que s’havia deixat caure també amb pesantor a la butaca del costat. Va girar el cap quan es va sentir observat per una mirada enriolada que d’entrada li va semblar una mica brètola i marcada pels efluvis de l’alcohol. Va somriure amb tota l’amabilitat que va poder i va continuar centrant la seva atenció en la dansa. Però els ulls aguts i penetrants de l’home mongol continuaven clavats en el seu perfil. Només després d’uns llargs minuts va entendre —estava perdent facultats— que aquella irrupció no havia estat casual.

—Potser hauria hagut de demanar-li una audiència oficial, senyor protonotari, però hauríem aixecat les sospites dels seus adversaris —va començar el desconegut.

«Protonotari», en realitat lloctinent del protonotari, locumtenens protonotarii, feia temps que ningú no l’anomenava amb aquell títol, l’única designació oficial amb la qual el Conseller aleshores en funcions l’havia investit a l’inici de la seva carrera, tot just després de sortir de l’Acadèmia. Aquella figura que li havia semblat desmanyotada a primer cop d’ull s’havia transformat en la imatge d’un home cepat, de traces severes, enfundat en un vestit sobri i resistent, com el d’un viatger que ha d’iniciar una llarga travessia. Des de l’Orde l’havien avisat que alguns sectors mongols frisaven per establir contacte i mantenir una entrevista d’aquelles característiques amb ell, però no s’esperava que aquesta es dugués a terme en ple convit de les noces d’en Bernat i la Yu Xin.

—I quins són els meus adversaris? —preguntà en Màrius, tot aixecant les celles, neguitós per tractar de pressa el moll de la qüestió.

—No són els mossàrabs, sens dubte —respongué amb calma i amb alguna errada fonètica—. O almenys no són només els mossàrabs.

Se sentia com si el metge li estigués a punt de recitar el diagnòstic de la malaltia que el profà tan sols havia intuït i, amb això, en Màrius va lamentar que de la seva feina, de la seva dedicació, i de la ingent inversió de recursos en intel·ligència per part de la Conselleria catalana, només en resultessin conclusions d’aficionat. Es percebien els dèficits d’haver-se conformat a assumir el paper de potència mitjana, en el fons d’esquena a les veritables pugnes que sacsejaven el món.

—Aviat hi haurà molts canvis —continuà el mongol—. I no sé si un poble pacífic com el seu estarà preparat per escometre’ls. De fet, potser aquí rau la seva major desgràcia: que han deixat de ser pacífics.

—No cal que ens acusi de res, senyor… —va dir en Màrius.

—Representant —va esclarir l’home sense desprendre’s d’aquella mena de somriure beatífic.

—Doncs això, senyor Representant. No cal que ens acusi de res. Vostès saben tan bé com nosaltres que la fractura ens hauria partit pel mig igualment —va protestar en Màrius, molest.

—Sí —va reconèixer el senyor Representant—. Em sap greu que hagin tingut la mala sort de trobar-se enmig dels focs. Vostès, que volien recollir-se en el seu plàcid hortet mediterrani, fèrtil i industriós, i vet aquí que algú els ha llançat els cavalls d’una antiga venjança.

—Almenys, a d’altres, els interessa parlar amb nosaltres —va dir en Màrius amb una cordialitat sobtada no pas exempta d’una mica de supèrbia—. Potser no ho tenim tot perdut.

Però en realitat es va trobar de sobte envaït per una por molt antiga: la d’un home acostumat a viure en un esquema i en unes categories que es troben a punt de ser substituïdes. Com si li hagués llegit el pensament, el desconegut va dir:

—No troba, senyor protonotari, que la nostra feina és convertir en certeses la incertesa que domina el món?

El mongol va esperar una resposta que no va arribar. En Màrius va tombar la mirada cap a en Bernat i la Yu Xin, que tornaven a ballar i reien al centre de la pista, i va pensar en les ombres que s’estenien al voltant d’aquella plenitud, la corrupció inherent a tot allò que sembla perdurable, la fragilitat amb la qual les formacions en aparença més sòlides pengen d’un fil. Les estructures socials no tenien temps de consolidar-se, l’esperança de vida d’una regla, d’un ordre, d’un sistema era més breu que el període invertit a desenvolupar una estratègia coherent i conseqüent, i encara més breu si es comparava amb el temps que requereix l’acompliment del projecte vital d’un individu. Li va venir a la memòria un antic precepte: «Mantenir el secret per evitar la ruïna de l’obra, la pertorbació dels esperits no preparats i el desordre social». Després el va envair un sentiment corprenedor de nihilisme que li va esprémer l’estómac. En Màrius es trobava massa consternat; no es va preocupar de fer servir la seva experiència per dissimular la seva inseguretat.

—Sembla que els nuvis s’estimen. És agradable veure persones enamorades —continuà el mongol—. No sap fins a quin punt hi ha gent de la República Popular que valora aquest matrimoni.

La seva veu es va aturar complaguda en la paraula «matrimoni». Tal vegada es tractava de les dificultats amb les quals es trobava a l’hora d’expressar-se en una llengua estrangera, però a en Màrius el va posar en alerta que la pàtina irònica que envoltava el comentari desaparegués quan es referia a la importància que en algun racó del planeta es conferia a aquella unió.

—No cal que disposin d’un gran servei d’informació per adonar-se que passem dificultats enormes —va admetre en Màrius— i que un matrimoni és un suport massa feble per capgirar la situació.

Es trobava estranyament còmode davant d’aquella presència, en el fons se sentia afalagat perquè els mongols li haguessin enviat aquell missatger. Això significava que el tenien en compte, que valoraven la seva posició entre els funcionaris de la Confederació.

—A Khambalik la posició oficial del govern és la de no-intervenció —va dir el desconegut—. Però hi ha poderoses faccions, amb ascendent sobre alguns ministeris, que aposten per una altra sortida. Els seus tentacles són molt llargs.

—Tan llargs que fa unes setmanes van arribar fins a Tóldoth, oi? —preguntà amb una mica més de fermesa en Màrius.

—Ni tan sols nosaltres estem molt segurs d’això. Hi ha motius per pensar que l’ordre hauria estat donada des d’alguna base dels nostres deserts, però l’origen del complot també es podria trobar més a prop, almenys amb l’assentiment d’algú que creuen lleial i que, no obstant això, els vol destruir.

—Algú de la Confederació? —va furgar en Màrius, neguitós.

—Les seves intuïcions es troben més a prop de la veritat que qualsevol de les nostres informacions —va dir el mongol mesurant les seves paraules—. Ningú no coneix millor les intrigues internes de la Confederació que vostè. Ja li he dit que no breguen només amb els mossàrabs, que hi ha força països estrangers interessats en una crisi a les seves latituds, fins i tot alguns sectors de la meva administració veurien amb bons ulls un col·lapse a l’Europa occidental, però cap intent no triomfarà sense la intervenció, o almenys la complicitat, d’algú d’aquí.

—Bé —resolgué en Màrius amb desgana—. Hauré de promoure noves línies d’investigació. Evitar la defecció dels nostres encara és a les meves mans, contenir les ambicions foranes m’ultrapassa. Espero que encara hi hagi marge de negociació.

—No gaire —insistí el mongol—. La temptació de, com en diuen… «fer llenya de l’arbre caigut» és molt accentuada en els medis que conec. Si em permet l’observació, senyor protonotari, trobo que els cal recuperar una posició de força que eviti l’atac frontal i que, precisament, els permeti guanyar temps obrint una ronda de negociacions. Com més temps allarguin la distracció, més temps sobreviuran. Encara és factible que aleshores els líders de Khambalik hagin girat els ulls cap a una altra banda, o que ells també s’empantaneguin en lluites internes.

—I per què nosaltres, senyor Representant? Per què a Catalunya? Per què han decidit participar en les nostres petites picabaralles? Potser haurien de parar més esment en els seus veïns, o en la cursa armamentística dels nàhuatls, o en els vacil·lants portuguesos, o en la bèstia adormida dels allmands. No entenc quin interès estratègic tenen en nosaltres —reaccionà en Màrius amb una flexió poc diplomàtica que mostrava de manera massa evident com la còlera el penetrava—. Per què no ens deixen gaudir del nostre benestar i de la nostra placidesa?

—La resposta, senyor protonotari, ja la sap —va prosseguir l’estranger tot preservant una calma que implicava una certa gravetat—. L’han de buscar en el seu comportament. Les actituds massa conservadores, senyor protonotari, porten a l’esllanguiment. Potser la fatalitat els tenalla perquè han estat massa acostumats a no arriscar. Tota comunitat arriba a una cruïlla que no supera si no prova alguna cosa diferent. Vostè prou que ho sap, això, segur que ho ha après en el curs de la seva dedicació a la lectura de la història, aquest bagatge que tant aprecia la seva Consellera i que també valoren, permeti’m que l’hi digui, els nostres agents.

Va tornar a somriure i, en aquell rostre tan inexpressiu, el somriure només va aconseguir transmetre una viva crueltat.

—Nosaltres no podem contenir la nostra força expansiva —va afegir—. I alguns se senten tan poderosos que no dubten a l’hora de lliurar-se a un despertar que esclafi els més febles, aquells que es pensaven que, sense moure’s i que mantenint la discreció en el concert internacional, continuarien gaudint d’una posició privilegiada.

La inquietud d’en Màrius s’accentuava no tant perquè l’enviat li mostrés una realitat que desconeixia sinó perquè trobava en cadascuna de les seves paraules les previsions que ell havia percebut però que no havia gosat verbalitzar. La Confederació havia caigut en una mena d’insomni, va pensar, feia massa temps que estaven engabiats en la inacció. Ara ho pagarien.

—A qui es refereix, exactament, quan parla d’«alguns»? De quines faccions, del Secretari General? Del President? De la camerilla del Primer Ministre? —va preguntar en Màrius no tant per curiositat sinó per dissimular l’esgarrifança que aquella conversa li suscitava.

—Veig que no està gaire al cas dels nostres afers —va dir el senyor Representant amb un to mofeta—. Saber més de nosaltres tampoc no ens neutralitzaria. Entenc que hagin tingut altres prioritats que una cultura estranya i distant. No li resoldré res si parlo del General 5 o de l’Intendent 14. En el fons, jo tampoc no sé quins plans tenen, però el dic de contenció està a punt de rebentar. Hem acumulat massa gent, massa recursos, el creixement ens demana una expansió. Creativitat? No en tenim gaire, és veritat, però què és la imaginació davant de la força? La força determina el progrés. Els canvis tecnològics seran els que responguin a les nostres necessitats i els que el món acabi consumint per segellar la nostra conquesta. La unificació i el socialisme ens han convertit en un colós, en una màquina perfecta que no necessita respirar.

—No em faci creure que ocuparan mig món pel caprici d’un artefacte, per una llei social que marca un destí inevitable —respongué en Màrius amb duresa—. Els allmands també estaven convençuts que actuaven segons un pla predefinit i transcendent, però els vam acabar derrotant sense pal·liatius. Rere els gestos orgànics de la comunitat, hi ha sempre una voluntat humana ben clara i ben nítida, en aquella ocasió una colla de psicòpates i d’assassins en el fons devorats per un sorral de febleses i de complexos.

Després de les tribulacions que l’havien envaït darrerament, en Màrius s’admirà —i s’estranyà— de la superioritat moral amb la qual davant del desconegut era capaç de titllar de «psicòpates» i «d’assassins» els allmands.

—M’està intimidant, senyor protonotari? —va acarar-se-li el mongol, sense desprendre’s del seu somriure desdenyós, insolent—. Dubta de la nostra fortalesa? De les nostres probabilitats d’èxit? Només que ens desprenguem d’un terç de la reserva de divises que hem amassat la seva moneda es devaluarà un vuitanta per cent i el poder adquisitiu dels europeus s’ensorrarà. No ens cal ni enviar els blindats.

—No, de cap manera voldria semblar presumptuós —va provar d’explicar-se en Màrius amb serenitat—. Només li demanava alguna cosa més que un suposat principi inexorable per saber què hi ha al darrere de la decisió de destruir o de perdonar un país. Per què la seva torre de control ha virat cap a nosaltres?

El Representant va tancar els ulls, com si s’estigués adormint. Semblava que volia retenir una sensació. Després d’exhalar un sospir, amb lentitud i una entonació especialment suau, murmurà:

—Hi ha dirigents… Hi ha dirigents incrustats a les cúpules que busquen una demostració de la seva hegemonia. Volen deixar clar que els equilibris han de modificar-se. L’expressió «cop d’estat» no és gaire escaient per referir-se al que es prepara. Res no canviarà en aparença. Que no es produeixi cap mena de canvi en les aparences confereix un gruix més inquietant als rumors sobre els moviments que es detecten a Khambalik. Potser caldria dir, si és que volem dir alguna cosa, que una mena de poder ocult, amb objectius mal definits però amb tota seguretat exorbitants, estreny encara més la societat mongola. La consciència d’unió entre l’individu i la massa ens impel·leix a provocar un gran salt endavant, una onada immensa, oceànica, una exaltació alada i victoriosa.

Tan bon punt havia pronunciat aquestes paraules, en Màrius va percebre com la festa començava a declinar. Els dansaires s’havien dispersat i a la pista només restaven un parell de joves fent l’enze i dues àvies que provaven de seguir el ritme de la música agafades com dues adolescents. Alguns convidats ja havien marxat i els altres s’aplegaven en petits grups tot acabant d’escurar les últimes engrunes i embolicant-se en una màquia de converses dedicades a l’acudit, a la fatxenderia, a la vulgaritat o, en el pitjor dels casos, a la rebequeria que esclatava en una vodevilesca disputa familiar. En Màrius va caçar al vol els comentaris d’una conversa entre les dues àvies que ja no ballaven i havien demanat un parell de copes de ginebra. No va aconseguir sentir el que remugava una de les dones, la que semblava més atribolada, però la irada resposta de la seva companya sí que va ser prou audible:

—Però el teu home no t’ho va deixar tot ben arreglat quan la va dinyar? Per quins set sous ara t’amoïna que se n’anés de putes?

Els cambrers recollien amb pesantor les deixalles i els gots vessats, i s’accentuava el contrast entre la seva feina executada des de la sobrietat i les palpitacions que s’estenien entre els convidats beguts. En Màrius no va poder evitar experimentar una estranya sensació sàdica quan es va imaginar que una ona expansiva i letal estava a punt d’aplanar tota aquella multitud amb les seves dèries i les seves ridícules preocupacions. Per això no es va immutar quan el mongol li va dir:

—Hi ha un perill que encara tenen més a prop. Els andalusins estan a punt de completar el seu programa atòmic. Els casinos, com veu, han funcionat a ple rendiment. Ara ja tenen alguna joguina amb la qual cobrir els seus amics mossàrabs. Les armes d’origen genètic també estan molt desenvolupades i susceptibles de ser venudes al millor postor.

Va trobar que seria absurd fer veure que ja disposava d’algun indici sobre aquesta revelació i per això va optar per respondre amb franquesa.

—Li agraeixo que m’hagi posat al corrent d’aquesta circumstància.

—No dubti que si algú té l’oportunitat de posseir més i de col·locar-se per damunt dels altres, ho farà. Cadascú al nivell de les seves possibilitats: aquestes dones de la festa arrambant alguna bossa de disseny amb quincalla daurada, els andalusins activant la seva ogiva nuclear, i els membres del nostre Comitè Central sotmetent algun altiplà centreasiàtic, o clavant una pica a l’Europa occidental per començar la invasió de la banda de l’hemisferi que els falta —va dir el mongol—. Tot és qüestió de temps, encara que, de moment, la sensatesa refreni alguns dels líders, especialment els que m’han enviat a parlar amb vostè.

—Però fins i tot aquests moderats també consenten pràctiques que fan molt mal a la Confederació —va replicar en Màrius el qual, un cop mostrades les seves mancances i les del servei que dirigia, confiava almenys a arrencar al desconegut algun detall més del quadre que s’estava dibuixant—. Al capdavall, els andalusins només han pogut obtenir la tecnologia nuclear del seu Comitè Central, sigui dels falcons o sigui dels més amansits que, tanmateix, s’enriqueixen a costa dels conflictes que ens estan fracturant.

El somriure del mongol s’endolcí, la cadència de les seves paraules va adquirir un to gairebé afectuós.

—Tots ens lliurem als altres. Tots ens guardem dels altres.

En Màrius dirigí la seva mirada altre cop cap a la pista de ball gairebé deserta perquè el públic que encara continuava la festa havia migrat a acomiadar els nuvis que iniciaven el seu viatge de noces. Només una arpista de l’orquestra tocava reconcentrada una melodia de vagues reminiscències lituanes i malenconioses. Al peu de l’envelat, algun dels assistents dormia la mona. Quan en Màrius es va tornar a adreçar al mongol, aquest ja s’havia evaporat i ell va restar una estona immòbil, tot meditant al voltant d’aquella estranya conversa.