17

Tret d’en Bernat, els altres mossàrabs no s’havien descobert les caputxes i continuaven sense oferir cap gest, amb un aire irreal, com de penitents o d’ànimes desencarnades. En Tallaferro, que havia vist i entès el gest de la Yu Xin cap a en Màrius, va fer una expressió de contrarietat:

—Abans retindríem València que Aragó. A nosaltres tampoc no ens interessa carregar amb un territori empobrit.

—Marcaríem la frontera al Segre, com demaneu —va acceptar la Consellera—. Les vostres manufactures tindrien la porta oberta cap als estats del nord, cap a Tolosa, cap a l’Alvèrnia, cap al Llemosí…, cap a Europa.

—També ens cal una sortida al mar —va rebatre en Bernat—. No ens deixareu escanyats a l’altiplà. Ens calen els ports valencians.

L’esquarterament de territoris, població i identitats començava a provocar una sensació d’ebrietat en el Prínceps i en bona part dels presents. Ignoraven fins quan duraria l’equilibri que estaven dibuixant però —malgrat la precarietat que definia ambdós bàndols que, sense haver aconseguit la capitulació de l’altre, s’havien vist obligats a arribar a un pacte— els unia la satisfacció davant de la dolçor del poder i de la capacitat de dictar solucions que influirien en el destí de milions de persones. Allò acabaria pitjor per als interessos catalans de com es van concloure les Guerres Alpines, va pensar en Màrius, però encara salvarien una bona colla de privilegis i de motius per sentir-se orgullosos. L’únic problema, va entendre el Prínceps, consistia a saber si en Bernat reclamava alguna cosa més enllà de l’autoritat i de la riquesa, una sortida que estava a punt de concretar-se. Per això quan en Tallaferro es va començar a mostrar conciliador el Prínceps es va trobar abocat a un fossar d’inquietuds.

—Bé, no ens acusareu d’intransigents. Acceptem l’apropiació d’Aragó i admetem el vostre domini sobre el corredor de Terol, un coixí de separació entre Mossaràbia i el Principat ens beneficiarà a tots dos —va anunciar en Bernat després d’uns segons de reflexió—. Sotmetre Aragó significarà una bona oportunitat per acabar de consumar la meva venjança sobre els súbdits d’en Nuno Sanç. Han estat massa presumptuosos per ser tan febles i tan miserables.

—Ens resta, doncs, València —va dir la Consellera—. Si els andalusins us han donat tant suport també us poden cedir l’usdefruit dels seus ports. En qualsevol cas, si accepteu el nostre govern sobre el territori estem disposats a reconèixer-vos franqueses sobre el Grau de Gandia.

En Bernat es va enutjar, o almenys va fer veure que s’enutjava:

—Ja sé que ens heu menyspreat durant segles però no som tan ximples. L’estat de València ha caigut sota el nostre jou i així continuarà. Per què ens hem de retirar i renunciar als seus recursos? Serà la porta d’entrada dels nostres intercanvis amb el món àrab i amb Mongòlia. Ja que no farem la guerra amb vosaltres, almenys hi competirem comercialment.

La Consellera va acotar els termes de la negociació:

—La línia de demarcació se situarà a València ciutat. La dividirem si cal. Del Túria fins al riu Blanc, o fins allí on tingueu l’acord amb els andalusins, serà vostre.

—La proposta hauria d’anar acompanyada d’alguna compensació —va dir en Bernat amb un somriure malèvol.

—Molt bé, quin altre territori proposes?

—No, no es tracta de més possessions, ni tan sols, com us deia, de quantitats a tant alçat que em deveu per les meves propietats particulars que restaran al Principat sota el vostre domini. Es tracta de persones. Millor dit, d’una persona —i aleshores es va adreçar a en Màrius—. Vull que em retornis la meva dona, que em retornis, la Yu Xin. La Yu Xin per València.