30

Els darrers caces anèmics andalusins van sortir a l’encontre de les formacions de la Confederació en un moviment de resistència desesperat. La força de l’adversari declinava com la llum del dia, ja propera al crepuscle. Després d’un intercanvi de foc confús, les naus de la guarnició del Pere el Gran van començar a abatre els adversaris sobre la ciutat d’Argel, amb algun artefacte que, tocat, roncava giravoltant sense control i s’encastava al bell mig del nucli urbà provocant centenars de víctimes i denses columnes de fum.

—Ho hem aconseguit —murmurà en Màrius, prement les barres de la mandíbula, travessat per un goig que fins aleshores no havia conegut, la satisfacció de lliscar en la glòria dels més grans. S’havia enfrontat a un gran repte i havia vençut. «Victòria amb destrucció total de l’enemic», va pensar, panteixant d’emoció. Havia mobilitzat les grans forces nacionals per a una fi justa. I l’ultratge de la mort d’en Bernat havia estat parcialment venjat. Tot plegat, un èxit. Almenys una bona notícia en aquells dies de penúria.

Els bombarders catalans van rabejar-se sobre els escuts de la ciutat. «Qui hagués concebut atacar amb bombes en una època de muralles magnètiques?», va preguntar-se en Màrius, inflat de supèrbia mentre les defenses andalusines s’anaven dissolent. Sense obstacles, les nodrisses de combat van sobrevolar els edificis a baixa altura, pentinant els espais on havien d’aterrar els transports amb els blindats i la infanteria que tot just partien dels hangars dels creuers.

La primera columna de tancs va desembarcar a l’est del port i va avançar cap a la Medina gairebé sense resistència i sense patir pèrdues. Una segona brigada mecanitzada es va acostar a la ciutat pels suburbis de l’oest. L’enorme massa de màquines rugia sembrant el pànic. Les companyies que s’encreuaven eren aplanades. Els blindats enemics havien estat perforats per les unitats contra els tancs i pels bombarders des de l’aire i cremaven amb resignació. Cadàvers de soldats i de civils andalusins s’amuntegaven pels carrers. En Màrius, des del pont de comandament del Pere el Gran, es va adonar que no sentia cap llàstima pels vençuts. Definitivament, l’època de la pau, de l’estabilitat i de la tranquil·litat s’havia tergiversat en una bèstia rude i violenta. «Cap compassió», es va dir. «Els andalusins han col·laborat amb els mossàrabs per destruir la Confederació, van nodrir l’escamot que va matar en Bernat, mereixen aquest càstig», va pensar, i així reprimia l’altaveu d’algun remordiment inoportú. «He pres les decisions correctes».

Al sud, en direcció cap als erms, també es van desplaçar diversos batallons amb el propòsit de prendre el control dels pous de petroli i dels oleoductes de gas, una maniobra que havia de ser executada amb rapidesa per impedir que l’enemic sabotegés les seves plantes de producció en la retirada.

En Màrius, pletòric, va girar-se cap a en Lambert:

—D’aquí a unes hores estarem brindant en el palau califal —va anunciar.

—Haig de felicitar-lo. No està gens malament per a un polític —va dir en Lambert mentre deixava anar un sospir ambigu i li allargava la mà dreta (l’esquerra, amb la pròtesi, mantenia un llum roig i silent a l’altura del canell que, malgrat tot, encara inquietava el protonotari, ara comandant)—. El cop ha estat genial.

—Gràcies —va respondre en Màrius i va afegir un compliment que sabia que agradaria a l’almirall—: El nostre exèrcit continua sent exemplar. Els propers que gosin desafiar-nos ara ja saben que es toparan amb una de les millors armades del món.

—Sí…, del món —va repetir cofoi en Lambert.

En Màrius encara no les tenia totes amb l’almirall. El va estudiar de cua d’ull mentre contemplaven la ciutat d’Argel amb els seus colors blancs i cremosos, els seus minarets i les seves palmeres, amb algun espetec roig que trastocava les illes de cases com si rebentés una llavor de magrana. «Em recorda Tóldoth, però amb mar», va pensar el protonotari. I després va tornar a dedicar les seves reflexions a l’almirall que continuava sense moure’s del seu costat, tot respirant amb pesantor i amb un petit xiulet intermitent que procedia del braç artificial. «Ja tindré temps d’ocupar-me d’en Lambert», va considerar, «controlaré tot el que faci». En qualsevol cas, aquella victòria esclatant els aproximaria. Després de tot l’encadenament de signes de feblesa que havia mostrat Catalunya i la Confederació, només en Màrius havia ofert una injecció de moral, una resposta sòlida, un lideratge. La gent, normalment, acaba seguint els més forts.