18

—Es tracta —va continuar en Bernat— que retorni al seu legítim espòs. Al final només parlem de justícia. Una dona significa molt menys que tota la gent que ha mort en aquesta barbàrie, una part infinitesimal de la població que habita entre el Túria i l’Ebre.

—Si tan poc representa, per què la reclames? —va aconseguir articular en Màrius, confús, tremolós, tenia la intuïció que entre les reivindicacions mossàrabs sorgiria aquella demanda. Les mirades es dividien entre les que convergien en el Prínceps i les que ho feien en la Yu Xin, que continuava amb el rostre absort, sense intervenir, com si allò que discutien no l’afectés. En Tallaferro, sense deixar de somriure, va endurir el seu to de veu:

—Aquesta noia discreta i apocada t’ha enganyat des de sempre, Màrius —va dir—. Et faig un favor si et deslliuro de la Yu Xin. Ha estat maquinant com ensorrar-te i com usurpar el botí de la Confederació des del principi. No oblidis que rep instruccions directes de Khambalik. Per què et penses que va tornar del seu exili després de parir? Per què et trobava a faltar? Sabia que veníem i que anàvem a propinar el cop de gràcia als catalans. També sabia que jo era viu i estava disposada a rebaixar-se i a fer-me la cort una altra vegada quan hagués entrat a Barcelona i m’hagués annexionat el Principat. No veus que és un escurçó? Em va entabanar a mi i després a tu perquè des de Mongòlia li havien dit que calia controlar un govern a l’Europa occidental i perquè a ella li agrada viure envoltada de luxe i de serfs que la ungeixin amb tota mena de capricis.

Al principi en Màrius no responia, tornava a estar en blanc. En el seu cervell xocaven emocions i pensaments contradictoris. Però va tancar els ulls i es va alliberar dels núvols de torbació. Una convicció es teixia en el seu interior amb delicadesa i fermesa: confiava en la Yu Xin. La manera que havia tingut tan sols feia uns instants de lliscar-li la mà per l’espatlla corroborava la seva lleialtat. Ell es va aixecar lleugerament del tron i va mirar cap enrere fins que va descobrir el rostre de la mongola seriós però a la vegada pacífic tot fent que no amb el cap. No s’avindria mai a convertir-se en moneda de canvi. El seu lloc es trobava al costat del Prínceps sense fissures. Després, en Màrius va tornar a observar en Tallaferro, però aquesta vegada amb una mirada càustica que reflectia la seva seguretat. «Ell encara l’estima», va pensar. «La Yu Xin és el seu punt feble. Es pensava que la política la desplaçaria de les seves emocions però no ha estat així, continua incrustada en els seus sentiments». En Bernat s’adonava del veto a les seves demandes, llegia en els ulls d’en Màrius que ja es trobava molt lluny de l’òrbita de complicitats que unia el seu antic mestre amb la que havia estat la seva dona. Per això no va deixar de parlar i, en la xerrameca (en Tallaferro s’havia tornat més xerraire) el Prínceps va copsar la veritat de les seves intuïcions.

—Encara dubtes? Saps que no m’equivoco —va continuar en Bernat—. No volies furgar en aquest tema perquè sabies que emergiria la veritat. No has tingut coratge per reconèixer que la persona que estimaves era la persona que et volia destruir. Però el pitjor de tot, Màrius, és que t’entenc, comparteixo les teves obsessions i això que un dia ens va fer amics, ara ens torna a acostar. Ella mereixeria que desembeinés el sabre i li tallés el coll aquí mateix. Ens trauríem de sobre un problema greu i no caldria que els mongols fiquessin el nas en un tracte que afecta només catalans i mossàrabs. I, no obstant això, ja ho veus, aquí estic suplicant-te que me la tornis, en plena disposició de renunciar a un dels territoris que he conquerit, només per poder continuar gaudint d’ella, per estar a prop seu i per provar de reconstruir tots els moments feliços que havíem viscut en el nostre matrimoni. Potser per aquest motiu que em despullo completament davant teu i de la teva delegació i us confesso quin ha estat el veritable objectiu del meu retorn i la meva demanda principal per assolir la concòrdia que els nostres pobles mereixen. Una pau per una dona? No deu ser tan forassenyat si els aqueus i els troians van fer una guerra per la mateixa causa.

Aleshores, gairebé sense que els interlocutors se n’adonessin, es va precipitar una seqüència de fets estranys i fulminants.

Un dels encaputxats mossàrabs va córrer de dret cap a en Màrius amb el reflex d’una daga apuntant-lo que s’hauria clavat al pit del Prínceps si una altra figura, procedent de la delegació catalana, no hagués reaccionat i no s’hagués encreuat entre l’agressor i la víctima. Va ser aquest defensor el que va rebre el cop del coltell que li va esqueixar la tràquea. Amb la mà es va agafar amb l’empunyadura mentre s’anava ofegant en el sang que sorgia a borbollons.

—No! —va cridar en Màrius des del fons de l’ànima tan bon punt va entendre el que havia succeït.

Semblava que la Yu Xin es desfeia entre la sang i la seda del seu vestit. Va estendre el braç cap al Prínceps que acabava de salvar amb el seu sacrifici i, amb un darrer esforç, va emetre unes alenades trencadisses que es van condensar en els mots següents:

—T’he estimat molt.

I el tel de l’estupefacció de la mort es va ensenyorir dels seus ulls. Les ninetes fosques de vidre van restar clavades en en Màrius fins que el cap es va decantar cap enrere i tot el cos va davallar pels esglaons de la tarima. La commoció va tenallar els presents en un silenci reverencial.