2

I, per damunt de totes les característiques desagradables amb les quals havia de bregar un visitant de la metròpoli, pensava en Màrius, hi havia l’accent horripilant amb el qual els mossàrabs parlaven en català. Una cadència pagesívola i rude que accentuava les consonants aspirades. En els mossàrabs educats, l’expressió catalana encara semblava més grotesca: volien parlar amb tanta correcció, dissimular amb tanta obstinació els seus orígens, que els sortia una llengua artificiosa, impostada, sense ànima. El triomf de la catalanitat es revelava quan un mossàrab cultivat llegia textos en català escrits per un altre mossàrab. En aquell gest, s’exhibia la completa falta d’autoestima per la llengua pròpia que gairebé desterrava el mossàrab de l’expressió escrita com es marcia en l’espai públic.

En aquella ocasió, quan en Màrius va tornar a veure en Bernat, va fer broma remarcant-li que ja s’havia impregnat d’aquella dicció gutural, d’altra banda tan encomanadissa. Això va ser el matí següent de l’arribada d’en Màrius a Tóldoth. A primera hora va anar al quarter que havien instal·lat en unes discretes oficines al call de la ciutat. En Bernat el va rebre amb alguns dels seus col·laboradors: en Samsó Sureda, en «Camatort»; en Conrad Llança de Montagut i la Bruna de Verm, totes persones de caràcter bo i noble, pensava en Màrius, però amb una capacitat extraordinària per actuar amb astúcia i crueltat quan es tractava d’enfrontar-se als que contradeien els interessos de la Confederació. Aquells agents d’elit eren tímids i taciturns, riallers i freds, meditabunds, vagabunds, contemplatius, sempre alerta per defensar la causa, per complir les ordres d’un govern que no menteix mai. «Sou la primera muralla», els havien dit els instructors, els confins de la comunitat més enllà dels quals, en sentit real o figurat, només hi havia el caos, la selva, la planura eixarreïda, els estranys i els bàrbars. Eren el morter que permetia la convivència i que els altres ciutadans poguessin dedicar les seves vides a la tertúlia, a la resolució d’un algoritme o al comerç de la poma. Bons soldats, alguns, com en Conrad Llança, que vestia l’hàbit negre, duia el cap rapat i una arracada d’or blanc a l’orella esquerra, triats i entrenats per l’Orde amb el consentiment de les institucions; sotmesos a dures condicions físiques i mentals per superar situacions extremes, amb habilitats de vegades conreades a base de talent natural i d’esforç i de vegades amb el suport d’implantacions i estimulants. La Consellera i els seus delegats hi tenien una confiança cega. Gent com aquella, pensava en Màrius, sabia portar totes les forces subterrànies del poder cap a una direcció clara.

Mentre en Camatort es va oferir a servir el te amb les seves mans tosques —beure te, observava en Màrius amb preocupació: una altra de les influències orientals—, en Bernat el va posar al corrent de les operacions que, en general, s’havien efectuat en els terminis i en la forma prevista. Les paraules d’en Bernat eren adustes, amb un pòsit ple d’acusacions que, a en Màrius, no va agradar-li gens:

—Els infiltrats contenen la indignació de les bases. Han promès que en la propera negociació obtindran més competències i més recursos del govern de Catalunya i del govern confederal. Estan impacients i les morts els han acabat de revoltar. La propaganda tampoc no els ha apaivagat, tot i que els mitjans han presentat les víctimes com a «servidors» de Catalunya i objectes de la violència terrorista, però els nacionalistes mossàrabs els han identificat com a seus. En una manifestació, alguns brandaven els retrats dels difunts amb la divisa de «patriotes». El grup d’en Murgades no ens ha secundat i ha contradit el nostre missatge. Ha presentat el seu president com un màrtir per la llibertat.

—Qui ens ho havia de dir… —remugà en Màrius—. Després de tot el que va cobrar de nosaltres… Ara convertit en una icona. No hauríem d’haver permès que les seves empreses creixessin tant. Vaig avisar la Consellera i el Prínceps que anessin amb compte però no em van fer cas.

—Oficialment, una comissió d’aquest departament s’ocupa d’investigar els crims —va dir en Bernat—. He concertat alguns interrogatoris. Això els distraurà i posposarà una reacció que en aquests moments no penso que estiguéssim en condicions de controlar.

—No tenen tants recursos, fins i tot estan a punt de perdre la dignitat, el benestar immediat d’un futur fora de la Confederació espanta la majoria —va objectar en Màrius.

—La nostra acció els uneix. Els hem començat a col·locar en una situació massa desesperada —va dir en Bernat, secament.

En Màrius va anticipar-se a la recança que llegia en els ulls d’en Bernat, la mateixa que traspuava el dia de la seva trobada a Vil·la Avítia. Aquesta vegada, però, ni l’esforç per mantenir l’expressió impenetrable que hauria de caracteritzar l’activitat d’un agent de la Consellera aconseguia dissimular la profunda decepció que envaïa el rostre d’en Tallaferro. «M’has mentit, mestre», semblava que li digués amb aquella mirada. La franquesa aquosa dels ulls d’en Bernat ofegava en Màrius.

En Camatort s’encreuà per recollir la tetera buida i amb el seu somriure humil i inepte relaxà l’ambient durant uns instants. La seva lletjor, amb els seus ullals d’acer i les cicatrius tribals de les galtes, hauria espantat alguna de les seves potencials víctimes però per als coneguts tenia un aire simpàtic.

«Amb el que guanya, bé que podria embellir-se amb algun cultiu genètic», va pensar en Màrius abans de tornar a dedicar l’atenció al deixeble.

Per què havia permès que en Bernat acabés pensant en termes de bondat? Això segur que era la perniciosa influència de la Yu Xin, conjecturà. Semblava que el seu protegit hagués oblidat de pressa la primera lliçó del manual, la que establia que les regles per mantenir l’hegemonia del Principat dins la Confederació es troben al marge de qualsevol mena de judici moral. Ho va expressar de la manera més sentenciosa que va poder trobar:

—De vegades hem de sacrificar el bestiar malalt.

—No en tinc cap dubte —respongué en Bernat davant dels seus col·laboradors amb una veu que havia perdut la seva brillantor.