22

El dia es va espatllar, es tornava rúfol per moments. Quan van baixar del promontori en direcció a la vall, on els havien informat que hi havia un altre hangar amb alguns vehicles disponibles, el cel es va enfosquir en una barreja de brossa i d’obscuritat.

—Veus aquesta negror —va dir en Blancafort consirós—. El temps s’acaba. Són les tenebres que porten els vencedors.

En Conrad callava. Havien de tornar a la fortalesa i recollir la Bruna. Es volia enganyar sobre les conseqüències del comentari del doctor. Si l’ofensiva era imminent, la fortalesa cauria amb la Bruna dins i ells restarien atrapats a Terol.

—Hem d’aconseguir la nodrissa, de pressa —va dir, finalment.

Els colors vius de les façanes que es dreçaven sobre el congost s’havien enterbolit amb el temps de deixadesa. En el descens per la rampa que menava a l’entrada de la ciutat, els oficials van corroborar que Terol vivia els seus moments més precaris. Abans de ser devorada per l’enemic semblava que anés a ser devorada per les roques i per les branques dels arbres negres i despullats. Un halo de grisor mesquina tornava a envoltar la posició.

Els va animar comprovar que a l’hangar encara hi havia activitat. Un grapat d’operaris treballaven en l’ajustament de les planxes d’alguns blindats. En Conrad havia oblidat que feia unes setmanes havia encarregat uns androides de reconeixement després de mesos de no poder produir-ne cap. I ara va maleir que els recursos no s’haguessin invertit en transports per evacuar la plaça. Per això l’encarregat del taller només els va poder oferir una ferralla mig desballestada i exigia un preu més enllà de les seves possibilitats. El buc de la nau estava pintat amb un aerosol rosat, calent i tropical, i semblava que havien gratat la pintura de les juntures i de la cabina amb una navalla. Els motors estaven adornats amb bombolles i cintes d’argila translúcida, com fusos d’algues artificials. Semblava un aparell dedicat a alguna activitat lúdica que havia estat reconvertit en un utilitari de transport interurbà.

—No trobaran res més en tota la ciutat —va afirmar com a argument definitiu per tancar la transacció a canvi d’una quantitat abusiva. I els va recordar que encara li devien el primer pagament dels androides.

Quan en Conrad va carregar la quantitat de lliures disponibles en el llapis digital, l’encarregat va arrufar el nas:

—Amb això no aneu enlloc —va protestar. Tal com havia pronosticat el pilot de la llançadora, la moneda confederal era paper mullat en aquelles terres mig aïllades i a punt de capitular—. No teniu res més? No ho sé, or, silici, barres de crioconservació? Als que vinguin els hauré de vendre una altra cosa.

—No vindrà ningú. No sap amb qui està parlant? —va tallar en Conrad, amb un to pausat i profund amb el qual semblava contenir la còlera que estava a punt de rebentar—. Sóc l’oficial Llança, el cap de la guarnició del Vil·lar. El puc fer detenir per traïció ara mateix. Avui hem escoltat coses molt greus. A l’església corren rumors infectes. Des del comandament central potser ens reclamen executar alguna d’aquesta escòria que va escampant mentides i desmoralitzant la població.

El mecànic també adoptà un to hostil.

—No cal que ens enganyem, missier Llança. Això és qüestió de dies, o potser d’hores. Jo els dono la llibertat. A canvi només els demano un coixí per anar tirant amb els mossàrabs. No sé què ens trobarem però segur que serà millor que la misèria on ens han fet caure els nostres i la colla de sàtrapes que es foten la gran vida a Argel.

Aleshores en Conrad va canviar d’estratègia i va reclamar la confiscació de la unitat per exigències de l’Estat Major.

—Accepti les lliures i almenys tindrà una mínima compensació —va exhortar-lo en Conrad—. Sigui com sigui ens quedarem amb la nau.

El mecànic, arrugat i xaruc, es va asseure en un escambell, va encendre una cigarreta amb parsimònia, va fer una pipada i dedicà un somriure maliciós, amb unes dents tan blanques per a la seva edat que no dissimulaven la seva condició de teixits cultivats genèticament i comprats de contraban.

—Vostè no rep ordres de ningú —va dir l’home i va sacsejar el cap—. Sap tan bé com jo que estem sentenciats per culpa dels seus superiors. Ara va per lliure i vol escampar la boira abans que sigui massa tard i que els mossàrabs facin amb vostè el mateix trinxat amb el qual s’han cruspit el dement de dalt. O és que no ha sentit les noves que arriben d’Aragó?

En Conrad es mostrà immutable:

—Està caient en una desobediència intolerable! Necessitem la nodrissa per a reconeixements a la frontera: o ens la dóna o la prendrem.

—Diuen que a Saragusta no hi ha ni un edifici dempeus, que tot és cendra —va continuar el mecànic amb una rialleta canina—. Diuen també que a Argel han rebut el cap d’en Nuno Sanç fent una ganyota més aviat lletja. Aquest Gonçalves de Montalvà no s’hi posa per poca cosa. I mira que semblava inofensiu…

Aleshores en Blancafort va desembeinar una daga i va segar la gorja del mecànic amb un moviment precís, el cos va restar abatut sobre l’escambell envoltat d’un bassal de sang, fins que va anar relliscant durant uns llargs segons abans de precipitar-se a terra, enmig del llot.

—Quin idiota! —va murmurar en Blancafort—. Au, agafem la nodrissa.

Al principi, la resta dels operaris estaven tan desconcertats que no van reaccionar. En Conrad també va desenfundar un canó vespa que duia arrapat a la cuixa i els treballadors van córrer cap a la sortida posterior de l’edifici. Ningú no estava disposat a arriscar la pell per una causa tan banal, ni que fos contra els perdedors.

—M’havia proposat no tornar a fer aquestes coses —va lamentar-se en Conrad un cop dins de la cabina de la nodrissa, mentre el motor roncava amb uns espetecs desesperançadors.

—O ell o nosaltres, Conrad —es va defensar el doctor—. Au, anem!

Els reactors es van encendre amb un llum de color blau clar i la nau es va desplaçar cap endavant. Després es va elevar uns metres de terra i va prendre embranzida.