28

En Màrius s’arrapà neguitós a la butaca del pont de comandament. Les mans li suaven. Tant de temps desitjant el moment èpic i quan calia actuar s’acovardia? Havia estat així també amb els grans homes que admirava? És que, en realitat, si es furgava en el coneixement profund de la microhistòria, no hi havia coratge? Alexandre, Juli Cèsar, Gengis Khan, eren tots una fantasia? Estaven aterrits en els moments anteriors a la batalla? És que només hi havia transpiracions, excrescències animals, putrefaccions i instint? Aquella darrera era la paraula que l’amanyagava: tanta preparació, tanta sofisticació, perquè tot depengués de l’instint?

El cos li bullia per dintre, era com si exhalés una emanació intensa, vibrant, esborronadora, un alè fosc i corrosiu. En Màrius havia decidit i sentia que no controlava res. No pensar, no volia pensar i, tanmateix, es preguntava si, durant unes fraccions de segon, a Guadalcanal, en Bernat havia percebut el dolor i la imminència de la destrucció com potser ara ell, si l’enemic torpedinava la flota i l’estació de combat, notaria que s’estava estavellant en les tranquil·les aigües del Mare Nostrum. Viuria la caiguda de l’abisme amb la lentitud necessària per patir la penetració progressiva de les urpades de la mort? «Bé», va pensar, «ja n’hi ha prou de tanta malastrugança». El seu deixeble s’havia desintegrat però ell s’afermaria al món. «Ara concentra’t». Calia concentrar-se i mirar endavant. Avançar, avançar sempre, encara que caigués una pluja de foc. En algun moment l’eternitat havia d’irrompre en la seva vida petita, miserable i humana.

Travessaven el cel diamantí amb una velocitat lenitiva. La mar llisa de plata, estesa amb la seva immensitat majestàtica, espurnejava en una vasta explosió de llum. Al costat del Pere el Gran circulaven les naus escorta i les unitats d’avituallament: els llenys, les tarides, les nodrisses i els caces de reconeixement i les galeres de xoc, amb els seus tres pisos de castell a proa i popa, disposades al voltant de la nau almirall en cas de combat aeri.

En Màrius, mentre contemplava la flota, havia entrat en uns instants de calma que van ser grollerament interromputs:

—Els esclafarem com xinxes! —bramà en Lambert amb el seu pap ple de fatxenderia. Arrugat, cepat, una mica coix, amb un ventre com una bóta que contrastava amb el seu cap petit, el seu pit enfonsat i els seus braços prims, en Lambert desvetllava a en Màrius una sensació creixent d’alarma cada cop que obria la boca. La cara de vegades se li enrogia com si estigués a punt de patir una crisi cardíaca. Continuava sense saber del cert si podia comptar amb ell. En el fons, en Màrius estava convençut que la malfiança era mútua i que la postissa cordialitat amb la qual en Lambert l’havia rebut no aconseguia sufocar els renecs de l’almirall contra aquell que ell deuria titllar de «comissari polític», el supervisor governamental que li havien imposat i que li restava capacitat de moviments en el terreny de la seva suposada jurisdicció suprema: el camp de batalla. En Lambert havia crescut en la rudesa de les campanyes a les fronteres de la Confederació; els seus gestos bruscos, el seu llenguatge sovint barroer, contrastava amb l’esperit selecte d’en Màrius Gal·lè i amb el dels alts funcionaris que s’havien format a les escoles d’administració pública. Que en comptes de braç i de mà esquerra, en Lambert lluís una pròtesi amb pedaços de pell artificial (que de tant en tant s’esqueixaven tot deixant al descobert una estructura de falanges d’alumini i de microprocessadors) tampoc no ajudava gaire a generar empatia. En Lambert estava orgullós de la seva tara, sempre recordava que havia perdut el braç en acte de servei, tot perseguint frisons contrabandistes a la llunyana Borgonya, quan la tronera des de la qual disparava contra uns malfactors que fugien amb una llanxa es va tancar de sobte amb una planxa que li va segar l’extremitat. A en Màrius, li havia explicat aquell capítol cada vegada que l’havia trobat, i això que durant una temporada havien col·laborat amb la repressió del crim a Coblença, quan, a en Màrius, li havien encarregat la direcció dels serveis secrets en aquella regió. «M’ho tornarà a dir?», havia pensat just després de prendre possessió del comandament de l’estació. I, en efecte, després d’una petita conversa informal de benvinguda, en Lambert va deixar anar:

—Aquesta colla de sodomites andalusins no ens emprenyaran ni una mil·lèsima part de com ens van plantar cara els frisons dels collons. Allò eren homes aguerrits i ferms! Guerrers implacables que, quan et descuidaves, els tenies al davant amb un matxet entre les dents. Fins i tot encara conserven el meu braç de record. El vaig perdre a la frontera amb Allmania, no sé si l’hi he contat mai…

Cap a qui es decantaria en Lambert quan la disputa, si arribava el cas, ja no els enfrontés contra els andalusins sinó contra el Prínceps? L’únic aspecte sobre l’almirall que tranquil·litzava en Màrius consistia en la intuïció que en Lambert, d’una intel·ligència més profunda que la que revelaven els seus posats toscos, semblava impregnar-se d’una qualitat inherent als homes expeditius essencial per superar els moments de confusió: la de seguir el cavall guanyador. Si el Pere II el Gran encara no s’havia amotinat i si havia deixat que en Màrius, designat per la Consellera i per l’Estat Major, ocupés la plaça rectora del pont de comandament en la missió contra Barbaria, tal vegada era perquè en Lambert ja havia calculat que el bàndol de la Consellera i d’en Màrius semblava el que tenia més possibilitats d’èxit.

—La ciutat d’Argel es troba en l’objectiu dels nostres míssils de creuer. Els radars no detecten naus enemigues tot i que ja fa estona que ens hem endinsat en l’espai aeri andalusí. Tampoc no hem rebut cap senyal de dissuasió —informà l’oficial de comunicacions.

—Iniciem el bombardeig, doncs. Projectils en posició! —ordenà en Lambert, però en Màrius el va interrompre i això va desvetllar un lleu però perceptible enuig en l’almirall.

—Un moment —va dir—. Aquesta quietud no m’agrada. Enviem un esquadró de caces de reconeixement abans de procedir a l’atac.

—Estem desmuntant el factor sorpresa —es queixà l’almirall, contenint la còlera que li estava encenent la sang—. Hem de disparar els míssils ara.

—No hi ha factor sorpresa —replicà en Màrius—. Ens estan esperant. Què es pensa, almirall Lambert? Que els serveis d’intel·ligència andalusins no treballen? Que no saben que l’estació ha partit de Marsella ni que hem fet escala a Minorica? No ens han atacat perquè no disposen d’una flota prou poderosa per escometre’ns en un escenari obert. Però des d’una posició defensiva ens poden fer mal.

En Lambert no va respondre. Es limità a adreçar un moviment despectiu amb la mà als oficials executors a fi que complissin els dictats d’en Màrius i tramitessin la sortida dels caces. Després s’acostà mut al finestral a través del qual es començaven a entrellucar els promontoris retallats de la costa de Barbaria. Feia ostentació d’una actitud entre passiva i rebeca com si li volgués dir a en Màrius, amb aquell posat irat, que, o se seguia l’operació d’acord amb les seves directrius, o el deixaria a l’estacada.