11

Potser perquè, en el fons, confiava en una imminent aparició que en Conrad va tornar a pregar. L’anihilació, la manca de sentit del sacrifici, la completa fatuïtat dels moviments i dels desficis humans que el temps aboca a la corrupció i a l’oblit, es van evaporar davant de la creença en el miracle. Demanava una realitat sense patiment, una riba fèrtil en la qual ni els amics ni els enemics eren esclafats per l’obscenitat de l’atzar. No s’adreçava a l’Ésser, ni a cap divinitat, ni a Jesús o al demiürg, només al miracle, com una clariana enmig del bosc.

A mesura que les tasques militars s’esllanguien, en Conrad dedicava més temps als exercicis espirituals. El misticisme gestava altra vegada en el seu cor, com en la seva adolescència, quan necessitava respostes i les buscava de manera intuïtiva en el recolliment i en una mena de panteisme càndid i primari. Dins la seva cambra minúscula, en un deliri de sincretisme, desplegava el seu ritual íntim davant de la medalleta que havien trobat amb en Sodano i en Mafumet en la seva excursió per la terra de ningú. S’agenollava en presència de la relíquia i ajuntava els palmells de les mans amb els ulls closos i una expressió beatífica. Durant una setmana va repetir la cerimònia almenys dos cops al dia, a l’alba i al capvespre. Més endavant, aquell horror vacui que l’havia rosegat quan havia pensat què faria quan l’edificació del fortí es completés va ser superat amb un gust progressiu per les hores dedicades a la immobilitat i a la meditació.

En Conrad retrobava la serenitat i la llibertat disposat a travessar un horitzó de condicions extremes amb la simplicitat d’un ocell. Tenia la pulcritud de la seva intimitat: l’aroma d’encens que es perdia penombra enllà, el pas cadenciós de les tardes que es decanten cap al fred, el flux inacabable de pensaments que l’elevaven a l’èxtasi de llunyanes constel·lacions. En aquells marges, cada cop més dilatats, s’alternaven tots els matisos, el pas pels afraus foscos i l’ascens en els cims de llum. L’orografia que només feia uns dies havia explorat a l’exterior passava a ser recorreguda a l’interior.

Així, en el curs del seu vagar mental, l’esgarrifava novament pensar en els cossos caiguts dels companys i l’entristia la violència banal que havia esquinçat les víctimes innocents de Tóldoth al principi dels aldarulls. Es penedia dels errors comesos i suplicava perdó. Pregava per tots ells, pels ossos enterrats en els tumults antics i per les cendres dels morts recents, pregava perquè algun dia arribés la reconciliació i perquè els homes i les dones deixessin d’enfrontar-se per causes que no entenien. Les multituds seguien una paraula, una nació, una felicitat futura que exigia una carnisseria present, i ara no sols la humanitat era arrossegada per l’odi, sinó també els engendres que la humanitat havia creat. Persones, bèsties i semibèsties, tots junts en la voluntat de destrucció. Només la indulgència sense límits permetria posar fi a aquella onada d’ignorància i aquella espiral de venjança. En Conrad tornava a llegir les escriptures:

El mal no és res ni és en els éssers. En tant que mal, el mal és totalment inexistent. I si esdevé, no ho fa com a potència, sinó com a defallença. L’ésser que tenen els dimonis prové del bé i és bo. Per contra, el mal que ha sobrevingut, a causa de la pèrdua dels béns que els són propis, és una mutació de la seva identitat i disposició, una defallença de la perfecció angèlica que els correspondria. Desitgen el bé, en la mesura que desitgen viure i pensar; però en la mesura que no desitgen el bé, desitgen el no-res. Pròpiament, això darrer no és un desig, sinó una perversió de l’autèntic desig.

I quan repetia en veu alta aquest passatge, també pregava pel record dels mesos en què havia viscut sacsejat per l’ègida de la passió. Va entendre que, en l’atracció cap a la bellesa, se seguia el rastre de l’eternitat, de la mateixa divinitat que havia disposat la creació i l’ordre del món. Ell ho havia sentit. No ho havia consumat en cap relació física, però en algun moment d’estranya proximitat amb la persona estimada el tornado d’una potència infinita havia trasbalsat el seu interior. La sospita que l’objecte del seu amor ja havia estat retirat d’aquesta dimensió eixorca encara accentuava més la seva devoció transcendent i la confusió entre el cos tal vegada extingit i l’ídol màximament sagrat. Les seves pregàries, així, alternaven i confonien el destinatari entre l’amor idealitzat i el pare que tornava a vetllar per ell, sempre en una promesa de redempció. Però aquest perdre’s en l’esperança, aquest deixar-se embolcallar per la fantasia, potser precisament pel caràcter desprès que emanava de l’actitud d’en Conrad, per l’absència de zel i d’encegament, va trobar la seva resposta prodigiosa. El do, la benaurança, la meravella que semblava insinuar-se es va concretar.