9

Quin pendó i, tanmateix, en Màrius embogia d’amor. Mai no havia patit una addicció tan voraç per ningú. Ironies de la vida: en el moment en què pensava que havia superat les sinuositats de la concupiscència queia retut i desorientat com un adolescent que camina a les palpentes de les emocions.

El cap militar suprem de la resistència catalana patia mals de panxa i salts de cor quan pressentia la possibilitat de retrobar l’objecte del seu desig. L’amoïnava més decidir si havia de visitar el camerino de la sobrevinguda cantant de L’Opulència que fixar una data per a l’inici de les operacions contra el Prínceps o la platja en què haurien de desembarcar el gros de les tropes per tallar l’avanç cap a Barcelona.

«Ah, Yu Xin, Yu Xin!», murmurava amb una angoixa profunda, vertiginosa, amb l’esperança de mitigar l’estrebada que portava a posseir-la i la buidor absorbent i nauseabunda que el laminava quan provava d’imaginar-se un futur sense ella. Però quin futur? Tenien futur? Hi havia alguna idea propera al compromís disposada a unir-los? Com s’ho manegaria perquè la Yu Xin retornés a les exigències socials de la casta patrícia després d’haver davallat cap als baixos fons? Però no era aquest rebolcar-se en la púrria que, per tedi o per curiositat malsana, la Yu Xin havia experimentat, allò que esmolava més la passió d’en Màrius? Cap excés de la Yu Xin en el seu parèntesi de mestressa del circ berber, ni que s’hagués dedicat a la prostitució de luxe amb els feligresos del local, arribaria a la monstruositat que significava plantejar una relació pública entre ells.

En moments com aquell, en Màrius detestava la rigidesa dels costums que, malgrat la profunda voluntat de desprendre-se’n, el cristianisme encara insuflava en un home com ell, el malestar per les contorsions sexuals que en altres èpoques s’haurien observat des de la pura naturalitat. Així, si pensava en el cas dels romans, no va amullerar-se Pompeu amb Júlia, la filla de Cèsar, amb el qual després entaularia una guerra a mort? I no va fer el mateix Marc Antoni amb la germana del seu rival abans de lliurar-se als encants d’una divina egípcia que va conspirar contra l’Imperi? O Messalina, casada amb l’emperador Claudi, molt més vell que ella i carregat de tares, que es dedicava a competir amb la meuca més cèlebre de Roma a fi de determinar quina de les dues podia fornicar amb més homes seguits sense defallir? Tot això sense esmentar Heliogàbal, l’emperador efebus, que es dedicava a buscar adelerat pels suburbis de la capital els esclaus amb el membre més prominent. Mentre evocava aquests antecedents, en Màrius va pensar que en les societats avançades la llei més precisa consisteix a no discutir mai la tria dels amants.

Però començava a obsessionar-lo imaginar-se com la Yu Xin havia ocupat el temps que havien viscut separats. Quin regiment d’homes hauria furgat en les seves cavitats? A qui hauria subornat per sortir de Catalunya i quin preu haurien convingut? Qui l’hauria contractada a L’Opulència? Quins admiradors havia rebut al camerino? Quins regals li havien fet? Qui la mantenia? En les paranoies d’en Màrius la cara bonica de la Yu Xin gairebé s’equiparava a la d’una vulgar immigrant perruquera amb pretensions que hagués de pidolar en el gran món quan, si bé els orígens socials de la seva amiga naufragaven en una sospitosa llacuna, calia reconèixer que es tractava de la representant d’una de les cases més nobles de la Confederació i de la dona més cobejada i buscada per les autoritats del Prínceps colpista. No era una berganta qualsevol, no li calia aferrar-se a la lascívia dels homes per sobreviure. Però aquest pensament, en comptes de calmar en Màrius, encara el revoltava més, perquè implicava que les relacions que havia entaulat la Yu Xin durant la seva separació no havien estat per necessitat, sinó consentides, fruit dels seus vicis innombrables i irreprimibles. Com s’havia de veure, ell, convertit en un sentimental, presoner d’una dona a la qual no tenia ni tan sols el valor de veure, castigat per unes decepcions imaginàries que el reblaven en la seva inacció i en la seva covardia per por que les infidelitats descobertes multipliquessin les infidelitats estimades? En una de les matinades d’insomni, aleshores que ja no baixava a L’Opulència i que es dedicava a rebregar els llençols amb els seus desficis, va sentir que no es podia ser més desgraciat.