29

Es va sentir el brunzit de l’enlairament dels caces pels ports laterals com si un guant llisqués sobre una barra revestida de cuir. La propulsió s’acabava amb petits sotracs que feien tremolar l’estació. Uns minuts després es va rebre el primer informe de la missió exploratòria:

—Cap d’esquadró al Pere el Gran. No percebem moviment de naus andalusines ni en radar ni en contacte visual. Repeteixo: cap moviment de naus andalusines ni en radar ni en contacte visual.

En Lambert es girà cap a en Màrius amb un posat sorneguer. En Màrius no se sentia contradit, més aviat es refermà en la perspectiva que calia menysprear els prepotents com el seu almirall, la matèria humana base de la ruïna segura. La comunicació amb els capitans dels creuers escolta i amb els oficials de les patrulles també li confirmava que tenien via lliure.

—Molt bé —va dir en Màrius—. Preparin el llançament dels míssils.

En Lambert i els altres quadres van anar repetint l’ordre però en Màrius encara dubtava, tenia un mal pressentiment. «No pot ser tan fàcil», va dir-se.

De sobte, un llampec. Es va percebre clarament una refulgència des del monitor que transmetia les imatges captades pels caces. En Màrius es precipità sobre el sensor de veu.

—Capità, què ha estat això?

—Cap d’esquadró al Pere el Gran. No ho sabem. Ens ha enlluernat. Sembla un focus localitzat a un centenar de quilòmetres de la ciutat, en direcció al sud. El radar no l’identifica.

En Màrius restà garratibat. No podia ser. Un altre cop, no podia ser. «Tornarem a caure en el parany, com a Guadalcanal?». Com s’explicava aquell biaix entre la informació que rebien i les forces reals de les quals disposava l’enemic? «Si ho sospitaves per què t’has precipitat?», va dir-se amb acritud, tot maleint la seva ingenuïtat. «Per què no vas fer cas d’aquell enviat mongol?». Aquella llum semblava el senyal del làser que els satèl·lits catalans havien detectat a Àsia i que algú havia venut als andalusins. El rancor d’en Lambert es va dissipar en qüestió de segons i també s’abocà a transmetre un reguitzell d’ordres amb una veu neguitosa i trencadissa.

—Desmantelleu les rampes! Atureu el llançament dels Na Renard.

Havia transcorregut només mig minut d’ençà que en Màrius havia donat la instrucció de carregar els míssils però la maniobra estava molt avançada, com si en Lambert, prescindint de la seva autoritat, ja hagués donat instruccions per preparar el bombardeig. Els militars estaven actuant pel seu compte i això encara el va fer posar més nerviós.

—Ens han agafat amb els pixats al ventre —xiuxiuejà l’almirall, amb un punt d’avergonyiment. Amb la mirada confessava els seus moviments precipitats. En Màrius va saber apaivagar la ràbia contra ell i va provar de pensar fredament i de prendre decisions sobre com conduir l’operació en aquelles circumstàncies.

—Pere el Gran a cap d’esquadró —va dir en Màrius acostant-se al pas de comunicació, saltant per damunt de l’oficial executor i d’en Lambert—. Enviem bombarders. Protegeixin-los i ataquin la base enemiga des de la qual ha sorgit el reflex. Repeteixo: ataquin la base.

—Això és massa arriscat —va dir en Lambert amb un fil de veu.

—No doni cap contraordre, no aturi el llançament dels míssils, almirall. Canviï les coordenades i dispari —replicà en Màrius amb una fermesa que el va sorprendre. L’instint, tal vegada, l’ajudava.

—Bombarders sortint —anuncià l’oficial executor.

—Està exposant l’estació! Això és un suïcidi! —exclamà en Lambert.

En aquell compàs, en aquell moment que basculava entre la gesta i el cataclisme, en Màrius va sentir que l’hora del seu poder havia arribat.

—Canviï les coordenades i dispari els míssils —va repetir de forma lenta, recalcant totes les síl·labes, amb un aplom que va impressionar en Lambert.

—D’acord —acatà l’oficial—, a les seves ordres!

Uns segons després, un formidable raig vermell va solcar l’horitzó procedent de les profunditats del desert. Vet aquí el famós làser de tecnologia mongola, l’arma que hauria partit pel mig l’estació del Pere el Gran si no s’hi hagués interposat un dels bombarders que va ser fulminat en un anell de radiacions.

—Dispareu els Na Renard! —cridà en Màrius estrenyent els punys. Havien deixat el flanc descobert. Un primer projectil va devorar el cel com una au pesada i noble i va encertar l’objectiu de ple. El segon Na Renard acabà de rematar la presa i la bateria que tants recursos havia costat als califats andalusins va restar inoperant. Cap més làser no desafiaria l’atacant que, a partir d’aquell moment, podia llançar les seves descàrregues a plaer.

—Dirigiu els bombarders i els caces cap a la ciutat, avanceu els creuers —ordenà en Màrius i acte seguit l’oficial executor repetia i validava les instruccions mentre en Lambert clavava la mirada en el finestral amb una expressió de desvetllament—. Dispareu els Na Renard contra les centrals nuclears que estan construint segons les coordenades que ens han proporcionat els serveis d’intel·ligència.

Eliminat el làser, els andalusins van disposar la seva flota resseguint la línia de la costa. En Màrius va entendre que es replegaven en una maniobra desesperada per salvar la capital i el califat. En Lambert va donar ordre que les naus s’agrupessin en línia en forma de mitja lluna, la tàctica habitual d’ordenació d’efectius per iniciar el combat i maximitzar el llançament de projectils al llarg de tot el flanc de l’esquadra. Però també en això en Màrius va contradir-lo. «Hem de concentrar tota la força en un sol punt per trencar la defensa», va pensar en Màrius, «tàctica ofensiva, res més que ofensiva».

—Arrenglereu les naus en fila, una rere l’altra, encapçalades pel Pere el Gran. Atacarem en columna perpendicular contra la línia enemiga i ens concentrarem en la seva galera almirall.

En Lambert va tornar-lo a mirar amb estupefacció.

—Comandant, amb el seu permís —renegà amb un balbuceig—. Esteu proposant una bogeria.

—Així ens vam fer amos del Mare Nostrum i així tornarem a refermar el nostre domini sobre els enemics —va respondre en Màrius—. El foc de proa del Pere el Gran és suficient per col·lapsar la seva nau almirall i trencar la formació. Ho aconseguirem.

—Flota en columna! —ordenà l’oficial executor tot prescindint de la confirmació d’en Lambert que alçà el braç de mala gana en senyal d’acatament. Els missatges dels oficials de les altres naus saturaven el port de comunicació, ningú no entenia res i volien explicacions. En Màrius, però, va bloquejar els missatges prement el botó de desconnexió just després de proferir unes paraules amb una seguretat furiosa que van deixar en Lambert encara més bocabadat:

—Feu el que us dic!

«Feu el que us dic i guanyarem», va pensar el comandant en cap.

Els creuers, les galeres, les patrulles, les fragates i les altres naus que s’avançaven a l’estació de combat a dreta i esquerra es van anar retirant cap a la cua. Des del pont del Pere el Gran, semblava que es trobaven sols davant de la línia enemiga. Els flaixos taronja dels projectils enemics que anaven engaltant a babord i a estribord sacsejaven la nau com si es trobessin enmig d’un cicló. Les vibracions cada vegada eren més tronadores. Cops de martell incessants i violents que feien saltar els tripulants dels seients malgrat les corretges que els lligaven.

—Defenses al vuitanta per cent —recordava la remor de l’oficial de contenció amb un fil de veu espaordida.

—A l’atac! —bramà en Màrius—. Concentreu el foc de proa contra la nau almirall.

Una teranyina de flames rogenques s’escampava pel camp de visió dels oficials mentre desenes d’obusos salpaven de l’estèrnum del Pere el Gran. Aviat les descàrregues innombrables van encegar-los del tot. Successives palmeres de flames es van convertir en una flassada de lava blanca com si comparegués un arcàngel per cobrir-los amb la seva destrucció.

—Defenses al cinquanta per cent —va recordar l’oficial.

En el fons de l’estrèpit ensordidor, de la pluja de llum, de les violentes sacsejades, a en Màrius, li va semblar atènyer un silenci primigeni, una immobilitat essencial. Aleshores va cridar amb totes les seves forces:

—Foc a discreció!

Les bateries de l’estació al complet disparaven contra la nau almirall enemiga que anava registrant tota mena de danys en el buc i en els castells de combat.

—Són nostres! —bramava en Màrius enmig del brogit, amb una eufòria que ratllava el deliri—. Prepareu l’esperó.

—Esperó preparat!

Una immensa falca de titani s’obrí als seus peus. Semblava que tallava els llampecs que estaven brollant dels laterals.

—Defenses al vint per cent. Només estem preparats per dos minuts d’exposició.

—Ara!

Un sotrac gegantí va estripar les corretges d’alguns oficials i els va fer caure de les butaques. L’esperó del Pere el Gran havia partit la nau almirall andalusina i una bola de flames es propagà dins la bodega fins que dues grans meitats van separar-se del cos de la nau i aquesta es va desintegrar. Els altres creuers, galeres i cuirassats de la Confederació que seguien el Pere el Gran, trencada la formació, van començar a arrambar i a destruir les naus andalusines que havien restat disperses. La desfeta de la flota andalusina havia estat total. En Màrius va pensar en la frase que els historiadors atribuïen a un dels generals, precisament, de Pere II el Gran: «Ni els peixos s’atreviran a guaitar la superfície del Mare Nostrum si no porten a la cua els pals de les quatre barres». L’alegria es va escampar entre la tripulació que va expressar la seva joia i el seu alleugeriment per haver sortit indemnes i victoriosos picant de mans i de peus, i amb tota mena de crits i udols exultants.

En Màrius es va aclofar a la butaca i va fer un llarg sospir.