21

Com totes les ciutats travessades pel conflicte, a Terol regnava la disbauxa, la picaresca, el crim i les ganes d’esprémer els plaers no fos cas que aquell dia fos el darrer. Amb la universitat, Terol s’havia convertit en un pol de vida cultural i d’alegria juvenil que desmentia la seva condició de torre de guaita pelada amb la qual se l’havia coneguda des dels temps de la conquesta d’Alfons I. Però els estudiants havien estat cridats a files, la regió, amb l’excepció de la vall del Túria, havia quedat aïllada de la resta dels territoris fidels a Catalunya i les instal·lacions de les facultats estaven desertes, només transitades per algun catedràtic encofurnat en el seu despatx rònec i consumit per l’obsessió d’algun càlcul o d’alguna traducció del grec que, així d’entrada, no semblava que anessin a beneficiar les urgències immediates de la Confederació.

Els passadissos del recinte s’havien convertit en un mercat de tràfic de tecnologia: un carnaval de terminals biològiques, de tancs de sensacions, de seqüències de codis, d’escuts magnètics, de psicoactivadors, de neocòrtexs, de ports de comunicació, de tota mena de rampoines entre les quals en Conrad esperava trobar una nodrissa; o almenys les peces per engalavernar un ultralleuger amb el qual desertar. Es van acomiadar de les noies que els van petonejar amb avidesa i van marxar carrer amunt a la recerca de nous clients, no sense que abans la Rosaura els pentinés amb una mirada perforadora i els recordés que les cridessin per a la propera festa.

—I tant! La propera festa! —va repetir en Blancafort. I quan elles ja eren lluny el doctor va demanar a en Conrad si el podia acompanyar «on fos». Ell va assentir, mut. Li caldria l’ajuda d’una persona amb experiència com en Blancafort i s’hi trobava bé al seu costat encara que no se n’acabava de refiar. «Tampoc no té res a guanyar», va dir-se, i, certament, en aquelles circumstàncies, ja ningú no hi guanyava res de respectar unes fidelitats a punt d’extingir-se.

Quan van recórrer el campus es van topar amb una capelleta d’estil mossàrab, amb les sanefes ornamentals, els arcs de ferradura i la ceràmica vidriada verda, que també decorava la catedral de Santa Maria adjacent al barri universitari. La capelleta feia olor de socarrim d’espelma i de sobte els oficials van copsar que s’hi havia congregat un grup atapeït de creients que pregaven en un xerroteig borrascós. El poble atemorit s’havia lliurat al misticisme. El germà que conduïa l’oració va aixecar la veu entre el fru-fru llòbrec dels assistents i els estossecs que ben bé no se sabia si eren de malaltia o de pànic. Sense cap mena d’informació fiable tothom tenia el presagi que el final s’acostava, que aviat començaria un nou ordre per als que sobrevisquessin al terrabastall.

En els últims mesos, sobretot després de l’esclat de la guerra, els catalans havien retornat a les seves arrels religioses. Continuaven sense entendre els principis de la religió de l’Ésser —sofisticats i desencisadors per a la massa— però participaven de la veneració de cultes cristians sincrètics que bevien de ritus populars i d’alguna reminiscència politeista. Calia trobar en la transcendència el sentit de les desgràcies que els percudien, la causa dels esdeveniments fatídics que els havien portat de viure en la placidesa i la seguretat a no saber si continuarien l’endemà veient la llum del sol.

En acabar l’ofici de matines i abans de començar la missa de Nadal a les esglésies de la Mediterrània, s’escoltava el cant de la sibil·la, un drama litúrgic que expressava la profecia de la fi del món. Aquells dies, a Terol, en la coincidència amb el naixement del Jesús, el cant es reproduïa abans de tota cerimònia per la sensibilitat escatològica que proliferava en la consciència col·lectiva. En Conrad i el doctor Blancafort van contemplar com un nen, vestit amb una indumentària lluent de tuls i sedes brodades, tot brandant una espasa, cantava amb la seva veu blanca i esborronadora els versos següents:

El germà que havia de pronunciar el sermó va avançar unes passes i l’escolanet es va retirar darrere del retaule cap a la girola. A en Conrad, va semblar-li que coneixia l’oficiant i probablement era així ja que no aparentava massa edat més que ell i fàcilment es podien haver trobat en el seminari o en el servei de l’Orde. El públic continuava amb les seves pregàries com unes onades llunyanes. El sacerdot va estossegar i va enfilar la seva peroració:

—Ja heu sentit el cant. Els que han cregut i han estimat Crist no han de témer res, les calamitats que els esperen els portaran més aviat al costat del Senyor. Només els que han estat injustos, només els pecadors que no han redimit les seves faltes patiran les flames eternes que se succeiran a les flames que ens abrusaran aquí.

I si no hi havia possibilitat de fugida tampoc per a ell? Va pensar en Conrad. Què li havia fet pensar que ell escaparia de la malura quan tothom acceptava resignadament el seu destí. Va continuar escoltant el predicador, la veu del qual es va elevar i va adquirir una cadència més lenta i més greu:

—Per al nou naixement ja està fecundada la terra, el rumor de malastruc va avançant, la pols de l’exèrcit, la sang vessada, els nens que seran arrencats de la vida tot just després d’haver estat expulsats del si de la mare. Ve el canvi, la torba, el final del repòs i el terrible trastorn. Vénen els que havien estat els nostres germans però que havíem oprimit sense escoltar els seus reclams d’igualtat. Vénen els que hem maltractat durant segles a reclamar la seva part. Els acompanya el seu rastre de foc. Deixem que siguin ells els que ens banyin amb la llum que nosaltres els hem negat. No cal que us pregunteu per què ens odien? Tots els hem castigat massa, com els van castigar els nostres pares, els nostres avis, els nostres rebesavis. Però en la seva absència de perdó els justos que visquin entre nosaltres seran rebuts als jardins del Paradís. Quan siguin aquí, tanqueu els ulls i deixeu que us travessi el coltell que us portarà a la salvació. Ja els esperem. La seva crueltat no ens sorprendrà, en la nostra feblesa trobarem la beatitud.

La multitud s’aglomerava a la capella i en Conrad i en Blancafort es van adonar de sobte que estaven envoltats i premsats per la gent. En Conrad trobava que li mancava l’aire. L’escalfor dels cossos i el fum dels ciris li pesaven a les temples. Es marejava.

—Això és sedició, col·laboracionisme amb l’enemic —va comentar en veu baixa en Blancafort al seu company en relació amb el discurs del mossèn—. No sé qui està escampant aquesta colla d’impostures.

En Conrad el va mirar amb complicitat i li va demanar que marxessin, que s’estava ofegant i que tampoc no els restava massa temps. Es van obrir pas entre la gentalla que havia caigut en una mena de trànsit esotèric, mentre continuaven recitant alguna estrofa del cant de la sibil·la: