5

—Per a quan es preveu, doncs, la cerimònia?

—Serà d’aquí a un parell de mesos, quan m’hagi acostumat al nou destí a la Catalunya Nova. Durant aquest temps buscaré un habitatge perquè la Yu Xin s’hi instal·li —va precisar en Bernat, engrescat amb la preparació del seu matrimoni.

—Ah, caram! Has sucumbit als mandats d’Orient —va dir en Màrius amb un gest esllanguit de fingida resignació.

—No hi havia alternativa —va fer tot movent el cap, divertit.

Tal com en Màrius volia i esperava, en Bernat no va adonar-se que el comentari sobre la facilitat amb què s’havia avingut a l’enllaç amb la seva promesa estigués proveït de cap mena de retret. El diàleg es va interpretar des de l’afabilitat i des d’un recel masculí atàvic cap a les càrregues que comporta el matrimoni. Però, en veritat, aquella decisió, a en Màrius, no li feia gens el pes ni per la personalitat de la núvia —que li semblava molt dominant malgrat la seva aparent abnegació— ni pel que significava globalment que els fills dels immigrants mongols confucians, budistes i xamànics comencessin a penetrar en el cercle de les altes famílies catalanes.

—Què hi diuen els germans de l’Orde? —va preguntar en Màrius sense amagar el seu neguit.

—Tant se val el que hi diguin —va dir en Bernat lleugerament contrariat. Havien tingut aquella conversa alguna vegada els darrers anys i no havien aconseguit acostar-se en aquella qüestió—. Fa temps que no pertanyo a l’Orde.

Es va fer un silenci incòmode. En Màrius va percebre una sensació generalitzada de desordre en l’ambient que contrastava amb la pulcritud dels seus cossos. Esperaven els massatgistes en una sala contigua al vestidor, asseguts sobre uns mobles de metall que recordaven vagament el treball nord-africà del coure. En l’interludi, van prendre un escumós rosat d’aperitiu. Quan s’encreuava el tema de l’Orde, en Bernat perdia la seva habitual temperància. De seguida en Màrius es penedí d’haver-los esmentat.

—Viuen ancorats en el passat —prosseguí el jove—. Els seus vots han perdut el sentit en el món modern, sobretot el vot de castedat. Però el que més em separa d’ells és la seva devoció religiosa. L’obcecació els impedeix pensar i jo, com saps, aquests darrers anys he entrat en un procés de dubte constant. Arribo a qüestionar l’existència de Déu no per desídia, com la majoria, sinó pel mateix camí del rigor filosòfic que els germans van ensenyar-nos. En qualsevol cas, la meva particular relació amb la divinitat no apaivaga la profunda repugnància que cada cop sento més per les versions intransigents dels vicaris de Crist. Suposo que ja saps que vaig apostatar, oi?

Evocar aquell acte omplia l’ànima d’en Màrius de torbacions. Ja n’havia discrepat amb el seu deixeble i no calia tornar a donar voltes sobre el mateix. Li sabia greu. Ell tampoc no representava cap exemple de lleialtat a l’Orde ni de respecte als vots però hi mantenia una obediència i unes mínimes relacions, a més d’una adhesió formal al cristianisme, que ajudaven a crear complicitats en les classes dirigents de diversos punts de la Confederació. Aquestes connexions serien imprescindibles si, com preveia l’assessor de la Consellera, la situació política s’embolicava i algú pretenia fer trontollar els fonaments del sistema.

—No entenc per què vam lluitar tant contra Roma i després contra els allmands fanàtics si, en acabat, alguns dels nostres han mantingut la fe en la mateixa carcassa pútrida que els avantpassats van voler destruir —va observar en Bernat, com si amb aquest comentari pretengués justificar-se—. El rigor que mostra l’Orde amb els seus dogmes és una fórmula per encobrir l’allau de perversions que pul·lulen en les seves entranyes, una reserva en la qual confinar tota l’escòria. Abstinència com a principi d’autocontrol? Si furgues en aquest mandat, et trobaràs que en cap altre àmbit es troba més estesa la pederàstia que entre els novicis. El seu repudi a col·locar les emocions, els sentiments i la sexualitat al cor del sistema social els converteix en una font d’aberracions!

En Màrius se’l mirà amb un somriure mofeta i respongué:

—Ui, vés amb compte, veig que el teu nivell d’exigència moral i de coherència també et col·loca al caire del totalitarisme. La teva severitat laica gairebé sembla més temible que la folgada indulgència amb la qual sovint l’Orde tanca els seus expedients.

—No, mestre —es queixà en Bernat—. Només m’he tornat més realista.

—Si l’Església no hagués estat realista, no hauria sobreviscut milers d’anys, en això va consistir el nostre avantatge en la lluita contra els allmands —va afegir en Màrius amb un gest vague. Recordava l’època de tumults en què havien proliferat les sectes que predicaven l’allunyament complet de les sensacions materials, la negació de la bondat de la creació que sovint transitava cap a la nostàlgia de la mort. Els prosèrpins, els nowo-raskolniki, els khlysty, aquests darrers de procedència eslava, havien arrelat a l’Europa central, la finalitat dels quals consistia a facilitar i fer més suau el trànsit suprem cap a l’altre món. Grups que s’haurien consolidat a la riba del Mare Nostrum si el clima benigne, el vitalisme de la gent i les ambigüitats eclesials no els haguessin girat l’esquena. Fins i tot al sud del continent, però, l’empremta en alguns cristians dogmàtics, la majoria agrupats al voltant de l’Orde, encara subsistia.

—La seva intervenció no resoldrà els problemes que s’acosten —sentencià en Bernat abans de tastar l’escumós.

—No sé si estem en condicions de prescindir d’aliats poderosos —va dir en Màrius amb un to contrariat que va moderar de forma immediata—. Però vas prendre una decisió i la respecto.

—Et penses que avançarem al costat de gent que viu en l’obscurantisme? —va insistir en Bernat, i en Màrius va pensar que la claredat i el vigor d’esperit del seu deixeble començaven a vorejar la insolència—. L’afany de buscar una veritat absoluta va induir els allmands a la destrucció i ara, a través de l’Orde, està temptant els nostres dirigents. Et penses que no sé què passa? La jerarquia eclesiàstica creu en una salvació que en realitat propaga l’impuls cap al mal, la pesta s’estén pertot arreu…

—T’equivoques, Bernat, els germans vetllen per les petites coses que frenen la desintegració. Potser els teus dubtes conviuen amb la idea del trencament, però les regles que ens van veure néixer encara no han acabat d’oblidar-se.

La joventut d’en Bernat era massa impetuosa per respectar les denses clapes del corporativisme que havien estintolat la pau social de la Confederació durant segles. Però les discrepàncies i els recels d’en Màrius anaven més enllà: d’acord, pensava el mestre, que les noves fornades de nobles catalans haguessin abjurat del cristianisme en la seva essència o en la seva organització institucional, d’acord que es moguessin en el delicat territori de l’ateisme —la majoria, com havia reconegut en Bernat, participaven d’un ateisme més aviat mandrós—, però que es mesclessin amb els immigrants dels suburbis i que, a més, abracessin les seves creences ja li mostrava sense equívocs que la societat catalana s’estava corcant des de dins. Amb els problemes que els atropellaven, aquest comerç matrimonial amb la Yu Xin —que els guardians i la gent de l’Orde jutjaven espuri— no feia res més que agreujar-los. Les elaborades divagacions d’en Bernat en matèria religiosa, creia en Màrius, no havien tingut la seva correspondència en la dimensió sentimental. A aquella precipitació en el tema del matrimoni, també hi havia ajudat la condició d’orfe d’en Bernat —els seus pares havien mort en un accident quan ell tenia catorze anys— i la necessitat compulsiva d’estructurar una família davant de la por de la solitud, una feblesa en el fons contradictòria en algú que participa de la carrera militar. En Màrius, mentre feia el repàs d’aquests atenuants, i amb la imminent perspectiva de les noces, es va trobar enfonsat en una sobtada tristor. El mestre no va gosar furgar ni introduir objeccions que poguessin retornar en Bernat al pou dels dubtes que, n’estava ben convençut, ja l’havien rosegat prou aquells darrers mesos.

—Bé, fermesa en l’acció —l’exhortà, potser més per calmar la seva remor interna que la del nuvi, tot citant la coneguda màxima d’un filòsof frisó.

Que en Bernat es distanciés de l’Orde i dels principis de la religió o de les convencions potser no confonien tant el mestre com que en Bernat s’allunyés d’ell, de la seva capacitat d’influència, del seu amor.