11

—Tot en ordre —li havia dit l’assistent que l’acompanyava en el post d’observació. Els dos creuers de la Confederació en missió de reconeixement havien interceptat el comboi mossàrab que operava a la frontera amb l’Al-Andalus—. Des d’aquí veurem bé l’operació.

A en Gonçalves i l’assistent, el jove que darrerament l’acompanyava i que havia participat en les accions de sabotatge, no els calia cap instrument d’ampliació ocular per contemplar la maniobra des del refugi que havien instal·lat a la falda d’una de les muntanyes de la serra.

Tal com estava previst, en un primer moment, els pilots del comboi van sortir dels tres blindats que integraven l’expedició amb les mans alçades en senyal de rendició. Just quan les nodrisses catalanes van descendir de la bodega del creuer per recollir els oficials que es lliuraven, els canons de l’artilleria mòbil camuflada en les trinxeres que els mossàrabs havien cavat a la planura van començar a disparar. Primer van destruir les nodrisses i després van concentrar el foc a la proa d’un dels creuers per aconseguir danyar les casamates davanteres de la nau abans no contraataquessin amb míssils. El segon dels creuers de la Confederació es va retirar.

—No creieu que encara és aviat perquè els catalans s’adonin que estan sols? —va preguntar el jove.

—Ningú de la tripulació sobreviurà —va dir en Gonçalves—. Abans que una investigació esclareixi per què el creuer aragonès els ha abandonat ja haurem alliberat Tóldoth.

Una nodrissa d’abordatge amb una patrulla d’assalt es va adherir al buc del creuer, va perforar el blindatge i van penetrar a l’interior. En deu minuts, els atacants van ocupar la cabina i van contenir la dotació del creuer que havien enviat per reprimir la incursió mentre els minadors activaven les barreres d’explosius. Després tots van retornar a la nodrissa, que es va separar de la presa just quan va iniciar-se la reacció en cadena de les detonacions que van devastar la maquinària.

—Vencerem perquè, des del primer moment, vam entendre que havíem de pensar en termes militars —va dir en Gonçalves mentre es delectava observant els arcs de foc que envoltaven el creuer abans d’estavellar-se—. No ens hem acostat ni un mil·límetre a la independència fins que no hem creat un exèrcit. Han hagut de passar més de cinc-cents anys d’ençà que van penjar el nostre últim oficial perquè ens adonéssim que la sobirania només arriba quan tens la capacitat de posar morts a l’altar de la nació.

—Ha estat un miracle, missier Montalvà —va fer el jove.

—Déu ens ha ajudat a creure en el sacrifici —va afirmar en Gonçalves. La carcanada del creuer es consumia en sortidors de flames que semblaven emergir del subsòl.

—Ara hem d’abandonar la posició —va recomanar el jove—. No convé que s’exposi tant.

—D’acord —va assentir en Gonçalves—. Però quan comenci l’avanç cap a Tóldoth acompanyaré les meves tropes a l’avantguarda. No podran tocar-me. Si em fereixen prendré la capital arrossegant-me i si em maten serà la meva ànima que proclamarà la llibertat.