1

—I, doncs, quina és la tàctica?

—La tàctica, Excel·lència, és que em temo que anem perdent —va respondre en Màrius, apesarat.

Es trobava al pati de la bassa daurada, al Palau de l’Aljaferia, residència del Prínceps a Saragusta, que aquell sexenni corresponia a l’aragonès Nuno Sanç. El cap suprem, unió del poder secular i del poder diví, seia al costat d’en Màrius, en un banc de pedra, entre uns xiprers i uns pins. Després de comunicar al Prínceps els detalls que coneixia de l’atac a Guadalcanal, el protonotari es va retrobar amb la calma, una calma trista. El granit, la molsa de la font, l’herba que creixia entre les rajoles del pati, els geranis: en Màrius contemplava aquells objectes nets, clars, blancs que feien olor d’aigua. La seva pena i el seu sentiment de culpa es van difuminar com si hagués pres un al·lucinogen.

—Doncs espero que remuntem —va dir en Nuno Sanç—. Emos perdiu un alfil esbelto, una sobrebuena pieza. Els meus antecessors sempre van tenir les seves diferències amb la família Tallaferro. Eren tan anàrquics! Com si encara visquessin en el seu comtat independent de Besalú i no s’haguessin adonat de l’existència de la Confederació. Però, ai, en Bernat! Pobre Bernat! El trobarem a faltar molt.

Semblava sincer, va pensar en Màrius. Si dubtava de la integritat del Prínceps, com n’havia dubtat en Tallaferro, retornaria el penediment i el malestar, l’absurd de lluitar per algú que no estava disposat a defensar-lo. La Confederació, començant pel Prínceps, potser es podrien, però la lleialtat cap a la unió política s’havia mantingut ferma, i també la confiança en el poble, una simpatia recíproca. En Màrius va recordar els elogis que Suetoni dedicava al difunt Germànic, un noble romà cridat a la successió d’August i preferit pel poble a Tiberi, el qual, efectivament, va acabar accedint a la màxima magistratura. Germànic havia mort en un ardit en el cim de la seva joventut i de la seva fama, i en Màrius Gal·lè trobava que aquells elogis eren aplicables a l’enyorada figura d’en Bernat: «Formam et fortitudinem egregiam, ingenium in utroque eloquentiae doctrinaeque genere praecellens, beniuolentiam singularem conciliandaeque hominum gratiae ac promerendi amoris mirum et efficax studium»^[1].

—Era l’últim de la nissaga, Excel·lència —va dir en Màrius i, sense poder-ho evitar, va tornar a deprimir-se i a evocar la repulsió que el difunt sentia per en Nuno Sanç i que gairebé se li encomanava. Que la noblesa es destruís i que la tara es mantingués confirmava la injustícia del món i la ceguesa de Déu. El patiment afavoria el mal encara que els salms repetissin que «El Senyor és a prop dels qui tenen el cor afligit». També va pensar en la mala sort que arrossegava la família Tallaferro, amb els pares morts quan el seu transport es va estavellar en l’època en què en Bernat tot just entrava a l’adolescència. La malura perseguia el casal de Besalú, però aquestes vides curtes, coronades per finals dramàtics, enllustraven el mite d’una estirp que no tindria continuïtat biològica però potser sí que la tindria en els annals de les accions dels homes. Esperava que la memòria fes justícia i que col·loqués cadascú al seu lloc.

La poca confiança que irradiava en Nuno Sanç contrastava amb la quietud del moment, ara que la guàrdia pretoriana els havia deixat sols per conversar. Si en Màrius hagués tingut prou valor, hauria percebut que es trobava davant d’una oportunitat inesperada, perfecta en veritat, per eliminar una de les causes principals del col·lapse moral de la Confederació, però estava tan abduït per l’obediència que aquest pensament ni tan sols es va arribar a congriar. El riu encara no s’havia de creuar, va dir-se, els mossàrabs es delectarien davant d’un conflicte intern en el cor de la metròpoli. No s’havia de confondre d’enemic.

—Os mayestros d’a Orden son desolaus —apuntà el Prínceps—. M’han demandau que tos done o suyo pename.

El Prínceps, com tots els que havien ostentat el càrrec, era membre vitalici del cenacle de govern de l’Orde, una altra qualitat per a la qual en Bernat pensava que en Nuno Sanç no estava a l’altura, consideració que, de retruc, havia contribuït a la ruptura del jove Tallaferro amb la germandat i, tal vegada, aquest divorci, sospitava en Màrius, havia constituït la raó primordial de la seva condemna. L’execució perpetrada pels mossàrabs potser havia tingut algun còmplice dins l’Orde, el mateix que els havia animat a la revolta i que estava abocant la Confederació a un estat de guerra soterrat.

En Nuno Sanç va rebufar i va girar el cap per mirar-lo atentament. Com si estigués llegint no ja la ment del protonotari, sinó fins i tot allò que el subordinat no gosava pensar, va dir en català:

—He convocat tots els mestres de l’Orde, els meus iguals, he suportat les queixes per qüestionar la seva honorabilitat, però els he interrogat a fons per esbrinar si havien participat en alguna conspiració contra en Tallaferro. No he trobat res, estan nets i me’n refio. Ben mirat, no té sentit que els líders de la Confederació vulguin destruir la base del seu poder.

Ho havia explicat amb la convicció que transmetien els seus ulls transparents encara que s’enfonsessin en un rostre inflat, lleig i castigat. En aquell moment, en Màrius va entendre que en Bernat havia menystingut massa l’habilitat i l’ambició del Prínceps. Malgrat el seu aspecte esgalabrat, amb expressió de beneit, un instint sobrenatural i arrelat en les lleialtats creades per la por i per la inseguretat dels homes havia conduït en Nuno Sanç fins a la cúspide de la Confederació aprofitant-se de les disputes entre els diversos clans. Un mèrit que, creia el protonotari, mereixia un respecte. Prou que en Bernat havia purgat el pecat de la seva arrogància, tot i que les causes de la dissort, anava elucubrant en Màrius, potser no es fonamentaven només en la retribució divina sinó que aquests conflictes entre faccions que havien influït en l’Orde els darrers segles també hi devien tenir alguna cosa a veure. Ni tan sols els sistemes electius havien aconseguit esborrar la tendència dels governants a exercir el poder en benefici propi, una actitud en la qual la ideologia es difuminava davant de les necessitats dels oficials i el dictat de la burocràcia. Però en Màrius estava massa trasbalsat per donar continuïtat a aquestes idees i va romandre en silenci una estona al costat del Prínceps, enfonsat en el seu dol.