22

En Bernat va canviar de tema i això va descol·locar el detingut:

—Digues, d’ençà de quan coneixes en Gonçalves de Montalvà?

La mirada incisiva, segura i provocadora del mossàrab va oscil·lar cap a l’astorament. Va romandre callat una llarga estona. A en Bernat, li semblava que havia penetrat per un flanc descobert. El presoner, com l’instructor intuïa, es va preguntar fins a quin punt era innocu admetre que coneixia un dels líders públics del moviment separatista.

—Qui no coneix en Gonçalves de Montalvà? —va dir, provant de sortir-se’n.

—Em refereixo si el coneixes personalment —va dir en Bernat amb un posat seriós. Va notar com els ulls del detingut el miraven amb repugnància, com si ja endevinés cap a on volia anar a petar.

—No. No el conec.

—N’estàs segur?

La cel·la esmorteïda es va il·luminar de sobte: del canell d’en Bernat va emergir un holograma on es transmetia de forma nítida la imatge del detingut i d’un caminant corpulent, amb una visera que li cobria el rostre, per un passeig sota una renglera de bedolls. No se sentia el que deien, però el detingut semblava que reia de grat amb algun dels comentaris que proferia l’home que tenien al davant. Tots dos anaven vestits amb els uniformes de les milícies mossàrabs. L’home al qual no es distingia bé el rostre, per bé que del traç de l’uniforme i dels galons es podia deduir que es tractava d’un revoltat que mereixia la més alta consideració entre els seus, l’agafava de bracet en senyal de camaraderia.

—Això és una farsa! —mussità el presoner.

—Doncs ho vam enregistrar fa un parell de setmanes —declarà en Bernat, amb un punt triomfant—. No te’n recordes d’aquesta acampada, a prop de la frontera, en jurisdicció andalusina?

—No —va mentir, desvalgut.

—Doncs en Gonçalves sí que se’n recorda —remarcà en Bernat amb avidesa—. Ha estat ell que ens ha portat a tu. Ja fa temps que s’acull a un dels nostres programes de reinserció. Ens ha informat de la remesa d’armes que espereu però no ens n’ha pogut transmetre més detalls perquè s’exposava massa que el descobríssiu i l’hem retirat de la circulació. No trobes que fa uns dies que no ha contactat amb vosaltres? Que no tens instruccions? Si hi penses una mica veuràs que coincideix amb el temps que en Gonçalves s’ha esfumat.

El presoner callava amb uns ulls perduts. No entenia res. Els seus anhels anaven per una banda i els moviments dels seus companys per l’altra. L’hauria d’haver alertat, pensava confusament en Rubinat, que no pogués explicar-se segons quines actituds de la cúpula de la resistència: la sensació que mai no l’havien deixat participar en les decisions. Havia confiat massa en els dirigents, havia compartit secrets amb persones de les quals gairebé no coneixia res. I ara pagava la seva imprudència. Aquells homes de mitjana edat sense família, sense ocupació coneguda, amb aspecte mutant com el mateix Gonçalves. Ho veia clar: d’on procedien? Qui els mantenia? Alguns carismàtics, però d’altres grisos, petits, astuts. Aquells darrers mesos havia arribat a creure que avançaven cap a la independència, però la realitat li mostrava que tothom saltava de la nau abans del naufragi. Però, i les manifestacions? I la tancada al centre de Tóldoth? Això no significava res? I si era una cortina de fum per garantir la defecció dels líders? Un miratge de distracció per assegurar la perpetuïtat del sistema i que es clogués el guant de ferro de l’ocupació catalana?

—La teva causa està perduda, Rubinat. Fins i tot el vostre líder us ha abandonat —va insistir en Bernat amb un cert malestar pel que estava fent—. Només cal que ens diguis on heu acordat la rebuda del material i també et proporcionarem una renda i protecció.

En Bernat sentia una certa empatia cap al presoner. A ell, si bé en situacions menys dramàtiques, també l’havien envaït els dubtes. Llegia totes les vacil·lacions en els ulls del detingut, també la creixent sensació de debilitat que traspuaven: la solitud, la impotència davant de la força inexpugnable.

—Fill de puta! —exclamà en Rubinat prement les dents. No s’acabava de saber si insultava en Bernat o el traïdor que li havien revelat.

L’inquisidor va contenir l’alè. A en Bernat no li agradava gens haver esfondrat l’esperança en una causa que havia donat sentit a milers de vides com la del detingut. Havia caigut la careta d’en Gonçalves i el somni havia estat convertit en una despulla. En Bernat es va estremir quan va comprovar com l’afectava la desesperació del seu enemic.

Alguna cosa estava canviant ben endins de les entranyes del presoner. Estava atrapat. L’aire es feia més feixuc i espesseït, notava que no li restaven forces ni per enfrontar-se a la llum d’un reflector rabiós que l’enfocava. Els ulls van adquirir un caire dement, ell també s’havia decidit a trair, a recórrer el camp de la perfídia, però no des del càlcul racional d’actuar en benefici propi, sinó com a acte reflex derivat de la pura desorientació:

—D’acord —sospirà com si es deixés arrossegar per un corrent impetuós—. Serà a un enclavament de la frontera però en territori portuguès. Serà a Guadalcanal.

—Molt bé —exclamà en Camatort i, tot seguit, desenfundà una pistola i disparà a la sina del presoner. Un so sord, com d’escopeta de fogueig, i un brollador de sang que s’estampà a la paret.

Una onada de sorpresa, de por i d’indignació va recórrer les entranyes d’en Bernat. A què treia cap aquell excés? Dintre seu va créixer una llàstima infinita pel presoner i per la vida que s’havia segat d’aquella forma sobtada, grotesca, just després d’haver-se banyat en el vòmit del desencís… Aquella sensibilitat que dominava en Bernat, aquella callada oposició al caos, al capgirament dels valors, potser sí que el feien gens idoni per a una feina com la seva. La noblesa dels Tallaferro no s’ajustava a aquelles pràctiques salvatges. Com complir així el paper de «mur de contenció» que, en paraules d’en Màrius, li havien assignat? Una cosa era perseguir traficants de narcòtics a la Borgonya, acomplint amb tots els procediments d’imputació i amb totes les garanties, i l’altra assassinar a sang freda patriotes mossàrabs que lluiten per la seva terra.

En Bernat va acabar escridassant en Camatort, ell, que mai no era amic de les reaccions exaltades.

—Però, que t’has tornat boig? Que t’he ordenat que el matessis?

La mola maldestra d’en Camatort va remugar:

—Em pensava que ja havíem acabat. No estàveu al cas de les ordres que vam rebre de l’enviat de la Consellera? Cap pietat amb els dissidents que atrapéssim, i menys si parlaven.

—No. No n’estava assabentat —protestà en Bernat amb una veu ferma amb la qual s’esforçava per contenir la ira. Estava tan consternat que ni tan sols va tenir cura de ponderar allò que podia representar que la Consellera, a través d’en Màrius, es comuniqués directament amb els seus subordinats sense tenir-lo en compte—. Aquí esteu sota el meu comandament. I no havíem acabat, no hem de descartar que ens hagi mentit o que s’ho hagi inventat.

—Em sap greu… —murmurà en Camatort amb un punt de displicència.

—Però, missier Tallaferro, les coordenades del lliurament són les mateixes que confirmen les altres fonts —intercedí en Conrad Llança—. Tenim el que volíem.

—Les altres fonts… Potser també han estat manipulades per confondre’ns —va objectar en Bernat, conscient que estava exhibint una imatge massa paranoica davant del seu equip. Va assenyalar el difunt—: Aquest era un pobre diable, un xitxarel·lo. En el millor dels casos s’ha limitat a repetir la consigna que ha sentit. M’estranyaria que tingués la informació precisa del lloc de lliurament, encara que passegés amb en Gonçalves de Montalvà per alguna arbreda propera al pas fronterer. En qualsevol cas, ens hauria calgut més temps d’interrogatori per burxar. Llàstima que aquest sapastre li hagi rebentat el cervell! M’haureu d’explicar què significa això de desobeir les ordres dels vostres superiors, ni que brandeu les credencials i els eximents que l’enviat de la Consellera us ha proporcionat.

—Ho sentim —va dir en Conrad Llança, cada cop més acostumat a disculpar-se, a la vegada que picava el colze d’en Camatort perquè presentés les seves excuses.

—Sí…, ho sentim… D’això, ho sento —va fer en Camatort amb una expressió una mica badoca.

—Heu d’estar agraïts que no us faci comparèixer davant d’un consell militar.

«Ara es disculpen?», va pensar en Bernat. Qui havia saltat per damunt de l’esglaó de la seva autoritat? En Màrius i el poder civil o l’Orde i l’estament religiós? No devia ser que l’Orde, farts de veure com la seva influència reculava en el món secular estava estructurant un govern paral·lel que havia decidit prescindir dels límits i de les garanties constitucionals? Potser per això en Conrad Llança, cada cop que es perpetrava una vulneració, era tan discret i tan sol·lícit a reconèixer els seus errors. Estava clar que en Conrad, a més de servir la Consellera, informava la branca eclesiàstica, però en Bernat havia de tolerar-lo perquè aquests eren els acords de Catalunya amb els vicaris de Crist. El que semblava estrany era que, si l’urpa de l’Orde es tancava sobre l’autoritat civil, algú amb les males relacions com les que en Tallaferro sostenia amb la jerarquia eclesiàstica no hagués estat rellevat de les seves funcions, una possibilitat, d’altra banda, que a en Bernat cada vegada li desagradava menys. Fugir, fugir de tota aquella tropa, exiliar-se amb la Yu Xin en alguna tenda de les planures asiàtiques, ben cert que ell no escriuria un illius tristissima noctis imago —aquella tristíssima imatge de la nit— a la manera d’Ovidi quan es va acomiadar de la pàtria, perquè la pàtria, i la seva pèrdua de civilitat, cada vegada li repugnava més.

La primera remor de l’activitat humana es copsava com una festa èbria. Havien transcorregut massa hores en l’interior d’aquella cofurna, tota la nit. En Bernat volia respirar. Va callar i es va fixar en la llum grisa, de pedra, procedent d’un pati interior, que començava a filtrar-se per la claraboia anunciant l’arribada de l’alba i va trobar que no semblava llum, sinó aigua procedent d’algun abocador.