8

L’endemà, després d’aixecar el campament, i quan ja gairebé es divisava la fortificació de l’Ullal, en una zona una mica més espessa de bosc, van sentir uns esbufecs i una remor de branques.

—Hi ha algú —murmurà en Mafumet, mentre feia el senyal de posar-se a cobert.

De sobte, un moviment tronador, com un galop amplificat, trencà la quietud de la vall. L’estridència es va allargar uns segons i després altra vegada es precipità un silenci expectant. Els esbufecs van prosseguir, i ara els percebien uns metres rere la seva posició, com si els anés a assaltar una bèstia caçadora damunt les seves espatlles per esquarterar-los. Tots tres van reprimir la intenció de fugir corrents, com si temessin que un gest precipitat hagués d’alertar el nouvingut. Van optar per avançar lentament, sense indagar què els estava amenaçant. Com sempre, va pensar en Conrad, la màxima consistia a sobreviure: esquivar l’escomesa a qualsevol preu. Hi havia algun ésser grotesc campant en aquella regió i això l’havia ennuegat de cop i volta, els seus ànims s’enfosquien.

Llargs minuts de tensió, de presagis angoixants. Caminaven a la gatzoneta sobre el crepitar de les fulles i del sotabosc com si en cada passa anessin superant el tram d’una corda fina estesa sobre el buit. Semblava com si la terra s’esgrogueís amb el seu trànsit i amb la ranera de la presència.

Un bramul esfereïdor altre cop i, de sobte, la cavalcada explosiva d’un animal encabritat es va precipitar darrere seu.

—Compte! —va cridar en Mafumet, i tots tres es van decantar rodolant pels marges del sender, caiguts de bocaterrosa enmig de les ortigues i els escardots, mentre la figura d’una mena de búfal bípede, amb unes espatlles enormes i cuirassades, creuava impetuós el paisatge, com si hagués aparegut d’un malson, fins a enfonsar-se en les profunditats de la vall.

—Què era això? —va preguntar en Conrad, pàl·lid, amb un fil de veu, envoltat de la coïssor de l’esbarzer on havia caigut.

Quan semblava que el perill havia passat i mentre s’incorporava afeixugat, en Sodano va dir:

—Aquí no hi ha bèsties així, i dubto que enlloc n’hi hagi.

—És artificial? —va suggerir en Conrad.

—Segur que sí —va sentenciar en Sodano.

—Sort que ja arribem! —va sospirar en Conrad, mentre notava com el batec del cor començava a normalitzar-se després del neguit.

Van continuar caminant callats. L’excursió havia perdut tota la vivacitat del dia anterior. En aquella jornada, a causa del descobriment del monstre, havien caigut en un pou negre. «Però hem sobreviscut», va pensar en Conrad, i aquesta idea, combinada amb el fet que ja es trobaven a prop de la base, va encoratjar-lo.

Es trobava menys cansat i va ascendir amb resolució. Arribar als camps adjacents que ocupava el seu batalló semblava que ja deixava enrere la possibilitat d’una nova topada amb aquell ésser aterridor. En Mafumet va encadenar, sempre en veu baixa, unes frases inconnexes com les que sovint suraven en els seus comentaris:

—Les petjades…, les petjades de l’altre dia…, una cosa estranya, senyor, com la d’avui. Una cosa ben estranya…

En Conrad va provar d’estirar-li la llengua:

—Quines petjades? Ja ho havíeu vist? —va demanar. I tot seguit es va adreçar a en Sodano—. I tu? En sabies alguna cosa?

—No el vaig entendre —va respondre una mica rude sense deixar de mirar cap endavant. I després, tot adonant-se que potser havia faltat al respecte al seu superior, va somriure a en Conrad i va afegir—: No el vaig entendre, com sempre.

—Un bitxo, un bitxo molt gran —va dir en Mafumet amb la seva cadència intermitent i la seva boca esdentegada.

—No hi havia res clar. Mai no havíem vist res semblant —va insistir en Sodano. En Conrad es va refugiar en un mutisme reprovador.

Aleshores en Conrad va recordar els rumors que li havien arribat procedents d’alguns dels soldats catalans els quals, durant la retirada de Tóldoth quan es va declarar la independència, parlaven de criatures aberrants que els mossàrabs feien servir com a tropes de xoc. Alguns testimonis integrats en la primera línia d’infanteria que havia recuperat Terol també deien haver vist un d’aquests «gegants» durant la contesa als afores de la ciutat. Però, en un primer moment, en Conrad no havia parat gaire esment en aquestes històries que, tot i sospitar que els mossàrabs estaven desenvolupant noves armes, havia atribuït a al·lucinacions pròpies de persones sotmeses a la pressió extrema d’una confrontació bèl·lica.

Després es va limitar a repetir:

—Sort que ja arribem.