12

«Vols dir, vols dir, que no li agrado al senyor protonotari?», va pensar la Yu Xin mentre vagava, en el cor de la nit, enmig de fileres de volums dels edificis que ja no sabia distingir si pertanyien als carrers de Tóldoth, de Barcelona o de Saragusta.

Alguna cosa també s’havia despertat en ella de sobte, com si l’avisessin d’una nova desgràcia. En aquell món en el qual la violència trufava els actes de dificultats, el cor de la Yu Xin tornava a bategar amb un silenci senzill. La memòria d’en Bernat? Els costums? Una mica d’angúnia per la joventut que s’escolava, una mica d’insistència per retrobar unes arrels que de sobte havien estat extirpades, un rampell que semblava transgressor però que, en realitat, només buscava seguretat. Continuar en els mateixos termes amb olors diferents, amb la carn més flàccida, l’experiència més densa i tumultuosa… O potser tot plegat només era fruit de la desesperació, de la incapacitat per enfrontar-se a la solitud; ella, en el fons una nòmada que es deixava arrossegar pel manat, que, abatut un mascle, havia de ser posseïda per un altre mascle. «No sóc més que una meuca!», va dir-se. «Scortum», va recordar que de vegades li xiuxiuejava en Bernat, una llicència procaç que es permetia quan estava ebri de luxúria per la Yu Xin, rebolcant-se amb ella sota la vànova, tot recitant els versos d’un poeta llatí que ell llegia en veu alta sense que ella acabés d’entendre-hi un borrall. I aleshores va sentir una punta d’embrutiment per l’ocasió de trair el marit i respondre a tota la seva noblesa, tota la seva cultura i totes les seves virtuts rendint-se als braços del mestre d’en Bernat, una passió invertida i grotesca, una forma d’envilir-se per no morir.

Li va semblar sentir una auriga que esgaiava la foscúria de la matinada, el pulmó del riu respirava i la contemplava amb animadversió. Imaginava el seu cos soldat als músculs caducs d’en Màrius, regirant-se amb tots els fluxos, amarat de totes les transpiracions que cabdellaven la figura abandonada i desvalguda de la Yu Xin i que es condensaven en un pètal de goig esclatant en alguna escletxa de les seves entranyes. No ho va trobar fastigós i això li va assenyalar la possibilitat que la visió es realitzés. Se sentia que estava canviant, que el temps que estava vivint era un temps més dens, que l’estava enfortint davant de totes les inseguretats i que aquesta fermesa la trobaria en mirar pel seu plaer i pel seu benestar. També va pensar que aquestes perversions es devien al seu aïllament en la societat catalana, no havia de donar explicacions a ningú. Avisada dels riscos i de la inestabilitat que amenaçava Catalunya, els pares i els familiars directes que havien emigrat a Barcelona feia dècades havien venut els seus negocis i havien tornat a Mongòlia. Ella ja ho havia arranjat tot després del seu matrimoni, tan bon punt els seus contactes a l’ambaixada i en el servei d’informació havien començat a parlar de crisi i d’explosions violentes. No obstant això, ara no sabia distingir si havia promogut la fuga de la seva família per protegir-los o per sentir-se amb les mans lliures si, com tot senyal immanent i transcendent li havia avançat, el seu marit no sortia viu d’aquella missió. En la bigarrada comunitat mongola —en una ciutat, en un poble, o en un ger— ni s’hauria plantejat cap altre destí que continuar en una viduïtat estoica i penitent fins al final dels dies. Lluny dels seus podria triar i ningú no aixecaria ni un dit per censurar-la.

El cel aiguamarina amb les estrelles a punt d’esblaimar-se retallava les cornises decadents dels palaus de Saragusta, l’escòria de l’antigor que havia de ser anihilada per una força menys embullada i més vigorosa. Era aquell missatge, fins aleshores només insinuat, que en Màrius temia i que havia devorat en Bernat sense que gairebé ni se n’adonés.

Va asseure’s en un banc i va tocar-se la cara, resseguia la seva pell, el seu nas, la volta de la seva galta com una celebració narcisista. Encara no havia esdevingut pols. Encara seria testimoni de grans confrontacions, de grans trasbalsos, de grans cataclismes. Com una vall recòndita o un atol insignificant es transformen de sobte en el territori decisiu on les potències es juguen el seu destí, així el seu cos s’insinuava com un mapa cridat a veure cavalcar els exèrcits de les passions. De totes aquelles profecies només l’espantava de debò la mera possibilitat que en Bernat arribés a conèixer els seus pensaments impurs —«calla, si els seus óssos s’estan pelant damunt de la terra i l’herba seca de Guadalcanal»— i, més enllà d’aquesta evidència, allò que hauria detestat la Yu Xin era que en Bernat la reconegués en la seva deslleialtat no com en Bernat difunt sinó, talment ho havia evocat el senyor protonotari, circumstància en la qual ella creia fermament, com l’ànima d’en Bernat reencarnada en un altre cos.

Es van moure unes quantes fulles encara plenes de llums de fanal, unes ales d’ocell van fugir com un somni. La boira s’esfilagarsava i la matinada començava a imposar-se. En aquella època que es descrostava, en espera del nou ordre que havia de néixer, la Yu Xin va entendre que ningú no pararia esment en les foteses de la seva intimitat. Qui s’ocuparia d’esbombar els seus vicis, el seu temperament làbil, el seu clima infecte? Quin espai hi havia per a la tafaneria en els capítols precedents a la guerra total? De la mateixa manera que havien estat mantingudes en la discreció les crítiques cap als dirigents de la Confederació —com la màniga ampla amb la qual es tractaven els excessos del Prínceps—, també així s’amagarien els seus amors. «No seré diferent d’ells», resolgué la mongola en aquella hora tèrbola, en l’ascens definitiu cap a la sortida del sol.

Els estralls de la carn, amb en Màrius, o amb qualsevol recluta de la més baixa condició, es considerarien un pecat menor. Li reclamaven un paper públic i el compliria —no era això el que es desprenia, el que fins i tot s’esperava, en virtut de les acusacions d’espionatge que havia hagut de carregar des del seu matrimoni amb en Bernat, i encara abans? Si alguns agents la seguien —i, certament, no devien entendre res d’aquell periple fantasmagòric per la capital aragonesa—, no era perquè revelessin amb qui es ficava al llit o deixava de fer-ho, sinó per deixar constància dels seus contactes amb Khambalik o amb alguna altra potència estrangera. Havia decidit que actuaria en aquell teatre esperpèntic però la seva supervivència depenia del fet que ningú no sabés exactament per a quin bàndol treballava. Una mica com tothom, enmig d’aquella societat erosionada per la malfiança. Els oficials d’alta graduació començarien a injuriar-la, tot evocant el record idealitzat del seu difunt marit, quan tinguessin les sospites que ella —i no en Màrius— es trobava darrere de les ordres que s’emetien des de l’Estat Major.

Els ocells xisclaven a punt d’anunciar el nou dia i els cantells dels blocs de pedra començaven a absorbir els primers indicis de claror. Havia arribat el moment de retirar-se, li semblava que a aquell estat de xoc en el qual es trobava només hi podria respondre dormint dies sencers. La va inundar una sensació plaent quan es va imaginar que s’embolicaria amb llençols nets i que el cuc de la gana, després de llargues hores de repòs, seria l’únic motiu que justificaria el seu desvetllament.