24

Per què vivia?

Les batzegades de la quotidianitat el privaven de la quietud suficient per confrontar-se amb la qüestió de l’existència. Ni tan sols en els moments posteriors a l’atemptat contra ell i el seu mestre, un instant en què només el fràgil cartílag de l’atzar l’havia separat del territori de la mort, la pregunta sobre el sentit de la seva presència en el món havia comparegut amb aquella esmolada intensitat. Per què hi pensava ara, mentre tornava amb pas extenuat al refugi que compartia amb la Yu Xin? Potser la imprevista i brutal execució del detingut l’havia corprès més del que estava disposat a reconèixer, o potser era que les vicissituds de Tóldoth el privaven de confiar en un retorn proper a Catalunya i d’una esperança que marqués un horitzó dins de tanta obscuritat. Les seves resistències començaven a cedir. Envejava l’ímpetu amb el qual els mossàrabs es llançaven a la lluita per la seva emancipació, un entusiasme que els mitjans de la Confederació no acabarien mai de reprimir encara que alguns rebels desertessin i optessin per autodestruir la seva identitat a canvi d’un sou i d’una carrera plàcida. Els mossàrabs gaudien d’un motiu per continuar endavant, el seu viatge tenia una terra promesa. Però i ell? Quin sentit marcava les seves accions? A quina lleialtat es devia? En Bernat, com tots els ciutadans d’una nació que fins aleshores havia triomfat en els viaranys de la història, com qualsevol membre d’un grup humà majoritari que s’havia apropiat d’una estructura d’estat i s’havia imposat a les minories i als poders exteriors, pagava la plenitud i l’estabilitat política amb el tedi personal. La possibilitat que la Confederació patís un atac letal en el cor dels seus fonaments en realitat constituïa l’incentiu que dissimulava el caràcter eixorc de la seva vida. Com havia succeït a en Màrius, s’estava deixant dominar pel frenesí que li causava la presència cada cop més propera de les flames a punt de devastar els palaus més incòlumes. L’atemptat contra ell i el seu mestre, l’hauria d’haver forçat a obrir els ulls, però no era fins aquell passeig intempestiu cap al palauet mig enrunat, símbol de totes les vulnerabilitats, que dubtava seriosament de qui eren, no ja els seus amics, sinó tan sols els seus còmplices. Les relacions humanes entre els catalans s’havien reduït a una qüestió de pur interès. Manca de generositat, manca de franquesa, pensava. Fins i tot l’única relació que havia considerat íntegra, la que mantenia amb el seu mestre, estava infestada de dependències, de mitges veritats, de ressentiments i de discursos ocults. Haver compartit el moment crític de l’atac, com si fos un consol, el deslliurava de preguntar-se si en Màrius estava darrere de les conspiracions que el volien eliminar.

Estava caient en una depressió. L’amenaçava una remor d’inseguretats i, sobretot, una punyent sensació de solitud. Va pensar en els pares, en la seva pèrdua quan ell tot just era un cadet, en la manca de llibertat que havia regit la seva formació i la seva entrada en el món adult malgrat la suculenta herència de la qual havia estat dipositari, la incertesa del futur amb la Yu Xin i el matrimoni que havia passat de ser el port on fondejar a un oceà d’aigües tempestuoses.

L’ofuscaven dèries contradictòries: d’una banda volia córrer a protegir-se en un lloc segur que li permetés continuar vivint i de l’altra entenia que havia arribat l’hora del sacrifici. Per uns moments pensava que estava participant en una causa injusta, però després concloïa que havia de liderar una gesta suïcida i absurda. Després va recordar els malsons horrorosos dels darrers dies i va preguntar-se si no se li havien encomanat de forma exagerada els deliris supersticiosos de la seva dona. S’estava deixant arrossegar pels extrems. Per dir-ho com Confuci, tal com li havia ensenyat la Yu Xin, no volia parlar de prodigis, de violències, de revoltes ni de déus, però potser eren les circumstàncies les que forçaven en Bernat i tota la societat a transitar per moments apoteòsics cridats a sucumbir en l’anarquia, la catàstrofe o la llei del més fort. «El camí del mig», pensava, «cal recuperar la confiança en el camí del mig». Ho havia insinuat a en Conrad Llança: al cap i a la fi, Catalunya encara era una democràcia. Si la Consellera, el Prínceps i l’Orde optaven per una política de confrontació total amb Mossaràbia, ell dimitiria de les seves funcions i es presentaria als propers comicis a les més altes magistratures. Més concretament, ni tan sols esperaria que els governs iniciessin una etapa de distensió —no semblava factible que, després d’aquella successió d’atrocitats, el Consell Federal, amb la Consellera al capdavant, tingués el valor de fomentar la pau. Com li havia assegurat a en Conrad Llança, acabada la missió a Guadalcanal, avisaria en Màrius de la seva decisió i no faria marxa enrere. S’havia acabat. Ell no era inepte, tenia recursos, coneixia gent, tenia una bona reputació, amb diners: fundaria un partit i reclutaria aliats entre aquells que encara conservessin una mica de lucidesa i de sentit comú. Quina necessitat tenien les classes populars catalanes i els intel·lectuals de continuar oprimint Mossaràbia? Quin guany obtenien de les tortures i de les morts si no era la possibilitat cada cop més segura d’aprofundir en la depressió econòmica i d’haver d’enviar els seus fills a una guerra que perdrien? Comptat i debatut, aquells projectes tal vegada no passaven d’un rampell megalòman però almenys el van animar en la perspectiva tenebrosa que se li obria al davant. Tenia dret a intentar canviar el món, a superar la cadena de baixeses i de crueltats que estaven conduint els catalans a l’abúlia i a la indiferència. Gairebé li semblava sentir la veu gutural d’en Màrius quan li exposés la seves intencions: «No consideris que l’estupidesa dels pobles és infinita», creia que li diria. Tant era. Estava preparat per no tenir el seu suport i per començar de zero.

Menjaria alguna cosa i reposaria. Tornava pels carrers estrets de la medina, la tardor suau encara persistia en les primeres setmanes de l’hivern. Una olor de fonoll s’estenia per la ciutat, tot diluint les persistents bafarades que emanaven de les clavegueres i dels racons on s’amuntegaven alguns dels innombrables residus en descomposició. Tóldoth, de tant en tant, també es mostrava amb la seva cara amable.

Els ciclops flotants de les naus inspectores semblaven derrotats amb l’ascendent claror del dia. En Bernat, després d’haver-se revifat amb el seu canvi de plans i els seus pensaments positius, es va delectar amb el pensament que s’abandonaria al regne que li oferís la Yu Xin en arribar a casa. Es va tornar a animar amb la creença que, malgrat totes les convulsions, les coses eren on havien de ser. Tóldoth davallaria cap a l’anarquia, començaria la guerra oberta, les destrosses, les injustícies i els mossàrabs, finalment, amputarien un territori a la Confederació, però les possessions catalanes d’en Bernat, la seva cultura, les relíquies del seu passat i de la seva família continuarien falcades en alguna vall del Principat com sòlids carreus d’una església romànica.

Va continuar caminant uns minuts consirós abans d’emprendre l’ascens al rost que menava al palauet. Només el camí amb les cases baixes i abandonades al costat d’una renglera de xiprers que recordaven el passeig d’un cementiri mantenia l’ambient de malastruc que l’oprimia aquelles darreres hores.